Verdura fresca gràcies als volcans

Gràcies als volcans la verdura es pot conservar més fresca. Sí, els que ho fan possible són els bufadors, petites obertures entre les roques volcàniques per les quals surt un lleuger corrent d’aire a uns 12 °C tot l’any, però amb més força durant l’estiu. Els masos, i els pagesos que feien tota la jornada a l’hort, aprofitaven els bufadors com a fresqueres.

Al Mas Bufador Vell (Olot) hi ha una gran cambra semisoterrada alimentada per un sistema de bufadors. En plena canícula, cal entrar-hi abrigat! Alguns paradistes del mercat d’Olot llogaven aquest soterrani per guardar-hi aliments fins a mitjans del segle XX. Aquest és un dels nombrosos beneficis dels volcans. N’hi ha molts més: proporcionen roca per construir, sòl fèrtil...

A la Garrotxa hi ha uns quants exemples que posen de manifest que el sòl volcànic és ben fèrtil. És el cas dels fesols de Santa Pau, blancs, menuts i arrodonits, d’un gust molt suau. I de la Fageda d’en Jordà, que creix damunt d’una colada de lava dura i accidentada que fa de molt mal artigar.

He quedat amb Isaac Camps, geòleg i editor científic, autor de la guia excursionista Volcans de Catalunya, per pujar al volcà de Montsacopa –es diu així perquè al seu cim hi ha un clot o “copa”: és el cràter–. És un dels volcans més joves de la comarca, "només" té 20.500 anys. Té forma allargada, d’una espardenya. Com els altres volcans de la Garrotxa, és monogenètic, és a dir, “fet d’una tirada”: va entrar en erupció un bon dia, va estar actiu amb més o menys virulència un període (dies? mesos?) i es va aturar indefinidament. En canvi, els volcans poligenètics, de més gran volum, estan actius durant centenars de milers o fins i tot milions d’anys, com ara el Teide o el Fuji.

Tot pujant al Montsacopa, una caminada de deu minuts, veiem a banda i banda del camí petites pedres poroses, que aquí anomenen greda o tosca. "Poden tornar a ser lava, aquestes pedres?", pregunta la Fàtima, la petita de casa, de 12 anys, que avui m’acompanya. Són preguntaires de mena, els infants, i ella no n’és una excepció. Preguntar és la porta d’entrada al coneixement. "Sí, però caldria que estiguessin en un forn a uns 700 graus de temperatura perquè es comencessin a fondre", respon l’Isaac. "Ui, això és molt!", exclama la Fàtima. "Pensa que la punta d’un cigarret quan es fa una pipada pot arribar als 950 graus", precisa l’Isaac.

A mi m’interessen coses més pràctiques. "Pot tornar a entrar en erupció aquest volcà?", demano. "Aquest no. Però no es pot descartar en un futur una erupció a la comarca", em respon. "Tenim un vulcanisme adormit, però no extingit", afegeix, i se m’enganxa la paraula vulcanisme... amb u, esclar, però no hauria de ser amb o si ve de volcà? Coses del llenguatge.

"Es pot predir una erupció volcànica?". "Sí, cada vegada més. Les zones que tenen risc volcànic, i aquest és el cas, es monitoritzen: s’ausculten els petits tremolors que genera el magma en ascendir, s’analitzen els canvis en els gasos que emanen del subsòl... Si es fa bé, això donaria prou marge de temps per evacuar».

"Sembla carbó de Reis!, diu la Fàtima, tot observant una tosca vermellosa (és d’aquest color la més propera al conducte volcànic; les negres, en canvi, són les que cauen més lluny).

Ara som dins del cràter. "Antigament era més fondo i més empinat. Es conta que la canalla d’Olot venia a jugar-hi, a lliscar amb andròmines i fer la croqueta. L’activitat agrícola –temps enrere s’hi conreava, al cràter– i l’erosió dels vessants l’han anat omplint de sediment i li han donat la forma actual".

Voltant pel cim del volcà, reconeixem uns quants barris d’Olot. Tenim a la vista el de Sant Pere Màrtir, de cases blanques i senzilles, amb jardinet i porxo, erigit a començaments de la dècada de 1950. Va ser creat, en part, per acollir la immigració de la comarca que venia a treballar al tèxtil. També veiem la gran plana de la vall d’en Bas, que ha estat creada pels volcans: la lava va barrar el pas al riu Fluvià, aquest es va embassar i va formar un gran llac.

Aleshores l’Isaac em mostra una làmina plastificada. És un dibuix que surt a Principis de Geologia, llibre fundacional de la geologia moderna. És un dibuix d’Olot on hi ha els seus tres volcans: el Montolibet, el Montsacopa i la Garrinada. Ara hi ha més cases i més bosc, esclar. El dibuix el va fer l’escocès Charles Lyell, "pare de la geologia moderna". L’estiu de 1830 Lyell va voler conèixer els volcans d'Olot i va fer en un viatge a llom d’una mula. Va visitar no només la Garrotxa, sinó també molts altres indrets de Catalunya.

Baixem per una pista encimentada, on hi ha un viacrucis. Als peus del volcà de Montsacopa hi ha l’Espai Cràter, un nou museu (obert el 2022, postpandèmia, doncs), construït dins del Puig del Roser, una mena de petit volcà. És el meu segon objectiu d’avui. Val la pena visitar-lo només per conèixer l’edifici semisoterrat, realitzat pels arquitectes Anna Codina i Toni Casamor, de VOL Studio Architecture. Tot l’edifici recorda un volcà.

L’Espai Cràter explica de manera molt didàctica –millor que quan m’ho explicaven a l’escola; en això s’ha progressat–, com funciona el volcà, quins tipus de volcà hi ha... No oblida informació local, per exemple la campanya “Salvem els volcans”, que va sorgir a la Garrotxa als anys 70. Durant molts anys els camions s’enduien tones i tones de greda per a la construcció. Alguns dels forats excavats esdevenien abocadors. Per sort, tot això ha canviat. Ara està prohibidíssim ficar-se una pedra volcànica a la butxaca.

Ponts, esglésies, murs i habitatges construïts amb pedra volcànica

Els volcans de la Garrotxa van proporcionar durant segles greda i basalt, materials molt versàtils que es van utilitzar per construir ponts, esglésies, murs i habitatges. Aquest ús tradicional va donar lloc a una arquitectura pròpia, fosca i robusta. També hi ha cabanes i barraques fetes amb pedra volcànica.