El retorn a casa somiat d'un Barça que torna a gaudir

BarcelonaTot torna a començar. 909 dies després del darrer partit, el cant del Barça ha tornat a sonar per les galeries dissenyades, fa dècades, per Francesc Mitjans. Un nou estadi s’alça sobre les arrels del vell Camp Nou, unint passat i futur al voltant d’una pilota que ha entrat quatre cops a la porteria d’un Athletic golejat en una jornada rodona a Can Barça. L’equip de Hansi Flick no ha fallat en una jornada bonica, d'aquelles que es recorden, no tant per un estadi que encara té molta feina per fer, com per les sensacions. Sempre és bonic tornar i si l’equip acompanya, més. L’afició ha tornat a l’estadi i el Barça de Flick va tornant a ser allò que s’espera d’ell, un equip que goleja i és valent, tant en atac, com en defensa.

Ha sigut un dia especial. Els ulls dels menuts que per primer cop han entrat al Camp Nou brillaven com la nit de Reis. Alguns dels més veterans, com els dos socis presents a la inauguració del partit, tenien llàgrimes d’emoció als ulls. Tornar sempre és especial. Recuperar costums, ja sigui la trobada al bar de la travessera de les Corts o comprar a la xurreria de la cantonada. Retrobar sons com aquell d'“Entrades, entrades!” en veu baixa dels revenedors o cantar l'himne a ple pulmó. Tornar a un estadi que encara s’aixeca cap al cel lentament, amb un munt de treballadors amb casc groc a la tercera graderia mirant des de les alçades com l’equip de Hansi Flick es cruspia l’Athletic en un inici de partit rodó. De fet, semblava que els jugadors tinguessin ganes de fer història i poder dir que van ser els primers a marcar el dia del retorn. Després d’uns quants xuts, ha sigut Lewandowski qui ho ha aconseguit amb la col·laboració d’Unai Simón, que s'ha empassat el xut del polonès.

Flick ha sortit amb un equip diferent. Va fent proves, tocant tecles i rebuscant a la plantilla per fer millorar l’equip. Gerard Martín ha fet de central al costat de Cubarsí, amb Eric Garcia i la seva màscara protectora jugant a un bon nivell de mig centre. El jugador de Martorell ha firmat una actuació magnífica, i ha demostrat el seu caràcter, jugui on jugui. I en atac, Ferran i Lewandoswki plegats, picant pedra i generant espais per un Lamine Yamal amb ganes de fer-ne de les seves. El Barça, però, semblava una ampolla de bombolles que s’obre per Nadal. Un cop s'ha tret el tap tot ha sigut explosiu, però de mica en mica s'ha anat pansint i l’Athletic ha igualat les coses, i ha permès que entrés en acció un Nico Williams a qui li xiulaven les orelles cada cop que tocava la pilota.

El partit s'ha anat apagant i la graderia, callant. Mai ha estat l’afició més sorollosa del món, la blaugrana, i els qui alçaven la veu ho han fet per reclamar la graderia d’animació, que realment fa falta, sigui en el format que sigui. Sigui jove o no. En el minut 10, molts han cantat el nom de Messi mentre Laporta es feia el distret i al 17-14 han seguit els càntics independentistes mentre més d’un turista es preguntava què volia dir, tot allò. El retorn de rutines del passat el dia que tornava a la porteria Joan Garcia. El porter de Sallent feia tanta falta com un tros de pa a un nàufrag. Ordena el joc amb els peus, captura les centrades i passada la mitja hora de joc, ha aturat un xut molt perillós d'Unai Gómez, ja que el jugador de Bermeo estava sol dins de l’àrea.

Nico Williams, sense punteria

L’equip de Valverde no li ha perdut la cara al partit, amb una defensa prou avançada que ha permès a Ferran marcar, però en clar fora de joc. I Lamine Yamal no ha acabat d’aprofitar-ho, que ha jugat de forma intermitent. Ara te'n feia una de les seves, fent caure al seu pas els jugadors bascos com les fulles cauen dels arbres aquests dies freds. Ara s’oblidava de baixar a defensar. Cada cop que Yuri atacava per la dreta, Kounde es trobava sol contra dos rivals. El Barça ha tingut sort de la manca de punteria de Nico, que ha tingut una oportunitat ben clara abans del descans que va marxar fora per ben poc. El jugador que tant de soroll va fer el darrer estiu, quan no quedava clar que si volia jugar amb Lamine Yamal o amb el seu germà Iñaki, ha tingut unes quantes ocasions. Però tenia la mirada desviada i ha acabat amb cara de pomes agres. No era el seu dia.

L’equip encara enyora jugadors com Pedri. I l’equip encara no és aquell que enlluernava fa una temporada, tot i que avança pel camí correcte. Flick ha fet jugar de sortida set jugadors catalans, sis d’ells de la casa. Com si fos una forma de reivindicar les arrels contra un rival que també cuida molta la seva identitat. Un equip amb molt talent, caràcter i aquell xic de sort que sempre cal. En la darrera jugada de la primera part, quan l’Athletic collava més, una errada visitant ha permès a Lamine Yamal inventar-se una assistència amb l'exterior del peu per a Ferran, que, a la contra, ha mortificat Unai Simon, que no ha tingut el dia. La pilota del 2 a 0 li ha passat per sota del cos. Un regal abans del descans en un partit decidit a les àrees. El Barça ha xutat entre els tres pals i Simón no les ha atrapat. En canvi, Joan Garcia les ha agafat totes.

El gol del valencià ha sigut psicològic. En la darrera jugada de la primera part. I ha vingut seguit d’un segon cop dur a la mandíbula del rival, ja grogui. Poc després de tornar dels vestidors, Eric ha trobat sol Fermín López dins de l’àrea i aquest ha fet el tercer. L’andalús, aquell jugador que fa uns mesos semblava destinat a fer les maletes, és constant i treballador, com els seus avis, jornalers andalusos. No para quiet, troba espais i decideix partits com aquest del retorn a casa. El partit estava dat i beneït, amb la tercera diana. I per si algú ho dubtava, Oihan Sancet ha acabat de deixar-ho clar i l'han expulsat per una agressió sense sentit quan quedava mitja hora de joc. Valverde, amb cara de circumstàncies, ha tret del camp un Nico Williams trist, pregant per no rebre més gols d’un rival que ja anava pensant en el gran duel de dimarts vinent al camp del Chelsea.

Lewandowski i Fermín han sigut substituïts de seguida, per si de cas, ja que el polonès ha demostrat que sempre és necessari. Ha estat tornar ell i ho han fet els triomfs i gols d’un equip que ha viscut una jornada rodona, en què Ferran ha marcat el quart en els darrers minuts. Una golejada i una segona part rodona, tot i que Lamine Yamal segueix lluny de la seva millor versió. Laporta somreia content en veure l’estadi reobert al públic després de tants dies, Flick semblava calmat amb la gran segona part dels seus homes, Joan Garcia les aturava totes, Raphinha ha tingut deu minuts per anar agafant ritme i jugadors que havien crescut mirant partits al Camp Nou com Marc Casadó o Marc Bernal han pogut jugar-hi per primer cop. No serà el darrer, ara que per fi el Barça ha pogut tornar a l'epicentre del seu sentiment. El dia que el barri de les Corts tornava a rebre milers de barcelonistes il·lusionats, l'equip ha deixat un missatge escrit per a tots ells: aquest equip té ganes de competir per tot. Amb el retorn a casa, torna la il·lusió.