Una natura per a tothom: les opcions per gaudir del territori sense barreres

La inclusió social s’expressa de moltes maneres: en una aula que adapta els materials perquè tothom hi pugui aprendre; en un centre cívic que obre activitats a persones grans que viuen soles; en un barri que repensa els carrers perquè siguin accessibles a infants, avis i persones amb mobilitat reduïda. Són gestos que, sumats, fan una societat més justa i més atenta a totes les realitats. Però la inclusió no es juga només en els espais urbans o els serveis públics: també es juga a l’aire lliure, en el dret tan elemental –i alhora tan desigual– de poder trepitjar un camí, seguir un sender, sentir el bosc o arribar a un mirador natural. Ara bé, en quin punt es troba la inclusió a l’entorn natural de Catalunya?

L'Agència Catalana de Turisme és clara: "Catalunya és un territori ric en paisatges i cultura, però també compromès amb la inclusió i l’accessibilitat", assegura. Per a l'organisme el turisme accessible és avui una peça clau per garantir que tothom pugui gaudir del país sense barreres: l’experiència d'endinsar-se a l'entorn natural no hauria de dependre de les capacitats físiques de ningú. Aquest principi, que ja inspira nombrosos itineraris i espais adaptats arreu del territori, obre una pregunta central: en què s’està traduint aquesta mirada inclusiva a l’entorn natural?

Camins naturals adaptats

Els parcs naturals de Catalunya fa anys que treballen perquè l’experiència de la natura arribi a tothom, i ho fan adaptant itineraris, miradors i espais de descoberta al ritme i les necessitats de cada visitant. Al delta de l’Ebre, per exemple, passarel·les àmplies i observatoris accessibles permeten gaudir del vol de les aus sense cap barrera, i als aiguamolls de l’Empordà rutes com el Cortalet - Mas del Matà o la que arriba fins a les Llaunes ofereixen recorreguts planers, passarel·les de fusta i zones d’aproximació per a cadires de rodes.

A la muntanya, el Parc Natural del Montseny proposa itineraris com el de la font del Frare o el de la masia Mariona, pensats perquè ningú quedi fora de l’experiència del bosc. I al Garraf l’itinerari botànic de la Pleta facilita descobrir espècies mediterrànies amb un traçat amable pensat també per a la discapacitat visual. Són exemples que demostren com la xarxa de parcs naturals del país ha anat incorporant l’accessibilitat com un criteri estructural.

Orografia i accessibilitat

El febrer del 2024 l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), que depèn del departament de Territori, va fer un pas decisiu en aquesta mateixa direcció presentant la guia Disseny d’itineraris accessibles. Guia il·lustrada de criteris, mesures i bones pràctiques. Elaborada amb la col·laboració de l’associació ASPID i de la Taula de Camins de l’Alt Pirineu i Aran, la publicació respon a una constatació clara: tot i la proliferació de nous camins al Pirineu, molts no són realment accessibles, no per l’orografia sinó per mancances de disseny.

La guia aporta conceptes clau, tipologies de camins, criteris tècnics i exemples reals –bons i dolents– per ajudar administracions i gestors a crear itineraris que siguin veritablement universals. També estableix una distinció essencial entre camins “accessibles” i camins només “practicables” i detalla elements tan concrets com pendents, paviments, encreuaments, zones de descans, aparcaments, senyalització i cadena d’accessibilitat. És, en definitiva, un recurs que vol convertir la inclusió en criteri estructural en el disseny dels camins de natura, no en un afegit opcional.

Una alternativa: la cadira Joëlette

L’accessibilitat al medi natural no sempre implica transformar els camins, suavitzar pendents o instal·lar passarel·les: hi ha itineraris que mai podran ser adaptats, i precisament per això calen altres opcions que obrin les portes al territori. Una d’aquestes és la cadira Joëlette, un vehicle monoroda dissenyat perquè persones amb mobilitat reduïda puguin recórrer senders, boscos i corriols amb l’ajuda d’un equip de voluntaris. El seu sistema –una sola roda central, seient reforçat i dos punts de conducció– permet superar terrenys on una cadira convencional no podria avançar.

La Joëlette no només permet superar obstacles físics, sinó que restableix el vincle amb la natura i converteix l’excursió en una experiència compartida, capaç de generar comunitat i d’obrir paisatges que, per a moltes persones, havien quedat fora de l’abast. A Catalunya ja hi ha 49 cadires Joëlette repartides arreu del territori, segons les darreres dades recollides per Marta Naharro, Neus Bardina, Estel Forcada i Cristina Cereza, membres de l'equip docent del Camp d'Aprenentatge de les Valls d'Àneu. Algunes són de propietat d'administracions públiques –des de municipis fins a consells comarcals, diputacions o la mateixa Generalitat–, i d'altres formen part d'entitats excursionistes i d'associacions sense ànim de lucre. 

