Vilars d’Arbeca: quan els ibers van construir la seva petita Troia

BarcelonaCom vivien la guerra els ibers? Què temien? Quins eren els seus símbols, els seus costums, els seus mites i llegendes? A què es referia Titus Livi quan va afirmar que l’objectiu d’Indíbil, el cabdill dels ilergets que es va enfrontar a Roma, era alliberar el país del jou estranger i retornar-lo per sempre als usos i costums dels avantpassats? Per què van construir una fortalesa inexpugnable amb murs de sis metres de gruix i torres de vuit metres en plena plana de Lleida?

Després de 30 anys de recerca, els investigadors del Grup d’Investigació Preshistòrica de la Universitat de Lleida han anat revelant alguns dels molts secrets que envolten els ibers que van viure al jaciment dels Vilars d’Arbeca. El resultat d’aquesta llarga campanya d’excavació es pot veure a La Fortalesa dels Vilars d’Arbeca. La Fortalesa dels Vilars d’Arbeca.Terra, aigua i poder en el món iber del Museu Arqueològic de Catalunya (MAC). L’exposició, que tancarà les portes el 30 d’abril, mostra per primera vegada els materials arqueològics recuperats i imatges virtuals d’una fortalesa singular per la desmesura del seu sistema defensiu: la muralla torrejada, el camp frisó, els fossats inundables i la rampa fortificada ocupen el 90% de la superfície. “Cap assentament ibèric presenta una superfície tan gran dedicada a la defensa. Fa uns anys es va excavar una fortificació ibera de la Picola (Alacant) i es va considerar excepcional que el 55% es dediqués a la defensa”, explica l’arqueòleg Emili Junyent, que fa trenta anys que investiga el jaciment i que ha comissariat l’exposició.

Ocupada de manera ininterrompuda al llarg de més de 450 anys, la fortalesa és un testimoni excepcional sobre la vida de més de 15 generacions: des de la més remota primera edat de ferro fins a l’època ibèrica plena. “Construeixen en un lloc pla i sense barreres naturals -els ibers acostumaven a fer els assentaments dalt d’un turó- i paguen el preu d’anar a buscar les pedres a més de dos quilòmetres per poder fer la fortificació que volen i exhibir el seu poder a la plana”, assegura Junyent. En aquesta petita Troia, com l’anomena a vegades Junyent, que recorre sovint a la Ilíada d’Homer per explicar el jaciment, hi vivien unes 150 persones. Els Vilars d’Arbeca eren segurament la llar d’un cabdill i de la seva família. “Era una comunitat bastant homogènia, eren soldats però amb l’arada a la mà. Podien guerrejar però també feien de pagesos i de ramaders”, detalla Junyent. “Els forns obradors de pa comunitari, i l’absència d’estructures similars a l’interior de l’habitatge, demostren que eren una societat complexa”, afegeix.

Por a ser assetjats

Les excavacions han qüestionat el tòpic de la inexistència del setge en la guerra ibèrica. La fortalesa tenia una funció dissuasiva però segurament els habitants dels Vilars d’Arbeca van patir l’assetjament de l’enemic, van tenir por de la traïció, la fam i la set, i per això van construir un imponent pou cisterna que no era visible des de l’exterior: “Només la percepció d’una amenaça exterior explica que volguessin disposar d’una reserva permanent d’aigua dins del recinte i n’assumissin el cost malgrat que tenien aigua a molt poca distància, al riu i als fossats i les basses”, detalla el comissari de l’exposició. El pou és una altra singularitat del jaciment i destaca per les seves dimensions, per la tecnologia hidràulica i pel baixador.

El sistema defensiu va anar evolucionant amb el temps: primer va ser la muralla i després el camp frisó, una barrera de pedres clavades dretes i que tenien com a objectiu dificultar els moviments de l’enemic davant la muralla. Aquest camp frisó és un dels més antics i més ben datats d’Europa i qüestiona que l’origen d’aquest tipus de defensa fos centreeuropeu. Continua, però, sense saber-se per què en tan poc temps va deixar de ser considerat útil i va ser substituït pels fossats inundables.

El jaciment té una tercera característica excepcional. El cavall és present en molts assentaments ibèrics però als Vilars d’Arbeca es va descobrir una pràctica ritual desconeguda: enterraven fetus de cavalls sota el paviment de les cases. “No només tenien ramats de cavalls sinó que es dedicaven a la seva cria”, assegura Junyent. Als Vilars d’Arbeca hi havia també una gran sala de 55 metres quadrats dedicada al culte: al centre hi havia una gran llar amb forma de pell de toro, un petit altar i un vas al paviment que conservava en el seu interior una cadeneta de bronze. “Estava tot ennegrit, ple de sutge, per tant, la llar devia funcionar de forma contínua”, diu Junyent.

Abandonament de la fortalesa

Construïda cap al 775 aC, la fortalesa va ser abandonada pels volts del 300 aC. És molt difícil saber quin va ser el seu final i si va ser violent. Junyent creu que simplement no es va adaptar als nous temps. “Són poc més de 2.000 metres quadrats tancats per una muralla, no podia créixer ni respondre a les exigències d’un nou urbanisme i una nova vida social”, assegura. Les estructures político-territorials es van fer molt més grans i els centres de poder eren més potents: el 206 aC Indíbil i Mandoni van ser capaços d’aixecar en armes contra Roma 20.000 infants i 2.5000 genets.

Les excavacions, que van començar el 1974 quan un veí d’Arbeca, que feia el servei militar a Tarragona, es va presentar a la classe de Junyent amb una capsa de sabates plena de bocins de ceràmica, continuen. Junyent va anar fins a Arbeca i va descobrir enmig del jaciment, destruït pels treballs agrícoles, un tall de més de dos metres d’alçada i uns quaranta de llargada que permetia observar diferents nivells arqueològics. Per manca de recursos, però, no va ser fins al 1985 que els arqueòlegs van començar a investigar el jaciment. El subsol continua amagant molts secrets. Per exemple, encara s’ha de trobar la necròpolis.