La campanya catalana i l'afer Sánchez
És evident que l'inici de la campanya catalana està marcat per la decisió de Pedro Sánchez d'agafar-se uns dies per meditar si deixa la presidència del govern espanyol arran de l'assetjament mediàtic i judicial a la seva esposa, Begoña Gómez. Més enllà del seu impacte, i del cert aire plebiscitari que respira la carta del president espanyol i que el PSC pot tenir la temptació d'aprofitar en benefici propi, cal fer algunes reflexions al voltant de la situació creada. La primera és que Sánchez té raó quan denuncia el clima tòxic i de polarització extrema en què ha entrat la política espanyola, que és bàsicament la que es fa a Madrid. Una altra cosa és que la millor manera de fer-hi front sigui abandonant el càrrec, per molt de cost personal que això suposi. Precisament, l'operació contra Sánchez per part de l'Espanya de sempre el que posa sobre la taula és la necessitat d'abordar reformes urgents a l'Estat per resoldre les grans qüestions que van quedar pendents de la Transició i que actualment enverinen el clima polític, especialment el biaix ideològic de la magistratura i allò que podem anomenar deep state i que afecta part del funcionariat que considera l'Estat com a patrimoni seu i bloqueja qualsevol possibilitat de descentralització efectiva.
La justícia és, però, la palanca més potent que té la dreta per desestabilitzar els governs quan és desallotjada del poder. El cas més il·lustratiu és el de Mónica Oltra, líder de Compromís que va haver de dimitir per una querella presentada per l'entorn de l'expresident Francisco Camps i que finalment ha estat arxivada. L'altre gran element que distorsiona el debat públic actualment a Espanya són els mitjans propagandístics ultres que es dediquen a l'activisme i a la difusió de fake news. Les democràcies han de trobar la manera de distingir entre el periodisme honest i rigorós i la propaganda si no volen ser víctimes de la seva mateixa permissivitat. En el cas espanyol alguns d'aquests suposats periodistes es mouen pel Congrés amb plena impunitat.
El cas és que en aquest inici de campanya catalana caldria demanar que els candidats no es deixessin contaminar per aquest ambient tòxic que ve de Madrid i es dediquessin a contrastar les seves propostes amb el màxim de bon to possible. Per sort, el debat públic a Catalunya és avui més sa i menys crispat que el que es viu a la capital de l'Estat, i convé que continuï sent així. Però si una cosa es pot afirmar des d'ara mateix és que cap partit tindrà majoria absoluta; per tant, la clau el dia 12 a la nit no serà tant el guanyador com les sumes possibles. Aquí s'ha de demanar màxima transparència als candidats perquè expliquin amb qui pactarien, arribat el cas, i també de qui acceptarien els vots. El precedent d'Ada Colau i els comuns a l'Ajuntament de Barcelona en dues ocasions obliga a ser més precisos en aquest aspecte. Fins ara cal dir que la precampanya s'ha desenvolupat en un clima constructiu i sense estridències. Tant de bo es mantingui així fins al dia 12.