Violència masclista (i institucional)
Un enduriment de la legislació és discutible si és necessari o no, però el que és evident és que només servirà perquè un cop comès el delicte, la pena sigui major.
La darrera setmana hem sabut que una altra noia ha estat víctima de la violència masclista, l’Alba de Tàrrega. En aquest cas però, la notícia és molt més impactant i traumàtica perquè demostra que la violència masclista també existeix entre la joventut i no només en les parelles adultes [1].
Insuficiències en les solucions proposades
Com en la majoria de notícies impactants que requereixen d’una resposta urgent i contundent, representants del govern emeten declaracions sovint exemptes de polèmica. Inma Manso, la subdelegada del govern de l'Estat a Lleida, ha demanat un enduriment de la legislació i també ha afirmat, en aquest cas encertadament, que "quan passa una cosa així no hi ha un culpable, sinó que ho som tots". Doncs bé, és sorprenent que si la subdelegada té tan clar que la violència masclista és un problema social en què tots hi tenim el nostre paper, com és que la solució que planteja és només per la via legal? Un enduriment de la legislació és discutible si és necessari o no, però el que és evident és que només servirà perquè un cop comès el delicte, la pena sigui major. Així doncs, no resol el problema i dubtosament servirà perquè l’agressor es rehabiliti si no va acompanyat d’altres mesures. Inma Manso demostra un desconeixement profund sobre els mecanismes de la violència masclista si pensa que una llei més durà evitarà nous casos. Que un noi arribi a assassinar la seva parella no és fruit d’una reflexió racional i equilibrada, sinó que respon a un engranatge emocional i cultural molt més complex, derivat d’una dependència dominant vers la víctima, que esclata en la segona fase del cicle de violència (acumulació de tensió, esclat de tensió i lluna de mel)[2] .
La responsabilitat d’evitar futures agressions és de la víctima?
També són sorprenents les afirmacions d’Ana Mato, ministra de sanitat, que ha instat a les noies a que denunciïn al més mínim indici de violència. És difícil d’imaginar que les noies i dones puguin identificar que estan patint violència masclista si no hi ha una formació afectiva correcta des de les escoles i més quan des de tots els mitjans es presenta l’amor romàntic com a ideal de parella. La cultura sexista i patriarcal presenta a l’home com el vetllador de la dona i la dona es rendeix passionalment al seu protector. Tot i que puguem tenir la teoria una mica apresa i ser crítics amb l’ideal de l’amor romàntic, és molt difícil descobrir al dia a dia molts dels actes de microviolència i micromasclisme que patim les dones. Però a més, quan una dona ja està immersa en una relació de violència, la seva autoestima i voluntat estan gairebé anul·lades. Així doncs, identificar el problema és quasi impossible. D’aquesta manera, és ofensiu i fins i tot un acte de violència institucional, que des de les institucions es proposi com a solució que sigui la víctima qui hagi de resoldre la seva situació. Encara que una dona tingués la capacitat i la valentia de denunciar, com proposa la ministra, es trobaria que en la majoria de poblacions no hi ha protocols contra la violència de gènere, ni agents d’igualtat ni agents policials preparats per atendre aquestes demandes. L’any 2012, de les 52 víctimes mortals, 10 havien denunciat i 7 havien obtingut mesures de protecció [3]. Tot i aquestes mesures, l’aparell institucional no ha dedicat prou esforços a donar solucions efectives a les dones que pateixen violència masclista. La via legal és una eina d’urgència, un recurs per posar fre a agressions que ja han tingut lloc, però és inútil per solucionar el problema. Per eradicar la violència masclista, cal acabar amb el masclisme en tots els seus fronts d’actuació.
Violència institucional
Així doncs, si la subdelegada del govern a Lleida creu realment en les seves afirmacions, i seguint la perspectiva legalista de la subdelegada i la ministra, hauríem de veure com per començar, es destinen recursos suficients per a la creació de protocols d’actuació en tots els municipis, agents d’igualtat, finançament per a les cases d’acollida, recursos per a la sensibilització i formació per a tots els cossos de policia i agents implicats en el procés. Tanmateix, el govern del PP preveu en els Pressupostos Generals de l’Estat del 2013 una reducció del 27% en la partida destinada a la prevenció integral contra la violència de gènere. Així doncs, les seves declaracions només poden ser fruit del cinisme i de la màxima hipocresia institucional.
Però a més a més, des del govern actual s’està legislant en contra de l’educació sexual lliure i igualitària com ho demostra la proposta de reforma del Codi Penal del ministre Alfredo Ruíz-Gallardón que pretén eliminar els plans d’educació sexual i afectiva a les escoles. O com succeeix en alguns casos a la Comunitat de Madrid, on des de la Conselleria d’Educació es pressiona els centres públics perquè contractin una Fundació privada pertanyent a la xarxa “pro-vida” [4].
Veient com des del govern no només no es prenen mesures per posar solució a aquest drama, sinó que es legisla en contra del que podria suposar una via per anar posant fre a la violència masclista, cal que la ciutadania prengui consciència i actuï. Hi ha moltes organitzacions, plataformes i institucions que ofereixen recursos i treballen per acabar amb el sexisme. Per començar, els equips docents, les AMPES i equips directius haurien d’iniciar plans a les escoles perquè s’eduqui la joventut en unes relacions afectives sanes i lliures; educar en la multiplicitat de formes que pot prendre una sexualitat plena i no només educar en la prevenció. Cal una coalició social on hi intervinguin diferents agents per treballar contra aquesta xacra, i alhora cal exigir responsabilitat a aquells qui l’ostenten.
[1] El 59,4% de les víctimes mortals del 2013 tenen entre 21 i 40 anys. Ficha estadística de víctimas mortales por violencia de género en 2013. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.
[2]Leonor Walker “Las mujeres maltratadas” (1979)
[3]Ficha estadística de víctimas mortales por violencia de género en 2012. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.
[4] Estudi Interrupció Voluntària de l’Embaràs. Avortament: El dret de les dones a decidir. Pàg. 20 Ed: Coordinadora Estatal de Organizaciones Feministas. 2007.