Trump i la utopia autàrquica nord-americana
Aquesta matinada passada han entrat en vigor la majoria d'aranzels anunciats per Donald Trump, que giren com un mitjó la política comercial nord-americana de l'últim segle i fan entrar l'economia mundial en terreny desconegut. "És mitjanit! Milers de milions de dòlars en aranzels estan fluint cap als Estats Units", ha celebrat Trump a Truth Social cinc minuts després de les dotze la nit.
El cert és que costa orientar-se en aquest gran galimaties aranzelari. Bàsicament hi ha quatre grups de països. El primer és el dels que han arribat a un acord amb Washington, com ara la Unió Europea i el Japó (15%) o el Regne Unit (10%). En segon lloc hi ha el dels països castigats per Trump per motius que són més polítics que econòmics, com ara el Brasil (50%), l'Índia (50%) o el Canadà (35%). Després hi ha els països on els aranzels han estat ajornats, com Mèxic. I finalment hi ha els que s'estan negociant, com ara la Xina, que ara té uns aranzels del 30% però podria arribar a tenir-los del 80%. En paral·lel, hi ha els aranzels lineals a determinats productes, com ara el de l'acer o l'alumini, situat en el 50%, o el que ara pretén imposar als semiconductors i als xips, del 100%.
Tot plegat ha suposat un xoc a l'economia mundial, i encara ningú coneix els efectes que pot tenir a mitjà o llarg termini. D'entrada cal dir que l'estratègia de Trump d'amenaçar amb uns aranzels molt elevats per després reduir-los sembla que li ha funcionat. Només cal mirar el que ha passat amb la Unió Europea, que ha hagut d'acceptar el 15% sense poder prendre contramesures.
Tot i això, no està clar quin serà l'efecte a llarg termini, sobretot si es confirmen aranzels elevats a dos països com Mèxic, d'on arriben milions de quilos de productes frescos cada any als Estats Units, i la Xina. L'obsessió de Trump és obligar les empreses nord-americanes a tornar a fabricar als Estats Units, i cal dir que de moment també se n'està sortint. Aquesta mateixa matinada, el CEO d'Apple, Tim Cook, ha anunciat una inversió de 100.000 milions per construir fàbriques als EUA.
Tot i això, persisteixen moltes incògnites. Com evitarà Trump que l'augment de costos no es traslladi als productes i faci pujar els preus? Com resoldrà el problema de la mà d'obra si tanca les portes a la immigració? Què passarà si, un cop passat el xoc inicial, la resta de països comencen a concertar les seves polítiques per esquivar els aranzels i reduir la seva dependència dels Estats Units?
Els Estats Units han construït la seva hegemonia mundial a partir de la defensa del lliure comerç i el trànsit de persones. Ara, però, amb Trump viren cap a una mena d'utopia autàrquica en què tot sigui made in USA, en un intent de tornar als avui idealitzats anys 50 sense entendre que el context és molt diferent. Tancar les portes al comerç mundial i als científics i estudiants estrangers no servirà per tornar al passat ni per recuperar una suposada glòria perduda, al contrari. Ara bé, caldrà que siguin els mateixos nord-americans els que se n'adonin.