Com es poden garantir les pensions en el futur?

BarcelonaEls youtubers i alguns perfils a les xarxes socials han trobat un nou filó per generar discussió, crispació i, per tant, més visites per als seus continguts. La reivindicació que els joves (millennials i zetes) tindran un futur molt més negre que el present gaudit pels seus pares i avis (boomers) ha reobert el debat al voltant de la sostenibilitat de les pensions i un escenari de guerra intergeneracional que està capitalitzant especialment l'espai de la ultradreta liberal. Que el sistema està tensionat és una evidència que els experts repeteixen des de fa anys, però més enllà de l'enfrontament per grups d'edat, la pregunta que es planteja per a les pròximes dècades és una altra: com es poden garantir les pensions en el futur?

Bona part d'aquestes preocupacions es basen en l'impacte de l'envelliment de la població. El 2005, les persones de més de 65 anys representaven el 16,5% de la ciutadania espanyola; vint anys més tard, el seu pes ha crescut fins al 20,7%. Al mateix temps, mai hi havia hagut tan pocs naixements: dels 519.779 del 2008 han caigut –just abans de la gran crisi financera– als 318.005 el 2024. La piràmide poblacional actual no té res a veure amb la del 1975 –vegeu el gràfic–. Llavors, el grup més nombrós era el de menors de quatre anys, mentre que avui ho són els de 45 a 49 anys, que es jubilaran al llarg de les pròximes dues dècades. El sistema es prepara per rebre més pressió amb l'arribada d'aquests nou pensionistes que, a més, ho seran durant més anys per la millora progressiva de l'esperança de vida a Espanya.Fa cinquanta anys, els homes vivien de mitjana fins als 70 anys, i les dones fins als 76. El 2024, aquesta xifra ha pujat a 81 anys per a ells i 86 per a elles.

Aquest increment de la població envellida a Espanya també es reflecteix en un altre indicador clau: la ràtio de cotitzants per jubilat. Si fa uns anys quatre afiliats sostenien un pensionista, avui la xifra ha baixat fins a 3,28. Així i tot, els rècords recents d'afiliació a la Seguretat Social –impulsats sobretot per les darreres onades migratòries– han contribuït a mitigar aquest desequilibri. Tanmateix, l'evolució de la demografia obliga a analitzar amb deteniment les projeccions per a les pròximes dècades per entendre fins a quin punt serà sostenible el sistema. D'acord amb els últims càlculs de l’AIReF, la població espanyola augmentarà fins a 51,2 milions el 2040, arribarà als 52 milions el 2050 i superarà els 52,7 milions el 2070. Al mateix temps, la taxa de dependència dels més grans de 66 anys –és a dir, la proporció de persones grans respecte al grup d’edat entre 16 i 66 anys– creixerà de manera contínua fins al 2050, i es duplicarà del 26,6 % actual al 48,2 %. Això significa que, segons l'autoritat fiscal, hi haurà aproximadament dues persones en edat de treballar per cada persona gran.

Per al professor d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona (UB) Ramon Franquesa, l'argument de la piràmide de població "és una falsificació de la realitat", ja que el sistema ha aguantat altres sacsejades demogràfiques en el passat i ara compta "amb més cotitzants que mai". "És un discurs construït que es fa servir per amenaçar amb què en algun moment les pensions s'acabaran i per fomentar una guerra generacional", remarca. "Hi ha tres factors que hi incideixen: el demogràfic –per l'envelliment de la població–, el laboral –com va l'economia– i el polític, el que té més pes de tots. Són els governs els que han de decidir si volen tenir pensions o no, i al darrere d'aquest debat també hi ha interessos econòmics", afegeix Elena Idoate, economista i membre del seminari d'economia crítica Taifa, que assenyala el sector financer i les institucions d'inversió col·lectiva.

