El preu del lloguer a Catalunya creix en l'última dècada un 29% i els salaris un 0,39%

BarcelonaQuan es parla d'habitatge sovint s'acaba discutint sobre salaris. I quan es barregen habitatge i salaris, el debat vira cap al país i el seu model econòmic. Respecte a això últim, aquest febrer una pregunta ha estat recurrent en diversos mitjans internacionals. "Is Spain booming?", titulaven, sobre el "miraculós" creixement de l'economia espanyola, entre els quals els britànics The Times, The Guardian i la BBC. Alguns d'ells, però, reduïen l'eufòria unes línies més avall: el PIB per càpita (l'indicador que s'associa a la productivitat) resulta que no ha crescut tant.

Catalunya no és aliena a aquesta realitat: el PIB català va créixer un 3,6% l'any passat, per davant del 3,2% d'Espanya i molt per sobre de la mitjana de la Unió Europea (0,8%), però molts dels seus ciutadans no han vist que es traslladés en el seu benestar econòmic, sinó tot el contrari. De fet, el PIB per càpita català ha crescut un 0,46% de mitjana els últims 20 anys, tal com va detallar l'economista Jordi Galí en un article a l'ARA fa uns mesos. L'onada inflacionària que va arrencar amb la pandèmia, i que es va agreujar amb la guerra a Ucraïna, ha encarit el cost de la vida els últims anys, especialment a través dels béns més bàsics –com els aliments, que han crescut prop d'un 30% en tres anys, i l'energia–. L'augment del preu d'aquests dos elements ha afectat més les rendes més baixes perquè tenen un pes proporcionalment més gran en les seves butxaques.

L'habitatge, un forat a la butxaca

Tot i això, l'exemple paradigmàtic de la pèrdua de poder adquisitiu, és a dir, la menor quantitat de béns i serveis que es poden adquirir amb una quantitat determinada de diners, va més enllà del cistell de la compra. De fet, hi ha un àmbit de consum en què la distància entre ingressos i despesa ha estat categòrica: del 2014 al 2023 el preu del lloguer a Catalunya ha crescut un 29% i els salaris un 0,39%, segons dades de l'Incasòl i de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A la capital catalana, aquesta diferència també es fa palesa: el cost mensual de llogar un habitatge ha crescut un 37% en 10 anys, segons l'Incasòl, mentre que el salari mitjà dels barcelonins ha augmentat un 3%, segons l'Ajuntament de Barcelona. Per tant, a Barcelona, el lloguer ha augmentat 12,5 vegades més que els sous.

Aquestes dades són en termes reals –és a dir, actualitzades amb l'índex de preus de consum (IPC)–, cosa que permet conèixer l'encariment d'un valor eliminant l'efecte de la inflació. Si s'exclou aquest increment generalitzat dels preus –d'això se'n diu deflactar–, queda l'augment net, en aquest cas del preu del lloguer i dels salaris, respecte a una espècie de moneda que no s'ha devaluat per l'efecte de la pujada de preus al llarg del temps.

Per tant, amb aquest augment del 0,39%, els catalans han mantingut el poder adquisitiu en termes generals en l'última dècada, però l'han perdut considerablement respecte al lloguer d'un habitatge. Dit d'una altra manera, aquest últim ha passat a significar una part més important dels seus ingressos. Però aquesta no és una realitat només de Catalunya: durant la dècada esmentada, l'IPC ha crescut –més o menys– un 19,75% tant a Catalunya com a tot Espanya, però mentre que al Principat els salaris han crescut un 0,39%, a l'Estat han caigut un 1,72% de mitjana en termes reals, fent el mateix càlcul a partir de les dades de l'Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística. Això significa que els espanyols, en aquesta dècada concreta, han perdut poder adquisitiu.

"Durant aquests anys, en comptes d'augmentar els salaris, el que ha augmentat és el nombre de salaris. Hem triat un model econòmic fonamentalment de salaris de baix nivell i poc valor afegit, i això no elimina la demanda més gran d'habitatge, sinó que l'augmenta", explica a l'ARA el conseller executiu de l'Associació Espanyola d'Assessors i Planificadors Financers (EFPA Espanya), Josep Soler. El que passa, diu aquest economista, és que els salaris perden poder adquisitiu respecte a l'habitatge: "El que és segur és que en tenir uns preus de l'habitatge més elevats s'ha hagut de reduir la resta de consum. El poder adquisitiu real dels salaris ha disminuït perquè dediquem més part dels salaris, de les rendes, a l'habitatge. En aquesta economia que va tan bé, com que només es mesura el PIB en termes generals, i no en renda per càpita, no es veu", afegeix.

Per tant, davant la pregunta de si Espanya està prosperant –Is Spain booming?, en anglès–, i per extensió també Catalunya, la resposta pot ser una altra per al ciutadà mitjà espanyol i català. Sobretot, en funció de quina relació té amb l'habitatge: si en té un o més en propietat –i els lloga–, si en vol comprar un o si viu de lloguer.

Espanya, a la cua d'Europa en la ràtio salaris-habitatge

Aquesta diferència entre salaris i habitatge també es fa visible quan comparem els sous amb el preu de l'habitatge –és a dir el valor de compra, no de lloguer– en termes reals. L'índex de preus d'habitatge (IPV, en castellà), que elabora l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ha crescut en termes reals un 27,6% a Espanya durant la dècada 2014-2023, 10 punts percentuals per sota del de Catalunya (37,18%), que només ha estat superat per la Comunitat de Madrid (46,81%) i les Illes Balears (44,66%), on els salaris mitjans han crescut en termes reals un 0,19% i un 2,18%, respectivament.

