Cada persona malbarata 21,7 quilos de menjar l’any: què pots fer per reduir-ho?

De primer, una amanida d’api amb formatge blau i nous, una sopa de pa amb tomàquet o una coca de seitons amb verdures. De segon, encenall de llom sobre crema de patates o cuinat de botifarra amb saltat de poma. I de postres, carpaccio de pinya amb coulis de mango i escuma de iogurt. Aquests van ser alguns dels plats que van poder triar els comensals del Semproniana el 16 de juny de 2015. Era un vespre especial al restaurant que Ada Parellada té a Barcelona. Tots els ingredients que havia utilitzat la xef per cuinar els plats anaven directes a les escombraries perquè eren lletjos, tenien una mida fora de l'estàndard o havien superat la data de consum preferent. Ara bé, per un preu simbòlic de 4 euros, desenes de persones van menjar de primera i sense cap mal de panxa.

Aquell sopar va ser la llavor del Gastrorecup, una iniciativa que enguany ha arribat a la desena edició i que impulsa el departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Amb la participació de 64 restaurants d’arreu del país, proposa menús creatius a partir de productes descartats però en bon estat. L'objectiu és clar: conscienciar el sector i la ciutadania sobre la urgència de reduir el malbaratament.

El Gastrorecup forma part de la campanya Aprofitem els aliments, que ha aconseguit recuperar 20 tones d’aliments gràcies a la implicació de més de 5.000 participants, estalviar 1,49 milions de litres d’aigua i recuperar l’equivalent a 47.879 euros en producte. Dins l'acció també s'han fet espigolades simultànies, que han recuperat 8.389 kg d’aliments amb el suport de 130 voluntaris; i el Gran Dinar, que ha servit 330 àpats amb l’ajuda de 55 persones voluntàries. El programa Gastrorecup ha recuperat 11.245,92 kg d’aliments i ha elaborat 4.881 àpats elaborats, en una edició de rècord.

El cost del malbaratament

Cada any, a les llars catalanes es malbaraten 173.961 tones d’aliments que encara es podrien consumir. La major part d’aquest malbaratament, un 58%, es genera a les llars, molt per sobre de la restauració (15%) i el comerç (13%). Cada família llença de mitjana 63,96 quilos anuals, cosa que equival a 21,68 quilos per persona, segons la Diagnosi del malbaratament alimentari a les llars de Catalunya 2024. Una de les dades més greus de l'informe és que el 74% dels aliments llençats no han estat cuinats: són productes que han agafat un mal aspecte, que han superat la data de consum preferent o que han quedat oblidats al fons de la nevera. Ara bé, abocar-los directament al cubell de les escombraries té un cost molt elevat.

Llençar menjar no és un gest banal. D'entrada, té un cost econòmic, perquè es malbaraten recursos que ja s’han pagat: aliments que s’han produït, transportat i refrigerat i que no arribaran mai al plat, a més de les hores de feina de qui se n'ha encarregat. Té també un cost ambiental, perquè darrere de cada aliment llençat hi ha terra, aigua, energia i emissions generades. I, finalment, té un cost cultural, perquè quan el menjar acaba al cubell, es trenca el vincle amb allò que històricament ha sostingut la nostra manera de viure i de compartir. "Quan el menjar no té valor, es llença sense remordiments –adverteix Ada Parellada–. Deixem de respectar tot el que hi ha al darrere", rebla.

Les arrels del problema

Però, per què es llença tant menjar que encara es podria aprofitar? Les raons són diverses. Per començar, el sistema alimentari actual convida a fer-ho. Es produeixen més aliments dels que es poden consumir, es prioritza l’aspecte per damunt del gust o la qualitat nutricional, i s’estableixen criteris comercials que exclouen tot allò que no compleix l’estàndard. "Hi ha aliments que no arriben ni a sortir de l’hort perquè són torts, petits o massa grossos", denuncia Ada Parellada. Sovint no és que el producte no sigui bo, sinó que no encaixa amb el que el mercat entén com a apte per ser venut. Per tant, el malbaratament comença molt abans que el menjar arribi a casa.

En la logística també es perden molts aliments. "El sistema de repartiment és molt rígid –assenyala Parellada–. Si una furgoneta té una avaria o hi ha un error de previsió, aquell producte pot quedar fora de circuit", exemplifica. Davant de qualsevol imprevist, el marge de maniobra és mínim, i sovint no es busca una segona vida per als aliments, sinó que es prioritza la fluïdesa del sistema encara que això impliqui llençar menjar. El malbaratament, en aquests casos, no és conseqüència d’un excés, sinó d’un sistema que no està pensat per adaptar-se a les variacions. 

Què llencem més?

Més enllà del que passa al camp, al magatzem o a les lleixes dels supermercats, a l’entorn domèstic també es perd una quantitat significativa d’aliments. A casa es prenen decisions diàries que poden marcar la diferència: què es compra, quan es cuina, com es conserven els aliments o què es fa amb les sobres. "Llençar menjar és una cosa que es fa amb una normalitat esgarrifosa", alerta la xef. En aquest sentit, insisteix que la cuina pot ser un espai de transformació real, on reaprendre a valorar el menjar, tornar a cuinar i reconnectar amb els gestos més senzills.

Els aliments que més es llencen a les llars catalanes són la fruita i la verdura, no tant pel percentatge de malbaratament –que se situa al voltant del 4%–, sinó perquè se'n consumeixen molt. Només de fruita, se’n malbaraten gairebé 28.000 tones a l’any, segons la Diagnosi del malbaratament alimentari a les llars de Catalunya 2024. Ara bé, si ens fixem en el percentatge, els grups més problemàtics són la pasta i l’arròs (un 10,4% del que comprem acaba a les escombraries) i els llegums (10,3%). També s’hi acosten els tubercles com la patata (5,8%) i els fruits secs (4,7%). Per contra, productes com les begudes, els snacks dolços o els lactis registren percentatges molt més baixos: es conserven millor i es consumeixen sense necessitat de cuinar.

Per a Ada Parellada, la cuina funciona com una taula de quatre potes: comprar, cuinar, conservar i consumir. "Si una falla, la taula cau", resumeix. Per això, reduir el malbaratament alimentari no depèn només d’una acció concreta, sinó d’un canvi global d’actitud. Per a ella, cal comprar amb seny, cuinar amb sentit, conservar amb cura i consumir amb consciència. Defensa que són quatre gestos aparentment simples, però que –si es mantenen en equilibri– sostenen una manera de menjar més responsable i més respectuosa amb el planeta i amb nosaltres mateixos.