Repsol es converteix en la "mina d'or" de l'Íbex gràcies a produir i refinar el seu propi petroli
La petroliera es dispara més d'un 50% a la borsa per l'activitat industrial i els jaciments lluny de l'Iran
BarcelonaLa guerra a l'Orient Mitjà ha tornat a sacsejar els fonaments de l'economia global: l'escalada del preu del petroli ja s'ha instal·lat còmodament en els 100 dòlars per barril de Brent –el cru de referència a Europa–. Això suposa un increment superior al 35% des de l'inici de la guerra a l'Iran el 28 de febrer. Davant d'aquesta situació no tots els actors del parquet madrileny miren la gràfica amb la mateixa preocupació. Mentre que sectors com el turisme o la indústria intensiva pateixen per l'increment dels costos, Repsol s'ha convertit en el pal de paller de l'Íbex-35.
L'ombra d'un bloqueig a l'estret d'Ormuz –per on passa el 20% del petroli mundial– manté els inversors en alerta. Un tancament durador d'aquesta artèria vital dispararia el preu del cru cap a terrenys desconeguts. En aquest escenari la companyia dirigida per Josu Jon Imaz s'ha proposat com una de les millors petrolieres europees. Destacada per la seva agilitat i per acords estratègics recents, com el retorn a les operacions a Veneçuela, que li permet cobrar deute antic en forma de cru i assegurar-se subministrament de gas.
Per què Repsol?
El grup petrolier i gasístic s'ha revalorat a la borsa més d'un 50% en el que portem d'any i la valoració dels analistes és cada cop més alcista. De fet, la firma anglesa Barclays –el gegant de la banca d'inversió britànica– ha elevat recentment el sostre de Repsol fins als 30 euros per acció, quan ara cotitza prop dels 25 euros. Ara bé, quina és la clau de l'optimisme dels analistes?
L'informe publicat recentment per Barclays ho deixa clar, el conflicte a l'Iran no és només un sotrac passatger, sinó un accelerador que ha tensat un mercat que ja anava a l'alça. De fet, l'entitat britànica preveu que els preus es normalitzin a nivells molt més elevats que abans de la guerra, i ja ha apujat la seva previsió mitjana per al barril de Brent fins als 84 dòlars per a tot el 2026.
En aquest context, Repsol és una de les grans beneficiades d'aquesta crisi per una raó purament logística: la capacitat de refinar. El conflicte està bloquejant l'arribada del producte final (com el gasoil o el querosè) als consumidors, i això dona un avantatge competitiu enorme a les empreses que tenen refineries pròpies i poden subministrar aquests derivats. En aquest sentit, Barclays assenyala que petrolieres com Repsol són les que tenen la paella pel mànec a curt termini. A Europa, aquest selecte grup de guanyadores el formen Repsol, la portuguesa Galp i la finlandesa Neste. Per tant, mentre el bloqueig persisteixi, la capacitat de transformar el cru en combustible serà, per a la companyia de la qual és conseller delegat Imaz, una autèntica mina d'or.
En aquest sentit, Xavi Brun, director de Renda Variable a Trea i director del màster en finances de la UPF, destaca que la companyia guanya per dues bandes: per les refineries pròpies i perquè els derivats (gasoil o benzina) també s'han encarit, i han obtingut molt més marge per cada barril refinat". A més, l'expert recorda que Repsol té una posició diferencial perquè els seus jaciments "es troben en zones que no estan afectades per la guerra", cosa que li permet vendre un producte molt buscat en un moment en què l'oferta global ha minvat.
D'altra banda, Repsol ha fet els deures en els últims anys: ha retallat costos i ha optimitzat les seves refineries fins a aconseguir que el negoci sigui rendible a partir dels 60-65 dòlars el barril. Amb el cru Brent fregant els 100 dòlars, cada dòlar addicional es converteix en un benefici net directe que no estava previst en el seu Pla Estratègic. Aquesta "caixa" inesperada és la que permet a la companyia elevar la remuneració a l’accionista un 3% anual. Prometent retorns per dividend encara atractius en aquests preus de cotització.
Aquesta tesi de preus alts sostinguts és compartida per Brun, que adverteix que una hipotètica fi de les hostilitats no portaria una baixada immediata dels preus als nivells previs al 28 de febrer. "Tornar a la normalitat no és imminent; el procés per reactivar tots els pous que s'han aturat és lent", afirma l'expert de la UPF. Aquest decalatge tècnic i logístic garanteix que la "mina d'or" de Repsol continuï activa durant més temps, encara que la guerra a l'Iran acabi.
Les dues cares de la moneda
La cara: l'energia i la defensa com a refugis. A la banda alta de la taula, Repsol es confirma com el cap de brot indiscutible. Però no està sola, les grans energètiques amb producció pròpia, com Iberdrola o Endesa, aconsegueixen mantenir el pols gràcies a saber esmortir l'impacte de la volatilitat del gas millor que la indústria pesant. També, les energies renovables: valors com Solaria i Acciona han tornat a guanyar atractiu.
La creu: el turisme i la indústria. A l'altra cara de la moneda, el panorama és fosc per a les empreses amb alta dependència energètica. IAG –la matriu de Vueling i Iberia– ha estat una de les més castigades davant d'un querosè que ha duplicat el seu preu i unes rutes que s'han allargat per evitar zones de combat. El gegant tecnològic que actua com el "cervell" de les reserves mundials, Amadeus, veu com la seva activitat perd revolucions. En el sector financer, bancs com el Sabadell o el BBVA mostren una cara ambivalent: tot i que la pujada de tipus podria semblar un aliat, la por que la inflació energètica desemboqui en una recessió econòmica fa que els inversors actuïn amb peus de plom.