La teva feina la farà una màquina (o potser no)

BarcelonaFins als anys 80, si algú viatjava amb els Ferrocarrils de la Generalitat entre Sarrià i Plaça Catalunya havia de comprar el bitllet al taquiller o taquillera. A dins del tren, l'havia de mostrar a un revisor. I, en acabar el trajecte, el lliurava a un treballador abans de sortir del recinte de l'estació. Avui, el mateix passatger completa el viatge sense veure cap empleat. Primer van desaparèixer els que recollien els bitllets, després els revisors, després els taquillers i, a moltes estacions, han acabat desapareixent fins i tot els informadors, que, a peu dret, ajudaven les persones grans i aquells que no se'n sortien amb la màquina. A les línies de metro noves ni tan sols hi ha maquinista.

En el país dels 660.000 aturats (un 17,42% de la població, segons les últimes dades disponibles), l'automatització avança a bon ritme. És aquest el futur que ens espera? Totes les dades indiquen que sí, tot i que els experts no es posen d'acord a l'hora de determinar l'abast exacte de la mecanització.

El que passa als Ferrocarrils, al Metro, o a Rodalies, és només un exemple de la creixent substitució d'homes i dones per màquines. El procés és imparable, encara que els resultats siguin en alguns casos discutibles. Les dades de TMB parlen d'un 4,1% d'usuaris que no paguen el bitllet. Els de Renfe són encara més optimistes, i diuen que són un 3%, una xifra òbviament maquillada com sap prou bé qualsevol usuari regular que sí que paga i ha de suportar que altres viatgers se li enganxin al darrere a les màquines de sortida. En un dels accessos a l'estació de Vilanova i la Geltrú, on al frau massiu s'hi suma el vandalisme, Adif posa un guàrdia de seguretat cada cop que repara les barreres destrossades. Al cap de pocs dies, però, el guàrdia desapareix i les màquines es tornen a quedar soles… a l'espera que algú les torni a trencar i assistint impàvides a la pràctica quotidiana de colar-se. Els treballadors que controlen vénen i van. Les màquines es queden. Més enllà dels diners que es perden perquè hi ha gent que viatja sense bitllet en un servei públic ja deficitari, Adif s'estima més pagar les constants reparacions de les màquines abans que no pas pagar una nòmina a algú.

El dels transports és un dels camps on la robotització és més visible, però la substitució d'homes per màquines ha arribat a la pràctica totalitat de sectors. L'empresa de productes de neteja KH Lloreda va ser pionera, l'any 2010, en la creació d'un magatzem on en comptes de persones hi ha robots. El mateix passa a empreses com les caves Jaume Serra. Des dels camps de vinyes fins als bancs, des de la indústria de l'automòbil fins als gegantins magatzems que Amazon té a diferents països del món, les màquines fan feines que, fins no fa gaire, feien les persones.

Després de la deslocalització

Es dóna la paradoxa que, en molts casos, la robotització ha fet possible que alguns processos industrials que havien estat deslocalitzats a la Xina hagin tornat a Catalunya. La setmana passada, durant les últimes jornades que el Cercle d'Economia va organitzar a Sitges, el director general del Col·legi d'Enginyers Industrials, Pere Homs, alertava que, tot i que els robots fan possible el retorn de la producció industrial als països desenvolupats, no faran possible el retorn dels llocs de feina perduts. De la Xina a Catalunya… però sense catalans.

En els segles XVIII i XIX, l'arribada de les primeres màquines a les fàbriques va ser rebuda amb una onada d'hostilitat que es va traduir en nombrosos aldarulls i actes violents. Això no s'ha repetit, potser per què avui la mecanització avança de forma gradual, potser perquè moltes persones han considerat que els seus llocs de treball no corrien perill, que només un determinat tipus de feina eren susceptibles de patir els efectes de la robotització. Però si una cosa està quedant clara és que aquest procés no entén de sectors més o menys vulnerables. Qui hauria dit, fa uns anys, que un metro no tindria conductor? O que no caldria un operari per moure objectes en un magatzem? O que parlaríem amb màquines a l'hora de demanar informació per telèfon a una companyia de serveis? O que no ens atendria ningú en una benzinera? I el procés no s'atura. Es calcula que l'any 2040 el 75% dels cotxes no tindran conductor.

