'X-Men: Fénix oscura': els mutants de Marvel s’acomiaden de la gran pantalla a l’ombra de l’èpica dels Venjadors

Direcció i guió: Simon Kinberg. 115 minuts. Estats Units. Amb Sophie Turner, James McAvoy, Jennifer Lawrence i Jessica Chastain.

En una galàxia paral·lela, on no existís el Marvel Cinematic Univers, 'X-Men: Fénix oscura' segurament seria rebuda com un esdeveniment: al cap i a la fi, és l’adaptació (amb llicències, això sí) de l’arc d’històries escrites per Chris Claremont i dibuixades per John Byrne a finals dels 70, fonamentals en la dramatúrgia de la patrulla de mutants, i també model a seguir per a la introducció de la 'gravitas' en les vinyetes de producció industrial. Però al film li ha tocat el pitjor torn imaginable per a una franquícia comiquera: ser la primera pel·lícula de superherois que s'estrena després de la colossal "hora dels adeus" entonada per 'Vengadores: Endgame'. El tràngol assoleix proporcions de broma còsmica pels més que evidents paral·lelismes entre tots dos films, sorgits amb l’esperit vocacional de concloure sengles sagues de gran importància per a les adaptacions al cinema del llenguatge del còmic (com a mínim, segons les normes d’estil de la factoria Marvel). Però mentre que 'Endgame' sublima i lliga satisfactòriament l’expansió d’un univers serial que ha marcat els hàbits de consum i l'expectativa de l’entreteniment audiovisual contemporani, 'Fénix oscura' encara es basa en la lògica del relat tancat i sense sinergies i assumeix el seu rol secundari en els plans de la factoria mare. Un comiat desagraït per a una marca que, ara fa vint anys i sota la batuta de Bryan Singer, va definir alguns dels trets que aprofitaria posteriorment el Marvel Cinematic Univers, començant per les narratives de protagonisme coral i les dinàmiques dramàtiques d’afecte i fricció entre súpers.

Llegint l’anterior paràgraf potser no ho sembla, però ens trobem davant d’una producció, protagonitzada per estrelles com Jennifer Lawrence, Michael Fassbender, Jessica Chastain i Sophie Turner. Aquesta última fa un pas endavant per encarnar la telèpata Jean Grey en el seu moment més crític, quan absorbeix una energia que multiplica el seu poder i que la posa en contacte amb els traumes reprimits del seu passat, esdevenint una força destructora que posa en perill la precària convivència entre humans i mutants. El fet que 'Fénix oscura' tingui el seu centre en els conflictes d’una heroïna poderosa i fràgil alhora resulta inesperadament natural en comparació amb els intents corporatius i hiperconscients de Marvel per generar imatges simbòliques que posin el relleu en els personatges femenins. Un gol d’honor per a una producció estimable que sembla haver nascut envoltada d’indiferència, potser perquè ja no és necessari traduir a la pantalla vinyetes icòniques ara que els superherois han aconseguit forjar una relació de tu a tu amb tota una generació d’espectadors que segurament no han obert (ni obriran) mai un còmic de grapes.