BarcelonaAhir va fer un any que la prima de risc marcava el seu màxim històric des de l'entrada a l'euro. El diferencial entre els interessos que paguen Espanya i Alemanya es va situar aquell 24 de juliol en 638 punts al tancament de la sessió (tot i que durant la jornada va arribar a marcar els 649 punts). En aquests dotze mesos la prima s'ha retallat a menys de la meitat: al tancament d'ahir estava en 303 punts, 335 menys que en la mateixa jornada d'un any enrere. En aquest temps Espanya ha aconseguit allunyar el fantasma del rescat total que planava sobre el país. Però, tot i així, no ha aconseguit allunyar-lo del tot.
En general s'acostuma a atribuir aquest descens tan pronunciat al Banc Central Europeu. De fet, quan Espanya marcava rècords l'estiu passat, el president del BCE, Mario Draghi, va aconseguir rebaixar la prima de risc tot sol afirmant que faria "tot el que calgués" per salvar l'euro. Posteriorment, a més, es va establir el programa de compra de deute, segons el qual el BCE pot adquirir bons d'un país que estigui sota pressió dels mercats a canvi d'estrictes condicions. És a dir: que el banc ajudarà els països que facin les reformes que se li dictin.
Amb aquesta solució, Europa va matar dos pardals d'un tret: d'una banda, es comprometia a comprar deute de manera massiva (com li reclamaven els governs dels països més perjudicats), cosa que va generar tranquil·litat entre els inversors. De l'altra, aconseguia trobar una fórmula per rescatar grans països. Fins aleshores només s'havien rescatat estats petits. Però, si Espanya o Itàlia necessitaven un rescat, simplement no hi havia prou diners al fons de rescat europeu. En qualsevol cas, fins ara no ha calgut que el BCE utilitzi aquest mecanisme.