Amb dades d'Eurostat, del 2014 al 2023, els preus a la UE han augmentat un 26,52% i els salaris han crescut un 1,85% en termes reals –és a dir, eliminant l'efecte d'aquest encariment del 26,52%–, de manera que els europeus han vist incrementar lleugerament el seu poder adquisitiu. En el cas d'Espanya, segons dades de l'oficina d'estadística de la Unió Europea, el salari anual ajustat a temps complet entre el 2014 i el 2023 va créixer dels 26.701 euros als 32.587 euros, un increment que en termes reals –és a dir, descomptant una inflació que Eurostat situa en el 19,14% per a Espanya durant aquest període– és del 2,44% i, per tant, supera la mitjana europea (1,85%). Ara bé, en termes absoluts, aquests 32.587 euros són 5.276 euros bruts anuals menys que el salari mitjà de la UE, situat en 37.863 euros.

A més, Espanya és un dels països de la UE que presenta més distància entre l'increment real dels salaris (2,44%) i l'augment real del preu de l'habitatge (28,41%), que és força superior a la mitjana europea (19,72%). Així, en comparació, Espanya ha registrat en aquesta dècada una inflació per sota de la mitjana europea –del 19,14% respecte al 26,5% de la UE–, però un increment real del preu dels habitatges per sobre de la mitjana –del 28,4% respecte al 19,7% de la UE–. I respecte a les grans potències europees, Espanya (28,4%) presenta un increment real del preu de l'habitatge força per sobre d'Alemanya (22,8%), França (7,37%) i Itàlia, on han caigut un 14%. A escala salarial, els ciutadans espanyols (2,44%) han guanyat poder adquisitiu en termes generals per sobre de França i Itàlia, però no per sobre d'Alemanya (3,96%). Ara bé, no es pot dir el mateix respecte a l'habitatge.

Àustria és el país de la Unió Europea que surt més mal parat a la foto: l'habitatge ha crescut un 31,5% i els salaris un 1,3%. Ara bé, aquest estat té una condició diferent de l'espanyola. En aquest país el salari anual ajustat a temps complet va ser de 54.508 euros l'any 2023 i la majoria de la seva població viu de lloguer, especialment en la seva capital, on l'habitatge suposa un esforç econòmic més baix que en la resta de grans capitals europees –el 60% dels vienesos viuen en habitatges "socials"–. De fet, Àustria és el segon país de la UE amb més percentatge de població llogatera (46%), per darrere d'Alemanya (51%) i per davant de Dinamarca (40,8%), països que tenen una realitat molt similar a l'austríaca: surten malparats pel que fa a la diferència entre l'increment del preu dels habitatges i dels salaris, però tenen molta gent llogatera i els sous més alts de la Unió Europea, de 50.998 i 67.604 euros, respectivament. A Espanya, només el 24,2% viuen de lloguer, segons dades d'Eurostat.

Per al catedràtic d'economia de la UB Joan Tugores, aquesta distància entre salaris i habitatge reflecteix un problema "crònic" del model de creixement de Catalunya i Espanya. "Quan l'ocupació va bé presumeixen del creixement per sobre de la mitjana europea, però Espanya té un problema de manca de productivitat crònica: genera ocupació a escala salarial per sota de la mitjana dels països amb qui es vol comparar", afegeix. Sobre la distància entre salaris i habitatge, Tugores destaca l'actual desequilibri entre oferta i demanda. "Les condicions salarials baixes i precàries dificulten l'accés a l'habitatge, és una conjunció de factors complexos: el més important és el desequilibri entre oferta i demanda. La construcció ha estat estigmatitzada per la crisi immobiliària des de fa anys i no s'ha permès que cresqués l'oferta al ritme que ho feia la demanda, empesa també per la immigració. Tothom parla de canvi de model productiu, però tot això a la pràctica s'ha fet en un percentatge mínim del que seria desitjable. El gruix que s'ha creat és amb unes condicions laborals minses", afegeix.

"Trossejar" l'habitatge com a símptoma

Per al gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, en ciutats com Barcelona l'habitatge no és el problema, sinó la conseqüència d'un altre problema: un model econòmic basat en sectors de baixa productivitat, com el turisme, que generen llocs de treball amb salaris baixos. "Això genera deseconomia social perquè aquests salaris no paguen prou impostos per millorar serveis com l'educació o la sanitat. En una aula pots posar quatre alumnes més, en un hospital pots posar més hores de servei, però en un habitatge és més difícil. L'acabes trossejant, i això ja s'ha vist amb el lloguer d'habitacions", explica Gorgues.

Aquest expert assegura que la distància entre salaris i habitatges s'ha escurçat en el cas dels treballadors que cobren el salari mínim interprofessional (SMI), que ha augmentat un 61% des de l'any 2018. "Tot i l'augment del preu de l'habitatge, aquest col·lectiu menys retribuït ha pogut mantenir el seu esforç respecte a l'habitatge. Ara bé, com que cobren poc, per a ells continua sent un esforç molt elevat", afegeix Gorgues.