"El nom de Virgili, des del moment que s'imposà el triomf de la seva obra, omple quasi dos mil·lennis d'història literària", recorda el traductor Miquel Dolç a la introducció de les Bucòliques . Poc després de la seva mort, l'any 19 aC, apareixeria l'epopeia itàlica per excel·lència, Eneida , poema que presentava el destí romà com a definitiu (i que, com tantes altres coses, acabaria sent provisional). En vida, Virgili, nascut a Màntua l'any 70 aC, ja "s'havia assegurat la glòria" amb la publicació de les Geòrgiques i les Bucòliques . Si les Geòrgiques és un poema monumental que pren com a model principal Treballs i dies , d'Hesíode, en el cas de Bucòliques la font d'inspiració del poeta és Teòcrit de Siracusa. Formada per una desena d'èglogues escrites en hexàmetres, Bucòliques glosa i enalteix la vida dels pastors com Melibeu, Coridó, Menalcas, Tirsis i Mopsus, que es troben amb una realitat ideal estroncada per terrabastalls polítics i passions amoroses impossibles de refrenar. Bucòliques reprèn els paisatges idíl·lics de novel·les bizantines com Dafnis i Cloe , de Longus, i funda el gènere poètic de l'ègloga, que durant el Renaixement seria reprès per poetes com Garcilaso de la Vega i Luis de Góngora i que viuria una petita revifalla i modernització en l'obra d'Alberto Caeiro, un dels heterònims amb què Fernando Pessoa es va multiplicar literàriament.