El Trumponomics no farà gran Amèrica
La impulsivitat i superficialitat de Trump són una amenaça per a l’economia i l’estat de dret
Donald Trump regna sobre Washington com si ell fos un rei i la Casa Blanca la seva cort. Les seves exhibicions de força, la necessitat de ser el centre d’atenció i la impetuositat que gasta recorden una mica l’estil d’Enric VIII d’Anglaterra. Trump, reforçat per la creença que l’extraordinària ruta que el va menar al poder és la prova de la mediocritat col·lectiva del Congrés, la burocràcia i els mitjans, ataca qualsevol persona i qualsevol idea que se li posi pel mig.
Una mostra dels problemes que això pot comportar l’hem tinguda de manera evident aquesta setmana, amb l’acomiadament de James Comey, el segon cas en la història de l’FBI en què s’ha foragitat un director. L’únic que el president ha aconseguit amb això és posar el focus d’atenció en qüestions com els seus lligams amb Rússia i el seu menyspreu per les normes pensades per controlar els que puguin tenir deliris monàrquics. Amb tot, el pla de Trump per a l’economia és igual de perillós per al ciutadà nord-americà de carrer. Un pla que gestiona l’ortodòxia, l’exactitud i la consistència com si senzillament s’haguessin de negociar a través d’una sèrie d’acords tumultuosos. Per molt que el Trumponomics pugui generar un miniboom, alhora també planteja una sèrie de perills per als Estats Units i el món. En una entrevista concedida a l’ Economist, Trump ha fet la descripció més extensa fins ara del que ell proposa per a l’economia. El seu objectiu és aconseguir que hi hagi més nord-americans amb feines més ben pagades fomentant el creixement. Els seus assessors parlen d’un augment del PIB del 3%, un punt més del que la majoria d’economistes consideren, ara, un ritme sostenible.
Per a Trump, el camí més important per assolir unes feines millors i un creixement més ràpid passa per uns acords comercials més justos. Caldria premiar les empreses que inverteixen a casa i castigar les que ho fan a l’estranger. Els segons i tercers aspectes del Trumponomics, la rebaixa fiscal i la desregulació, fomentaran la inversió interior. Impostos més baixos i menys regles empenyeran els emprenedors, i això generarà un creixement més ràpid i feines millors. És una típica economia del cantó de l’oferta, però considerar el Trumponomics com un reescalfat de l’ortodòxia republicana és un error.
La diferència és que el Trumponomics (per contrast, per exemple, amb el Reaganomics) no és, ni de bon tros, una doctrina econòmica. Com a molt es pot considerar un conjunt de propostes aplegades i presentades al seu rei pels cortesans empresaris. Trump ha escoltat desenes d’executius, però a la Casa Blanca pràcticament no hi ha economistes. La seva visió de l’economia sorgeix d’una disposició en què els acords tenen guanyadors i perdedors. Digueu-ne capitalisme de consell d’administració.
Que el Trumponomics és una llista de desitjos de l’empresariat ajuda a explicar per què els crítics de l’esquerra han atacat les seves deficients conseqüències distributives, la indisciplina fiscal i un potencial amiguisme. I fa palès per què els empresaris i inversors s’han mostrat entusiasmats, ja que ho consideren una empenta decisiva per als que s’arrisquen i busquen el guany. Les borses s’acosten a xifres de rècord i els índexs de confiança empresarial s’han disparat.
Els Estats Units poden amenaçar el Canadà i Mèxic a l’hora de renegociar el NAFTA. I, malgrat tots els sermons sobre prudència fiscal, és improbable que els republicans del Congrés s’oposin a Trump a l’hora de la retallada fiscal. Els estímuls i la reducció regulatòria poden portar a un creixement més ràpid. I, amb una inflació encara tranquil·la, la Reserva Federal podria no ofegar-lo amb uns tipus d’interès marcadament més alts. L’alliberament d’energia acumulada es veuria amb bons ulls, però l’agenda de Trump arriba amb dos perills. Els supòsits econòmics implícits resulten internament inconsistents.
Els llibres de text vaticinen que els plans de Trump d’estimular la inversió interna probablement generaran dèficits comercials més grans, com ja va passar amb el boom de Reagan dels anys vuitanta. Si aquest és el cas, o bé Trump abandona la mesura dels acords comercials més justos o, situació més perjudicial, intenta controlar els dèficits fent servir els aranzels proteccionistes, que afectaran el creixement i sembraran desconfiances per tot el món.
Un problema més profund és que el Trumponomics s’inspira en una visió miop de l’economia americana. Trump i els seus assessors estan obsessionats amb l’efecte del comerç sobre les feines de fabricació, encara que el sector de la fabricació dona feina només a un 8,5% dels treballadors nord-americans i representa només el 12% del PIB. La indústria dels serveis passa gairebé desapercebuda. Això impedeix al Trumponomics veure la preocupació econòmica més gran del moment: la turbulència que estan creant les noves tecnologies. I és la tecnologia, i no el comerç, el que està trinxant el petit comerç nord-americà, una indústria que dona feina a més gent que la fabricació. I el nacionalisme econòmic accelerarà l’automatizació: les empreses que no podran subcontractar feines a Mèxic es mantindran competitives perquè invertiran en maquinària internament.
Pot ser que la productivitat i els guanys augmentin, però això no ajudarà els treballadors poc qualificats a les fàbriques, de qui Trump parla com la seva prioritat. D’aquesta manera Amèrica acabarà més endeutada i més desigual, i no abordarà els autèntics problemes. O pitjor: quan les contradiccions es facin evidents, el nacionalisme de Trump podria ser encara més salvatge. El Trumponomics no és un remei durador per als mals econòmics dels Estats Units. Potser encara aplanaria el camí per a alguna cosa pitjor.