El cas d'Olesa de Montserrat

Olesa de Montserrat (Baix Llobregat nord) és probablement un dels municipis que més han apostat per divulgar i normalitzar l’ús de la Joëlette com a eina d’inclusió a la natura. Tenen un projecte municipal –la cadira és propietat de l’Ajuntament– que es coordina des de Serveis Socials en col·laboració estreta amb voluntariat i entitats locals. "L’adquisició d’aquesta cadira va ser una aposta clara per fer accessible a tothom l’entorn natural", explica Joan Soler en nom dels departaments de Serveis Socials i de Gestió de l’Espai Públic de l’Ajuntament d’Olesa.

L’origen del projecte es remunta a finals del 2015, quan la regidora de Serveis Socials del moment, Georgina Muñoz, i l’olesana Montse Caba, en cadira de rodes afectada per poliomielitis, van començar a buscar maneres de garantir l’accés universal als espais naturals del municipi. Abans d’adquirir la seva pròpia cadira, però, el grup impulsor va voler comprovar-ne les possibilitats sobre el terreny. Soler ho recorda perfectament: "Abans de comprar la cadira vam acompanyar l’associació Rodamunt fins al cim de Sant Jeroni per veure si realment era factible tenir-ne una". Aquella pujada, feta amb un grup de voluntaris d’Olesa, va ser el punt d’inflexió. Els va convèncer que tenien equip i motivació per fer-ho possible, i que una sola cadira podia transformar l’accessibilitat del municipi.

Des de llavors, Olesa ha convertit la Joëlette en una porta real a la muntanya. S'ha convertit en una eina que no només facilita desplaçar-se, sinó que articula comunitat, crea vincles i fa visibles realitats que sovint queden fora de la mirada turística. "És impressionant veure el somriure de l’usuari quan tornem al poble; és un acte silenciós d’agraïment", diu Soler, que ha coordinat desenes de sortides durant aquesta dècada de projecte.

La importància del voluntariat

Si la Joëlette obre camins, és perquè darrere hi ha persones disposades a conduir-les. El voluntariat és el motor d’aquest projecte, i noms com el d’Àngel Bou, a Olesa en són la prova. Ell va arribar al món de les Joëlette fa dotze anys, arran de la història personal de la seva neboda Anna, que després d’un problema de salut va necessitar cadira de rodes. "Ella va guanyar un projecte de Gaes i li van donar una Joëlette", recorda. Bou va comprendre el potencial d’aquella eina. Més endavant, quan va saber que Olesa n’adquiriria una, no s’ho va pensar: "Vaig anar a la presentació i em vaig fer voluntari".

Per ell, cada sortida és una combinació de natura, esforç compartit i humanitat. "M’emporto la satisfacció d’haver fet gaudir de la natura una persona que, pels seus mitjans, difícilment arribaria a on arriba una Joëlette", explica. Bou destaca també el clima de convivència que es crea entre usuaris, voluntaris i familiars: grups que no es coneixien i que acaben compartint camí, conversa i descans. Però hi ha un moment que ho resumeix tot: "Quan arribes al final de la sortida i veus la cara de satisfacció i d’agraïment, compensa tot l’esforç que has fet tibant la cadira". Per Bou, el voluntariat transforma la mirada sobre totes les coses. "Obre l’angle de visió de la vida uns 360 graus", admet.

Un projecte amb futur

Aquest 2025 el projecte de la Joëlette a Olesa de Montserrat celebra deu anys de vida. Una dècada en què una sola cadira –i un grup de voluntaris convençuts– ha permès que desenes de persones tornessin a gaudir de camins, miradors i corriols que havien quedat fora del seu abast. Deu anys de sortides, d’aprenentatges compartits i de vincles que van més enllà de les rutes. "És un projecte que ha crescut molt i que segueix creixent", explica Joan Soler.

Per celebrar els deu anys del projecte, Olesa ha organitzat dos actes oberts a la ciutadania. El 10 de desembre se celebrarà una taula rodona amb entitats i persones que treballen la inclusió, per revisar la trajectòria i mirar cap al futur. I el dissabte13, es farà una pujada conjunta a la Creu de Saba –un dels punts accessibles més alts del municipi– amb la participació de cadires Joëlette de pobles veïns i col·lectius que promouen l’accessibilitat a la natura.