Araujo recupera la rialla amb un Barça que no falla a la Copa

BarcelonaNo gaire lluny de l’estàtua que recorda aquell moment en què un fill d’Albacete, Andrés Iniesta, va decidir la final d’un Mundial, Lamine Yamal va fer-ne de les seves. El Carlos Belmonte, estadi que desperta records dels anys 90 entre els que ja tenen una edat, s’afegeix a la llista d’escenaris on el geni de Rocafonda va fer-ne de les seves. Just abans del descans d’un primer temps incòmode, amb moltes faltes i molt soroll, va aturar el temps per colpejar la pilota suaument lluny del porter local. Era l’inici del final de la resistència manxega en un partit on qui semblava més content era Ronald Araujo. L’uruguaià, titular en el partit que obria les portes de les semifinals de Copa al Barça, va encarregar-se de marcar de cap el segon gol, celebrant-ho amb una abraçada amb Hansi Flick, el tècnic qui li ha donat suport incondicional quan ho ha passat malament. Va ser un moment especial.

Un final feliç a un partit molt complicat que va acabar amb un guió obert on el Barça s'hauria pogut picar els dits. Sempre que toca jugar un partit de Copa contra un equip de Segona, el Barça sap que s’haurà de concentrar. L’equip blaugrana tindrà més talent, però precisament el gloriós passat del club provoca que els rivals surtin a jugar més endollats que mai. I més a Albacete, on aquest any ja s’han fregat els ulls eliminant primer el Celta i després abaixant els fums al Reial Madrid d’Arbeloa. Els manxecs ja havien fet de David dos cops, al derrotar dos Goliats, així que el Barça estava ben avisat. No servien excuses i Hansi Flick va fer sortir un equip prou titular perquè la darrera cosa que volia era una pròrroga. I per poc no es va viure, perquè l'Albacete, superat en el joc, va aconseguir arribar viu al final del matx marcant un gol en els darrers minuts que va arribar massa tard per als seus interessos.

L’Alba s’hi va deixar la pell, amb marcatges molt personals que l’àrbitre del partit va permetre massa. Lewandowski anava mirant cap al cel frustrat cada cop que rebia una patacada. No podia avançar, amb un defensa de l’Albacete enganxat com una paparra. Flick havia apostat pel polonès, una mica eclipsat pel joc dur i pels tres defenses centrals de l’Albacete, mentre Rashford ocupava el lloc del lesionat Raphinha. Tot el joc, però, tornava a passar per un Lamine Yamal que demanava la pilota com si fos el Santiago Bernabéu. Cada cop que rebia una falta o era escridassat per l’afició local, els seus ulls brillaven. Si vols fer enfadar Lamine Yamal, compres números a la rifa per acabar derrotat. Res li agrada més al geni de Rocafonda que sortir victoriós de situacions complicades, com si cada cop que encarava un rival fos un partit de bàsquet d’aquells a pistes de barris de Nova York, amb un llenguatge propi, on tot s’hi val per demostrar qui mana. I qui mana és Lamine Yamal, el qual va jugar els 90 minuts. No s'amaga mai, sigui la competició que sigui, sigui el camp que sigui.

El seu gol abans del descans va ser clau, després d’una bona acció defensiva de Frenkie de Jong. Calia marcar ràpidament, perquè l’Albacete estava competint realment bé, amb bones contres liderades per l’exjugador del Sabadell Agus Medina. L’entrenador dels locals, Alberto González, aconseguia aturar molt en joc mentre mirava de reüll la banqueta blaugrana, on esperava Fermín, a qui González va entrenar fa anys al Linares quan cap dels dos imaginava què els esperava en el futur. Flick havia optat per Olmo, De Jong i un Marc Bernal molt actiu al mig del camp. El jugador de Berga va guanyant protagonisme, sumant minuts, deixant detalls de la seva qualitat. I tot, amb Araujo jugant a la defensa, passant pàgina després de tot el que ha passat, pensant en el futur. A l’equip potser només grinyolava João Cancelo, un jugador elèctric però massa esbojarrat. Et pot guanyar partits, però també els pot perdre i al descans, ja tenia una targeta groga i jugava amb foc amb accions al límit. Al descans, Flick el va canviar per Cubarsí. No va ser cap sorpresa.

I el Barça va anar fent, colpejant un cop i un altre un Albacete cada cop més fos. Especialment, després del bonic cop de cap d’Araujo, a qui se li va il·luminar la cara en veure com la pilota anava al fons de la porteria. L'uruguaià va deixar-se la pell, ferm en defensa. Va acabar baldat, perseguint cada pilota, gaudint de nou com a jugador, passant pàgina després de mesos de dubtes i pors. Sempre és bona idea parar quan ho necessites. No és res dolent, tot el contrari. L'uruguaià va acabar ovacionat per l'afició blaugrana quan va ser canviat per Kounde quan ja no podia dir ni fava.

Però el Barça va perdonar de cara a porteria. Ja havia perdonat a Elx i va tornar a fallar gols, permetent a l'Albacete il·lusionar-se marcant un gol en el minut 88. Gerard Martín arribaria a treure una pilota de la línia de gol en uns darrers cinc minuts esbojarrats en què el VAR va anul·lar un gol a Ferran. Hauria pogut passar de tot en un final que no reflectia el control blaugrana del matx. Al final, l'Albacete es va rendir, digne i competitiu, però incapaç d’aturar un Barça que va sumar un triomf que li permet anar fent camí en totes les competicions. No s’atura, l’equip de Flick, guiat per un Lamine Yamal que fa de líder en espera que torni Pedri.