Possibles solucions a la crisi de l'habitatge

Arran del Pla territorial sectorial d'habitatge de la Generalitat de Catalunya i amb la voluntat de reflexionar sobre la relació entre l’economia i la crisi habitacional al nostre país, l’ARA, en col·laboració amb el Govern de la Generalitat, ha organitzat un seguit de debats al voltant de l'habitatge. El passat 19 de desembre, la periodista Laura López va moderar la darrera taula, titulada Habitatge i economia, amb Agustí Sala, periodista especialitzat en economia i adjunt de direcció de l’ARA, i Fernando Trias de Bes, economista col·laborador del diari des de fa més de 15 anys.

La situació actual de crisi

Són diversos els factors que expliquen com s’ha arribat a la situació actual de crisi habitacional: des dels preus elevats a la manca d’oferta, el turisme o l’especulació, entre d’altres. “Hi ha molta més demanda –tant per comprar com per llogar–, que oferta. Aquesta situació és el resultat del que s’ha fet durant anys: deixar l’oferta en mans del mercat, sobretot del sector privat que busca beneficis, i ha fet que els preus es disparin”, explicava Agustí Sala.

S’està intentant regular el preu, però en economia els preus són un símptoma; per tant, si només s’intenta incidir sobre el símptoma, com els topalls al preu, i no es va a l’arrel del problema, no hi haurà canvis. “A curt termini es podran apreciar canvis. Quan s’instaura una mesura com el topall de preus, l’oferta d'habitatge residencial tendeix a baixar; en canvi, els pisos turístics o de temporada no baixen, per tant, la mesura no està funcionant”, apuntava Sala. Trias de Bes entén que el topall al preu és una mesura punitiva i caldria trobar mesures incentives: “El sector públic podria avalar que els llogaters són fiables, hi hauria d’haver assegurances que cobrissin els propietaris o cobertures equitatives per a les dues parts”. Tots dos consideraven que en lloc de penalitzar limitant els preus, s’obtindrien millors resultats incentivant: “Els poders públics haurien de garantir el dret a l’habitatge, actuar com a àrbitre neutral garantint els drets d’uns i altres i que no hi hagi desequilibris entre propietaris i llogaters”.

Planificació a llarg termini

La crisi de l’habitatge no és un problema recent i tampoc se solucionarà de forma ràpida: “Si es fa una bona gestió pública trigarem almenys deu anys en arreglar-ho. I no podem oblidar que la gestió pública a llarg termini és incompatible amb l’alternança política, per això calen pactes d’estat per garantir que es fa una planificació a llarg termini”, comentava Trias de Bes. La realitat és que tenim un mercat on cada vegada hi ha menys oferta de lloguer i tot va a parar al mercat de compravenda, especialment de segona mà, i les administracions han estat molts anys estimulant només la compra. Els experts coincidien que és imprescindible una planificació amb visió a llarg termini, “quan vols solucionar un problema amb mesures conjunturals del moment, estàs posant pedaços, no estàs resolent el problema”, deia el periodista.

Models que funcionen

A Viena un de cada quatre habitatges és social o públic, en canvi, aquí tan sols representa el 2%. Per aconseguir el model vienès, que és tot un referent, fa 100 anys que l’administració s’ha dedicat a tenir bona part del parc immobiliari, i ho han fet sense generar guetos, promovent la convivència de persones amb diferents rendes en un mateix edifici. Segons Trias de Bes, a Catalunya per aconseguir una situació similar caldria esperar molts anys i mentrestant caldria tirar endavant mesures conjunturals –estimulació fiscal de la inversió perquè sigui rendible la construcció d'habitatges, per exemple–, combinades amb una planificació a llarg termini, que entén que és el que està fent el Govern. En la mateixa línia, Sala comenta que si la proporció del parc públic fos prou important, entre el 10% i el 20%, influiria en el conjunt, però el 2% actual és testimonial i no influeix, els preus continuen disparats i el mercat també.

Solucions necessàries

Els ponents afirmaven que el problema de l’habitatge és multidimensional i polièdric: la promoció de la rehabilitació no resoldrà el problema, com tampoc ho farà la creació de 50.000 pisos d’aquí al 2030, ni legislar intentant protegir més el propietari. Consideren que hi ha aspectes socials que haurien d’estar per sobre de la política, i l’habitatge n'és un, perquè si no, es genera inseguretat jurídica. “Són imprescindibles els pactes de govern independentment de la ideologia, l'habitatge és una tema social” –afirmava Trias de Bes– “Cal apostar per un pla de govern perquè en deu anys es resolgui el problema de l’habitatge”, va dir.

Els models de ciutat que funcionen compten amb un coixí públic important, amb unes regles de joc que afavoreixen que la inversió privada o els propietaris estiguin a favor dels lloguers. L’estat té un paper important, el de regulador. Creuen que en aquest moment hi ha sensació de sobreprotecció de l’inquilí i desprotecció del propietari, i el govern i les administracions haurien de ser equànimes. Sala proposava que es combinin mesures conjunturals amb estructurals i Trias de Bes afegia que la solució ha de ser mixta, público-privada. La part pública ha de ser un bon àrbitre perquè el mercat privat funcioni.