L'arribada de Google Translator va ser rebuda amb moltes bromes, en veure que l'aplicació traduïa Julio Iglesias per Juliol Esglésies. Però el servei ha millorat molt i arreu del món milers de traductors ja no li troben la gràcia. No només s'han perdut llocs de feina, sinó que els que es conserven estan pitjor pagats, perquè la traducció automàtica els ha devaluat la feina. El govern americà està invertint milions de dòlars a perfeccionar encara més els ordinadors que permeten la traducció. Allà on abans calia esperar dies per tenir una traducció que costava diners, ara la tenim de forma instantània i gratuïta. Els que busquen qualitat encara opten per un humà, però fins i tot aquests corren perill un cop el traductor sigui més sofisticat. El següent pas serà la traducció oral simultània. Es calcula que, d'aquí a uns anys, fins i tot els intèrprets que treballen en organismes internacionals com l'ONU o el Parlament Europeu acabaran sent totalment innecessaris.

Quants llocs de feina desapareixeran?

Davant d'aquest panorama, alguns experts preveuen que, en el termini d'una dècada, bona part dels llocs de feina actuals desapareixeran. En un estudi molt polèmic, els investigadors d'Oxford Carl Frey i Michael Osborne van apuntar que les màquines amenacen un de cada dos llocs de treball als Estats Units i un de cada tres al Regne Unit. L'estudi més recent, encarregat per l'OCDE i presentat fa només uns dies, fa una predicció menys catastrofista i considera que les màquines faran perdre, de mitjana, un 9% dels llocs de feina actuals, un 12% en el cas de l'estat espanyol, que serà un dels més afectats. En cas que confirmi, a Catalunya aquestes xifres implicarien la pèrdua d'uns 375.000 llocs de treball cosa que, si no es creen noves feines, deixaria el nombre d'aturats més enllà del llindar del milió de persones.

És aquí, en aquest milió llarg d'aturats, on el problema econòmic es converteix en un problema social. Els defensors de la mecanització sempre han dit que els robots permetrien alliberar els treballadors, perquè les feines més avorrides i pesades les farien les màquines. El futur havia de ser la societat de l'oci, per treballar menys i millor. Però tota vegada que la mecanització no afecta tots els sectors, el resultat és una enorme desigualtat. De fet, la robotització no només destrueix llocs de feina, també en crea de nous, però de qualificats. L'estudi de l'OCDE així ho remarca: com més qualificat, més segur és el lloc de feina.

"La classe inútil"

Tota vegada que no tothom pot ser enginyer, la qüestió és com es guanyaran la vida els milions de persones que ara fan feines no qualificades, amb una escassa formació. L'historiador Yuval Noah Harari, autor de 'Sàpiens', un dels assajos de més èxit dels últims anys, preveu que la classe obrera del XIX i el XX es convertirà, aquest segle, en "la classe inútil". Milions de persones que, espantades i desmotivades davant d'un futur incert i més competitiu que mai, no sabran què estudiar, no trobaran feina i passaran el dia consumint drogues i enganxats a la pantalla del mòbil o de la tablet. Una classe social sense vocació, sense feina, sense esperança.

El problema social que planteja un món amb més màquines i menys llocs de treball comença a ser ja tema de debat no només entre economistes, sinó fins i tot entre científics. Stephen Hawking apuntava l'any passat que la creixent robotització de les feines és un procés positiu… sempre que la riquesa que generin les màquines sigui distribuïda de forma equitativa. Un desig que entronca amb el que expressen els defensors de la renda mínima, convençuts que aquesta prestació suposa la manera més justa de redistribuir la riquesa que la societat genera, amb l'ajut de les màquines o sense.