Crítica d'òpera
Cultura27/01/2022

Una vella, bella i coneguda òpera fa estada a la Rambla

El muntatge de 'Píkovaia dama' de Gilbert Deflo torna al Liceu per quarta vegada

Píkovaia dama

Gran Teatre del Liceu. 26 de gener del 2022

El Liceu ha programat per quarta vegada la producció clàssica de Píkovaia dama que signa Gilbert Deflo, un dels muntatges propis més interessants de les que ha gestat el teatre de la Rambla els darrers anys: es va veure per primera vegada el 1992 i s’hi va reposar el 2003 i el 2010. Dues de les principals virtuts del muntatge són el preciosisme, gràcies a l’escenografia i el vestuari de William Orlandi, i la nitidesa dramatúrgica del director belga, atent, d'una banda, a la història procedent de Puixkin i, de l'altra, al psicologisme que afecta els principals personatges de la penúltima òpera del catàleg teatral de Piotr Ilitx Txaikovski. La brillantor de moments estel·lars com el segon acte es manté en el muntatge –també gràcies a la coreografia de Nadejda Loujine–, si bé a la globalitat de l’espectacle se li veuen ocasionalment i puntualment les costures del pas del temps.

Cargando
No hay anuncios

En aquesta ocasió, l’equip musical ha comptat amb l’experta batuta de Dmitri Jurowski, que debutava al Liceu amb un títol compromès, exigent i maratonià. Davant d’una eficient Orquestra i Cor titulars (a més del Cor Infantil Amics de la Unió), el director alemany d’origen rus va optar per la transparència i per un excés de nitidesa, cosa que funciona tan sols en els efluvis mozartians del primer quadre del segon acte, però no a la resta. Al contrari, Jurowski ofereix una lectura tan gèlida, expressivament parlant, com les aigües a les quals es llança Lisa al tercer acte –que és el que va funcionar millor–, obviant les moltes tensions amb què Txaikovski tenyeix la genial partitura. A banda d’errors puntuals de concertació, especialment audibles al primer quadre, just en alçar-se el teló.

El Hermann de Yusif Eyvazov s’ha cenyit al que era previsible: bona tècnica, implicació emocional i expressiva i una línia de cant que seria òptima si no fos pel desagradable color vocal del tenor àzeri, tot i que en aquest cas ha engolat molt menys que en altres ocasions. La soprano armènia Lianna Haroutounian interpreta en el primer repartiment el paper de Lisa i ho fa lliurant-se a la causa, tot i que la química amb Eyvazov brilla per la seva absència. És individualment (per exemple al tercer acte) o en el segon quadre del primer quan Haroutounian es llueix de valent gràcies a una veu voluminosa, ben controlada i de projecció i color envejables.

Cargando
No hay anuncios

Debutava al Liceu Lena Belkina com a Polina i la seva prestació va tenir el vellut necessari per al rol, mentre que Rodion Pogossov va imprimir amb la noblesa necessària el seu Ieletski, per bé que una pàgina tan temptadora com Ya vas lyublyu va passar sense pena ni glòria.

Molt bé la Comtessa d’Elena Zaremba (Polina a la versió de Píkovaia dama del 2010), que, contràriament al que de vegades passa amb aquest tipus de rols, dista de ser una ruïna vocal, cosa que li va permetre resoldre amb èxit l’evocatiu monòleg del segon acte. Molt bé també el Tomski de Lukasz Golinski, especialment a la cançó del darrer quadre; correcte el Surin d’Ivo Stanchev, i tot un luxe el Txekalinski de David Alegret. L’afortunada quota de cantants de la casa també incloïa Mireia Pintó, Gemma Coma-Alabert i Marc Sala, a més de la Priliepa de Mercedes Gancedo a la pastoral.