De tanques, exilis, bancarrotes i dignitat

Enviada especial a GrèciaAl costat de la tanca que separa Grècia i Macedònia s’amunteguen tendes plenes de gent. La tanca està protegida amb filats de ganivetes: l’empresa espanyola European Security Fencing en té la fabricació en exclusiva per a Europa, després de desenvolupar el model a les tanques de Ceuta i Melilla. A pocs centímetres, malviuen dones, criatures i homes que porten a l’esquena una motxilla més pesada que les poques pertinences que els acompanyen en l’èxode. És el pes de la violència (la dels estats i la dels jihadistes), del dol pels que ja no hi són, de l’enyorança de la vida que deixen enrere, de l’abús dels traficants i de la incertesa pel futur. Però ens equivocaríem si els veiem només com a víctimes. La seva és, sobretot, una història de lluita i de superació. Només cal sentir els seus relats, el que els empeny i les seves expectatives, per entendre que són dels que no es rendeixen. I dels que se saben carregats de raons.

Les protestes a la presó de Mória, la negativa dels refugiats a abandonar les terminals del Pireu i l’existència mateixa del camp d’Idomeni són exemples de resistència. Ara fa un mes que la frontera amb Macedònia està tancada i la gent continua acampant davant la tanca. Enfangats, sota el fred i la pluja, esperant que s’obri la porta. O més aviat mirant d’empènyer-la, sacsejant les consciències d’una Europa que ha renunciat a qualsevol principi.

L’acord entre la UE i Turquia per deportar a Ankara tothom que arribi a Grècia sense permís, s’ha presentat com una solució màgica. Però no pot funcionar, perquè falla en els dos extrems. Ni la UE està disposada a permetre que Turquia realment s’integri al bloc europeu, ni Ankara vol quedar-se amb tots els refugiats de mig món que volen arribar a Europa. L’únic agent fiable de l’acord és el govern grec d’Alexis Tsipras, que va prometre acabar amb l’austeritat i ara prepara la pitjor retallada de les pensions amb el tercer rescat; que defensava treure Grècia de l’OTAN i ara ha desplegat els vaixells de l’Aliança a l’Egeu.

“Europa ha tocat fons, no sé com podem caure més avall: l’acord per retornar els refugiats a Turquia és la combinació perfecta de cinisme polític i curtesa de mires”, explicava a l’ARA aquesta setmana al seu despatx d’Atenes Dimitris Christopoulos, vicepresident de la Federació Internacional dels Drets Humans. Considera que l’acord és “il·legal, immoral i inviable”, perquè l’estat grec, immers en el col·lapse financer i administratiu, ni tan sols té capacitat per gestionar els retorns. Perquè el sistema funcionés, Grècia hauria de deportar quantitats considerables de sirians que s’han jugat la vida amb les seves criatures per arribar a Lesbos. El Parlament grec no ha acceptat, com li exigien els socis europeus, considerar Turquia un país segur per als refugiats. Són massa anys de tensions amb un enemic històric. I Turquia tampoc ha fet els passos per equiparar-se a la legalitat internacional en matèria d’asil. A la pràctica s’ha creat un forat jurídic per donar un vernís legal a les expulsions, que busquen més un impacte simbòlic, exemplificador, que un mecanisme efectiu.

“Com que l’acord no es pot aplicar, d’aquí dos mesos tornarem a ser on érem i a sobre els governs europeus ens acusaran de no haver fet els deures. Per això el govern grec s’ha situat en una posició molt difícil”, assegura Christopoulos. Syriza ha fet amb els refugiats el mateix que amb la crisi del deute: tancar els ulls davant l’evidència fins que era massa tard i acabar cedint in extremis quan ja no tenia alternativa un acord sense principis.

Europa es desmunta

Els governs europeus han fet el mateix. I hem arribat fins aquí, amb 50.000 persones atrapades en un país en bancarrota, l’extrema dreta en auge i un discurs polític tintat de populisme. L’arquitectura europea es desmunta per un milió de refugiats. El mateix volum de gent que el març del 2011 va arribar en només una setmana des de Líbia a una Tunísia en plena efervescència revolucionària, que acabava de posar en marxa un canvi de dimensions històriques al món àrab. Els tunisians (deu milions d’habitants, un PIB de 3.089 euros per càpita i un país sense govern) se’n van sortir. Europa està naufragant a les platges de Lesbos i a la tanca d’Idomeni.