Un altre cim per a un gran venedor

BarcelonaAbertis avui s’assembla poc al grup global d’infraestructures que Francisco Reynés va trobar-se el 2009, quan va ingressar-hi com a conseller delegat. Aquest enginyer industrial ha capgirat la companyia. L’ha tornat als orígens: les autopistes. Era, més o menys, el que demanaven inversors i analistes fa una dècada, quan aplaudien els resultats obtinguts però no acabaven d’entendre que al grup convisquessin carreteres de peatges amb aeroports, centres logístics, aparcaments i torres de telecomunicacions. Amb l’encàrrec de fer-ho o sense, el fet és que Reynés va canviar les línies mestres del projecte creat per Salvador Alemany, que amb l’arribada del nou executiu es va resignar a una presidència sense força executiva.

Avui la companyia només la formen les autopistes i un bolet anomenat Hispasat, especialitzat en la gestió de satèl·lits, que el govern espanyol vigila amb zel perquè juga un paper actiu en matèria de defensa. El focus del negoci d’Abertis és nítid i, alhora, la internacionalització dels últims anys ha impedit que la facturació, els beneficis o els dividends hagin caigut. Al revés: la venda dels aeroports i de Saba (aparcaments) i la sortida a borsa de Cellnex (torres de telecomunicacions) han aportat importants recursos extraordinaris, resultats sempre ben rebuts pels mercats: Abertis val més avui a borsa que el 2009. I s’ha convertit en una presa atractiva per al sector de les infraestructures:ACS, a través de la seva participada Hochtief, i la italiana Atlantia han iniciat una guerra d’opes per quedar-se-la.

Aquestes fites s’entenen bé en un perfil financer com el de Reynés. El directiu, nascut a Palma el 1963, ha acumulat experiències en el sector industrial, però respira més un aire de broker segur d’ell mateix i d’ús fàcil de termes anglosaxons. Ha cremat etapes ràpidament. Va començar la seva carrera a Seat, va continuar a Johnson Control i d’allà va fer el salt a Dogi. La químico-tèxtil va ser la primera cotitzada on va estar i en va impulsar la internacionalització.

El pas següent va ser en un sector dur com el del ciment, que vivia els seus millors moments gràcies al boom de la construcció. A Uniland, que travessava les dificultats d’un accionariat format per dues famílies -Fradera i Rumeu- que no acabaven de consensuar quina havia de ser la línia a seguir, Reynés va tenir un paper actiu en la venda al grup FCC just abans que el sector del totxo col·lapsés i el preu de la companyia se’n veiés afectat. Va aguantar uns pocs mesos més a la companyia.

Després d’Uniland, on va coincidir amb Joan Rosell -l’actual president de CEOE i bon amic d’Isidre Fainé-, Reynés va entrar en la constel·lació de La Caixa, en què ja no ha deixat d’escalar i fer cims. El 2007 es va incorporar com a director general de recursos de Gas Natural, càrrec des del qual s’havia d’encarregar de la gestió de recursos humans, costos i seguretat de la companyia. Va ser un pas discret i fugaç.

La cartera industrial més gran

Després va fer el gran salt: a Criteria CaixaCorp, el hòlding inversor de nova creació ideat per Fainé i Ricard Fornesa en què es concentrarien les inversions industrials de LaCaixa. De la nit al dia, Reynés passava a gestionar la cartera industrial més gran d’Espanya i s’encarregava de la seva col·locació a borsa, una operació financera clau perquè el grup bancari català obtingués recursos per, entre d’altres, emprendre el seu salt internacional. Des del seu càrrec, Reynés va assumir la responsabilitat de dotar de més rotació d’actius la cartera, però la gestió del hòlding va ser conservadora.

L’etapa posterior a Abertis, i tota la contrareforma de la qual es va encarregar, és coneguda. Marxa poc abans del canvi de propietaris i assumeix un nou encàrrec de La Caixa per executar el nou pla estratègic de Gas Natural. Reynés corona un altre cim. I només té 55 anys.