L'error dels maquinistes
Si exceptuem la pandèmia, la crisi ferroviària és, per la seva magnitud i durada, un dels episodis infraestructurals –i per extensió econòmics i socials– més greus que ha viscut Catalunya els últims anys. Després de dècades de desatenció, costarà temps i diners tornar a posar al dia la xarxa de Rodalies, i encara costarà més tornar a guanyar la confiança dels usuaris i dels ciutadans en el seu conjunt.
Una fallada sistèmica com aquesta no fa sinó aprofundir en la desafecció política i posar contra les cordes el sistema institucional, donant ales, ara mateix, als partits antisistema de la ultradreta populista. En aquest sentit, en realitat és preocupant el fet que les manifestacions d'aquest dissabte no tinguessin una resposta massiva: vol dir que la gent realment no creu en una possible solució i vol dir, també, que la protesta es vehicularà per altres falses i més imprevisibles vies.
En aquest context, la vaga dels maquinistes i del conjunt de ferroviaris ha comportat afegir més desesperació i incomprensió als viatgers. Si fins ara eren vistos com a part de les víctimes de la deficient inversió i manteniment –en els accidents de Gelida i Adamuz van morir maquinistes–, de cop, amb la vaga d'aquest dilluns, han passat a convertir-se en part del problema. Com pot ser que, enmig del caos, en lloc d'arremangar-se per assegurar un servei ja de per si prou malmès, hagin contribuït a fer encara més fondo el desastre amb una vaga en la qual, a més, no s'han complert els serveis mínims? Costa d'entendre una actitud tan insensible i aliena a la crítica situació general.
De fet, en tota aquesta crisi ferroviària, sovint ha quedat clar que la inflexibilitat del personal de Renfe, sumada a la mala coordinació Renfe-Adif i a la manca d'eines i capacitat de la Generalitat per quadrar els treballadors, ha comportat que els reiterats anuncis de recuperació de línies no s'acabessin de complir mai. Però els soferts usuaris i una opinió pública instal·lada en el fatalisme no semblaven passar-los factura i apuntaven més amunt, als gestors (Renfe i Adif) i als responsables polítics (amb l'Estat al davant i el Govern en un exposat segon pla).
Però la inoportuna convocatòria de vaga ha girat la truita. Només ha durat un dia perquè era insostenible, incomprensible. Els acords assolits per desconvocar-la tan ràpidament no sembla que variïn gaire del que ja s'havia promès: doblar la inversió en els trens, més garanties per al manteniment de la xarxa, més plantilla –aquí sí que es nota– i un seguiment transparent de tot el procés.
Sense vaga i amb una actitud pública de compromís i responsabilitat, segurament els ferroviaris s'haurien legitimat més a l'hora d'aconseguir avenços professionals i laborals, tal com per exemple va passar durant la pandèmia amb el col·lectiu mèdic, l'entrega indiscutible del qual durant el daltabaix del coronavirus –posant en risc les seves vides– després li va permetre negociar millores amb tota la força i suport de la ciutadania. No ha estat el cas dels maquinistes, als quals els ha faltat ficar-se a la pell dels usuaris i establir-hi una autèntica aliança en benefici d'un salt endavant en el servei ferroviari, inclosa la gestió de proximitat per part del govern català, element contra el qual fins ara també han anat en contra.