Els detractors del model actual alerten de l'increment significatiu de la despesa en pensions, que s'ha disparat des de principis de segle. El 2005, la nòmina anual de les pensions de jubilació era de 45.484 milions d'euros, mentre que el 2025 es va triplicar fins a 138.816 milions. A més, la despesa sobre el PIB espanyol que suposen les pensions de jubilació s'ha elevat del 4,9% del 2005 al 8,2% el 2024. Aquest augment s'explica, en gran part, pel creixement del nombre de jubilats, que ha passat de 4,6 milions a gairebé 6,5, i també per l'augment de la pensió mitjana. La durada més llarga de les trajectòries professionals i els salaris més alts han fet que hagi pujat de 686 euros a 1.506 en els últims vint anys. De fet, a Espanya, la taxa de substitució –el percentatge que rep un jubilat en pensió respecte al seu salari previ– és de les més altes de la Unió Europea i l'OCDE, amb un 86,3%, segons l'últim informe publicat per l'organisme. A l'Estat, els salaris són relativament més baixos que la mitjana europea i, a més, les pensions han estat tradicionalment generoses respecte al sou, per això el percentatge és més elevat.

"No és tant una qüestió de col·lapse, perquè en la mesura en què sigui una despesa prioritària per a l'Estat, se seguiran pagant les pensions. És una qüestió de justícia intergeneracional. ¿Té sentit que, si cada vegada la gent viu més temps, se segueixi prioritzant aquesta despesa respecte a altres que puguin ser més justes com l'habitatge o l'educació? Jo crec que no. Cal buscar l'equilibri intergeneracional", rebat José Ignacio Conde-Ruiz, catedràtic de fonaments de l'anàlisi econòmica de la Universidad Complutense de Madrid. Per a l'economista Ángel de la Fuente, director executiu de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), el sistema actual és "massa generós": "Paguem una rendibilitat sobre les cotitzacions més gran de la que genera el país. Cada nou cotitzant està generant més dèficit, i que hi hagi més persones treballant no et soluciona el problema. Cal buscar alguna manera de reduir la despesa en pensions, si no, això té mala solució".

Sistema de repartiment

A Espanya, les pensions públiques es financen per un sistema de repartiment. És a dir, els contribuents actuals paguen les pensions dels jubilats d'ara. Aquests diners arriben per diferents vies, però la principal són les cotitzacions dels treballadors i els empresaris a la Seguretat Social. Quan aquests ingressos no són suficients, l'Estat ho complementa amb transferències dels seus pressupostos. Enguany, en l'acumulat del 2025 fins al novembre es van recaptar 162.032 milions d'euros a través de les cotitzacions dels espanyols, que es van compensar amb transferències per valor de 50.890 milions d'euros, gairebé un 10% més que el mateix mes de l'any anterior.

Una altra font de recursos són els rendiments del Fons de Reserva de la Seguretat Social –conegut com "la guardiola de les pensions"–, un instrument creat l'any 2000 durant el govern del PP de José María Aznar amb l'objectiu d'estalviar els excedents de les cotitzacions per fer front al pagament de les futures pensions. Així, en els anys de superàvit, la guardiola es va anar omplint fins a arribar al seu màxim de 66.815 milions d'euros el 2011. Amb la Gran Recessió, però, aquest fons es va començar a buidar; el fort impacte de la crisi en el mercat de treball va reduir les cotitzacions, que no arribaven per cobrir les despeses. Tot i que en els últims anys ha tornat a créixer lleugerament, ara la seva mida és molt menor: el 2024 va tancar amb 9.376 milions d'euros.

Per a l’economista i titular de la càtedra sobre estalvi i pensions de l’Iese, Javier Díaz-Giménez, un dels errors de base és que la Seguretat Social hagi assumit el pagament de més prestacions de les que s’havien previst inicialment, mentre el seu únic ingrés “verdader” són les cotitzacions. L’acadèmic critica que la ministra del ram, Elma Saiz, asseguri que les pensions no tenen dèficit –els fons de la Seguretat Social van registrar un superàvit de 8.505 milions d’euros el novembre del 2025– i que menystingui la dependència de les transferències de l’Estat per cobrir les seves obligacions de pagament. Idoate també reclama més transparència, però des d’un altre punt de vista: "Durant molt temps, la caixa de les pensions ha finançat altres polítiques". Hi ha un deute reconegut en un informe del Tribunal de Comptes. L’auditor va estimar que entre el 1989 i el 2013 la Seguretat Social va assumir 103.690 milions d’euros de despeses “impròpies” que no havia de pagar l’institut públic.

