Arsène who?

Dos periodistes britànics li van preguntar aquest dimarts a Luis Enrique per l’entrenador rival. Volien una valoració d’Arsène Wenger, a qui vint anys després d’arribar al càrrec els mitjans de Londres li canten les absoltes. Sembla que, ara sí, d’una manera definitiva. De fet, eliminat de la FA Cup aquest cap de setmana, havent deixat escapar una lliga en què ni els equips de Manchester ni el Chelsea no pinten res, l’entorn de l’Arsenal només li concedeix a Wenger una última bala: guanyar dimecres al Camp Nou, eliminar el Barça i classificar-se per als quarts de final de la Champions. Li ha tocat jugar-se-la, a vida o mort, al pitjor camp i contra el rival més difícil. El prestigi i la continuïtat, en 90 minuts i amb un 2 a 0 en contra. Un repte gairebé utòpic.

Han passat dues dècades des que va arribar a l’Arsenal, per substituir Bruce Rioch. La premsa britànica el va rebre amb titulars de menyspreu: “Arsène who?” Així parlaven de qui havia estat entrenador del Nancy, el Mònaco i el Nagoya japonès. Ara, 3 lligues i 6 Copes després, el coneix tothom. Passa que, des de la consecució de l’última Premier, han passat dotze anys, o, cosa que és el mateix, en la mudança de Highbury a l’Emirates han perdut pistonada i, fins i tot, l’estil de futbol elegant que els va caracteritzar. Tips de veure com els rivals històrics aixequen títols, també han acabat per perdre la paciència amb aquest alsacià poliglot, màster en economia i graduat en enginyeria.

Potser no ha guanyat tants títols com esperaven, però és indubtable que és un entrenador amb dues virtuts: fitxa bé i ven encara millor. Ell va descobrir Weah, Djorkaeff, Vieira, Anelka amb 17 anys i Cesc amb 16; va saber donar una segona joventut a Bergkamp i Klinsmann, i va treure el màxim rendiment de Thierry Henry, el millor jugador que ha tingut a les seves ordres. Tots ells, els bons i els que no ho han estat tant, han passat el test de 117 preguntes, preparat per ell mateix, per mesurar la resistència psicològica dels seus futbolistes. Per a les vendes, només cal mirar a l’armari del Barça i veure quins saldos ens ha encolomat a preu de caviar durant tots aquests anys. Com a venjança, el Barça ha estat la seva bèstia negra. El seu partit més important, la final de la Champions de París, la va perdre per 2 a 1. I dimecres a la nit, al Camp Nou, li toca una proesa en què no sembla que cregui ni ell. Potser el Barça li farà un favor. Wenger, quan va firmar per l’Arsenal, li va prometre a la seva dona que l’entrenaria cinc anys i prou. Una mentida pietosa o un pronòstic esguerrat.