“Grisart vol ser un far docent i cultural”

Albert Gusi des de fa mig any és el director de l’escola privada de fotografia Grisart. El centre ofereix un curs de fotoreportatge i documentalisme que té una durada de set mesos i es planteja com a objectiu l’educació visual dels seus alumnes, així com dotar-los de les eines necessàries per fer el salt a la professionalització.

El curs de fotoreportatge i documentalisme que ofereix Grisart no rep el nom de postgrau, però s’hi assembla...

Sí, sobretot pel que fa a les hores que hi dediquen els alumnes i als docents que passen pel curs. No en diem postgrau perquè som una escola privada i no estem sota cap paraigua universitari.

Amb quins docents de renom compta el curs?

Molts. Comptem amb David Airob, Txema Salvans, Mattia Insolera, Iñaki Relanzón, David Jiménez, Sílvia Omedes i Alfons Rodríguez. Tot ells estan en contacte directe amb els alumnes, amb el valor afegit que el grup és reduït i les classes són de dotze persones, o catorze a tot estirar.

Quin és el principal objectiu del curs?

Els alumnes han de plantejar un projecte de fotoreportatge o documentalisme que pot acabar amb un llibre, una projecció, una pàgina web... Nosaltres ens plantegem que al final del curs l’estudiant tingui domini del treball en paper, en pantalla, en paret i en forma de projecció.

Quins requisits han de complir les persones que vulguin matricular-se al curs?

Tenim dues línies d’accés. Per una banda, hi ha alumnes de l’escola que decideixen especialitzar-se a través d’aquest curs. Hi accedeixen perquè coneixem el seu bagatge i coneixement. D’altra banda, tenim persones que vénen de fora, alguns becats, als quals demanem un projecte previ per veure els seus coneixements i capacitats, així com una carta de motivació. Tenir estudis superiors no és un requisit, però la majoria dels alumnes matriculats en tenen.

Com us adapteu als canvis constants en el fotoreportatge i el documentalisme?

Intentem adaptar-nos ràpidament. Els canvis, com dius, són constants. Ara per exemple està canviant la manera com els fotoreporters van a treballar als països en conflicte. S’utilitzen altres càmeres, altres maneres de passar desapercebut, i a més la tecnologia mòbil permet una immediatesa i una qualitat que fa anys era impensable. Nosaltres hem d’educar els alumnes en la cultura de la imatge però també en l’àmbit de les tecnologies vives.

Com els doneu cabuda en el curs?

Per exemple, ensenyem els alumnes a treballar en el format de webdoc, que requereix una combinació perfecta de música, sonoritats, imatge fixa i imatge en moviment. A partir del moment en què les càmeres de foto incorporen vídeo, el fotògraf ha de ser ric i hàbil visualment.

¿Els estudiants tenen clar cap on es volen orientar abans de començar la formació?

En alguns casos sí, però acaben veient que tenen moltes més possibilitats que no pas pensaven ells mateixos a l’inici. Han d’adquirir una cultura visual, la qual cosa els permetrà treballar amb més variables.

¿La cultura visual es pot inculcar?

Es pot educar. El concepte fotogràfic dels alumnes que entren és molt líquid. Molts utilitzen la fotografia quotidianament. Això és molt diferent del concepte que tinc jo, que pot ser més solemne. No hem de canviar el seu concepte però han de fer un pas enllà en la capacitat que ja tenen adquirida. També s’han de deixar enriquir pels companys de l’aula. Tots naveguen conjuntament a través dels projectes presentats per cadascú.

¿Tu també aprens dels estudiants i la seva cultura visual?

Sí, hi ha una relació de cooperativisme entre alumne i docent que ens enriqueix a tots. És un anar i venir d’enriquiment cultural. Nosaltres volem encarar-los cap a la professionalitat, però també ser un referent fotogràfic i formar part de la cultura fotogràfica de la ciutat. No només volem ser un far docent, sinó també cultural.

Com deies, la fotografia s’ha convertit en un fet quotidià. Si tothom fa fotografies, ¿com sabem qui és fotògraf i qui no ho és?

És un títol que potser se’l dóna cadascú. Si els resultats són bons, atractius, coherents i discursivament sòlids, de ben segur que aquell fotògraf quotidià acaba sent un fotògraf majúscul. Ara bé, nosaltres insistim en la necessitat de la formació. L’escola representa el moment d’aprendre i equivocar-se, la qual cosa et permet avançar.

Un cop marxen de Grisart, ¿els alumnes poden dedicar-se al que els agrada?

N’hi ha molts que sí, però això depèn de la voluntat de cada alumne. Hi ha un moment en què has de sortir del niu per aprendre a volar. Els que són decidits i tenen ganes de fer coses són els que acaben tirant endavant.