Més enllà del debat sobre la creixent nòmina de les pensions, cal recordar que entre els perceptors també persisteixen desigualtats importants. El 47,1% dels pensionistes –inclou jubilació, incapacitat permanent, viudetat o orfandat– cobren un import inferior al salari mínim interprofessional (SMI), mentre que el 50,1% reben una quantitat entre l'SMI i la pensió màxima, que està fixada en 3.359,60 euros mensuals. Per bé que la renda mitjana del col·lectiu de jubilats se situa en 19.436 euros anuals, per sobre dels 16.387 euros de mitjana estatal, un 15,4% es troben en risc de pobresa o exclusió social, el 18,9% cobren la pensió mínima, i una de cada tres persones jubilades declara tenir dificultats per arribar a final de mes. A això s'hi suma la bretxa de gènere de les pensions de jubilació, ja que la prestació mitjana dels homes és de 1.785,01 euros, mentre que la de les dones és de 1.255,57, una diferència de gairebé 530 euros al mes.

La lluita als carrers ha sigut un dels grans actius dels pensionistes, un col·lectiu que ha aconseguit grans victòries socials des de l'esclat del 15-M. Després que en plena crisi el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero reformés el sistema per elevar progressivament l'edat legal de jubilació fins als 67 anys i que l'executiu del PP de Mariano Rajoy imposés una pujada mínima de les pensions del 0,25%, els jubilats van mobilitzar-se arreu de l'Estat per reivindicar pensions dignes, i des del 2021 les seves prestacions tornen a estar indexades a l'IPC per llei. Aquesta darrera reforma impulsada pel partit de Pedro Sánchez –la segona part es va aprovar el 2023– es va centrar en reforçar els ingressos del sistema amb la creació del mecanisme d'equitat intergeneracional (MEI), una cotització addicional (del 0,9% enguany) repartida entre el treballador i l'empresa per omplir la guardiola davant la imminent jubilació dels baby-boomers. D'altra banda, també ha entrat en vigor un nou sistema de càlcul de les pensions i s'han introduït més incentius a la jubilació activa.

Possibles solucions

Segons De la Fuente, aquests canvis legislatius van en la direcció equivocada. L'economista de Fedea defensa que els millors sistemes i els més sostenibles són "els de tipus suec", també anomenats de comptes nocionals o de capitalització. Amb aquesta fórmula, les cotitzacions s'acumulen en un compte virtual, del qual dependrà el càlcul final de la pensió pública, que s'ajusta automàticament a l'esperança de vida. A més, hi ha un 2,5% dels ingressos de cada contribuent que es destinen al fons d'inversió que triï el treballador. I encara hi ha una tercera pota: les pensions complementàries basades en l'ocupació que pacten les empreses i els empleats. Díaz Giménez i Conde-Ruiz també veuen amb bons ulls apostar per un sistema mixt.

En canvi, tant per a Idoate com per a Franquesa, deixar entrar els mercats financers en les pensions públiques és un risc a evitar. "En un moment de crisi financera, tot dret social que estigui en forma de capitalització tindrà molts números de perdre's d'un dia per l'altre. Tenim l'experiència dels últims cinquanta anys a Xile o als Estats Units", argumenta el professor de la UB, que celebra que per ara les pensions privades continuen tenint poc pes a Espanya. Per la seva banda, l'economista del seminari Taifa posa sobre la taula que la sostenibilitat de les pensions passa per una reforma fiscal que tregui pes a les cotitzacions i faci pagar més les rendes de l'estalvi i les empreses, o fórmules de redistribució de la riquesa com la renda universal.