El pas de la política al món privat
BarcelonaEn les seves memòries, qui va ser editora del Washington Post durant el Watergate, Katherine Graham, explica que el seu pare, Eugene Meyer, deia que la vida s'havia de dividir en tres terços: el primer s'havia de dedicar a formar-se, el segon a guanyar-se la vida i el tercer a ajudar la comunitat. Així va ser com Meyer, sent ja gairebé un jubilat multimilionari, va acceptar el càrrec de president de la Reserva Federal entre 1930 i 1933. Evidentment, aquesta és una visió idíl·lica del servei a la comunitat que obvia molts altres factors, però planteja la qüestió de com ha de ser la relació entre la política i el món privat, o més ben dit, com es pot passar d'un món a l'altre sense que hi hagi ni privilegis ni penalitzacions per a l'afectat.
Aquí el tema no està ben resolt, en part perquè no hi ha passarel·les transitables entre els dos mons. La noció de servei públic no té gaire prestigi a casa nostra, i això fa que sigui molt difícil que persones que desenvolupen amb èxit la seva carrera al món privat vulguin fer el pas d'acceptar un càrrec a l'administració. A aquest desprestigi també hi contribueixen pràctiques com les anomenades "portes giratòries", és a dir, quan grans empreses que provenen sovint dels antics monopolis estatals fitxen expolítics per als seus consells d'administració amb l'objectiu de mantenir ben greixades les relacions amb el govern de torn, mani qui mani. Els casos de Felipe González o José María Aznar són especialment sagnants, però hi ha desenes d'exministres o exsecretaris d'estat del PSOE i del PP treballant en aquests conglomerats. Per als partits és una manera de recol·locar-los, però sempre hi haurà la sospita de si no deu ser una recompensa de l'empresa pels serveis prestats. Per això calen regulacions estrictes sobre conflictes d'interessos i lleis anticorrupció.
Per als partits no estatals és més difícil accedir a un d'aquests llocs. L'excepció seria Josep Antoni Duran i Lleida, de l'antiga CiU, que ocupa un lloc de conseller a Aena. Però què passa amb la resta? És fàcil retornar a les antigues feines? L'ARA ha parlat amb vuit expolítics que representen vuit casos molt diferents: des de la metge que torna a ocupar la seva plaça en un hospital –és el cas de l'exconsellera Montserrat Tura (PSC)–, fins al polític que es reinventa com a emprenedor –cas de Joan Puigcercós (ERC)–, passant pel que continua fent política però des de fora, com li passa a Juan Carlos Girauta (Cs), que ara fa d'articulista a l'Abc.
La conclusió que s'extreu és que, si bé la política dona l'oportunitat de teixir una àmplia xarxa de contactes, també penalitza, perquè el món de l'empresa té al·lèrgia a fitxar expolítics, tot i que segurament han desenvolupat unes habilitats que no són tan fàcils de trobar en el mercat laboral ni s'aprenen a les universitats. En tot cas queda clara una cosa: la democràcia serà més sana si el pas per la política no penalitza (perquè això n'expulsaria els millors) i si queda clar que, en cap cas, suposa una via per fer després el salt al món privat en condicions d'avantatge.