Un Nadal musical en català: el videopòdcast del Palau a 'Sala d'Assaig' per aquestes festes

Sala d'Assaig, el videopòdcast de música i pensament del Palau de la Música Catalana, ens porta per aquest Nadal un espai de reflexió sobre com vivim les festes a través de la música. El capítol Un Nadal musical en català, amb David Carabén (Mishima) i Joan Magrané, parla dels rituals que repetim, de què cantem, què hem deixat de cantar i què ens identifica com a país.

Si a bona part d’Europa, el Nadal és sinònim de sentir el Messies de Haendel o l’Oratori de Nadal de Bach, a Catalunya també tenim música pròpia. L'episodi pren La Nit de Nadal de Lamote de Grignon, una obra catalana poc coneguda pels catalans, com a punt de partida per parlar de tradició, laïcitat, concerts i maneres de celebrar. Un diàleg obert sobre com vivim –i podem reivindicar– aquest moment de l’any.

"La Nit de Nadal és una de les últimes recuperacions que s'han fet del nostre patrimoni. És una obra de finals del XIX, principis del XX, i hi ha tota aquesta cosa wagneriana, que és fantàstica. És poc coneguda, sí, però això ens passa no només amb aquesta obra. Tot el que és nostre ens sembla sempre que és menys que els de fora", descriu molt bé Joan Magrané.

L’oratori de Joan Lamote de Grignon, una composició a reivindicar, es va poder gaudir al Palau aquest desembre amb les veus de la soprano Elionor Martínez, el baríton Ferran Albrich i la participació de l’Orfeó Català i el Cor Infantil basat en poemes de Francesc Casas i Amigó. La programació especial ha portat un any més al Palau vint-i-vuit concerts especials per a tots els públics, perquè si una cosa no s'entén és un Nadal sense música.

"Jo no m'ho imagino. És a dir, la música sovint t'obliga a anar una mica més enllà de les paraules i de la manera que tenim de comunicar-nos de manera quotidiana", assegura David Carabén. És com passar a una altra dimensió o, com en paraules de Joan Magrané, "et situa una mica fora de tu mateix, i entres en aquesta col·lectivitat d'unes cançons i unes memòries compartides, connectant amb el món, o almenys amb el nostre món més proper".

Les nadales

Les trobades de Nadal tenen música, però Carabén confessa que "no faig de discjòquei". "Jo ja dono prou la brasa, així que m'apunto al que la gent escolta". En canvi, Magrané és dels que posen banda sonora i recomana la música de viola de gamba del barroc francès que "sona a taula parada". I nadales? Cap dels dos es consideren fans. Per a David Carabén és, fins i tot, un gènere "antipàtic" perquè va en contra de l'època en què passa ara. Seria bo, però, que es recuperés aquesta tradició, perduda per Joan Magrané, perquè "la gran tradició coral catalana, així com amateur, ha sigut molt important i és una cosa que s'aguanta ara una mica pels pèls".

Potser es tracta de timidesa, però, com subratlla, "tenim el Cant dels Ocells que acostumem a cantar per acomiadar algú i la gent no sap que és una nadala". A diferència de la música pop com a generadora de modes, la tradicional, apunta Carabén, és un ritual. "És una mena de lloc de trobada, una àgora, una plaça pública en la qual ens trobàvem abans, i allà ens reconeixíem els uns als altres, una mica com una sardana, no? I, clar, es troba a faltar".

La cultura cristiana de les Nadales està desapareixent a les escoles i, per tant, la transmissió està compromesa. "Per a mi és tristíssim. Hi ha una mena d'acomplexament estrany per l'auge de l'islamisme. Europa està reaccionant i espero que ho faci de pressa. Ens hem de desacomplexar i reivindicar com a societat de tradició cristiana", diu Magrané. Com apunta Carabén, "això probablement és una cosa molt generacional. Els nostres pares van exigir el laïcisme i nosaltres ara ho trobem una mica absurd".

El concert de Cap d'Any

La tradició marca també la celebració del Concert de Nadal. El més famós és el de la Filharmònica de Viena. "És divertit perquè hi ha la cosa aquesta dels directors, a veure què farà, què passarà, però la picada de mans és horrorosa, encara que està bé. Es permet un dia a l'any", diu Magrané. "També és la manera de rematar les ressaques de tothom", remata Carabén.

Entre broma i broma, la reivindicació no és una altra que fer de la cita, també al Palau, una celebració per gaudir-ne festivament. "El meu pare va fer una comparació, crec que amb el Liceu, parlant del silenci al Camp Nou. El caràcter del català és ser molt crític sempre", diu David Carabén. Com amb el Palau. "I si vas una mica per Europa, a les sales de concert el soroll es multiplica per cent. Hi ha gent que va a un concert com si anés al Barça. No es tracta sols d'identificar-te amb la música, sinó també de viure-la", remarca Magrané.