El Barça evita caure a la trampa de l'Oviedo i recupera el liderat

BarcelonaNo és fàcil jugar al Barça. Sempre s’espera de l’equip que guanyi i enlluerni. Sempre s’ha de guanyar i mai es pot fallar. Tens un mal dia, com ens passa a tots, i en poques hores mig planeta et critica. No és fàcil defensar el Barça, quan el teu rival és un Madrid que en teoria viu una crisi, però dissabte a la nit era líder. Sempre han tingut set vides, a Madrid. I així posaven pressió a un Barça que ha solucionat el retorn d’un vell conegut, l’Oviedo, al Camp Nou, amb un bon segon temps. Tres gols, tres punts i primera posició al sac. Un partit que per moments era difícil de mastegar ha acabat amb ovació a Lamine, autor d'un gol dels seus, amb una rematada estèticament perfecte.

A vegades el Barça genera moltes ocasions en atac, i perd, com va passar a Sant Sebastià, i altres cops s’emporta els tres punts tot i oferir un espectacle fluixot. La primera part ha estat especialment terrible, però a la segona dues errades asturianes ho han canviat tot. Quan Dani Olmo ha fet el primer, la defensa rival s'ha anat esquerdant i el Barça s'ha acostat una mica a la seva millor versió. No gaire, però ha millorat per evitar patir fins al final. El gol d'Olmo ha estat una alliberació. Una d'aquelles jugades en què un cop la pilota besa la xarxa, tothom es treu un pes de sobre. Ha estat el moment del canvi d'un partit que ha acabat amb una golejada.

Però abans ha tocat picar pedra. El Barça tornava al Camp Nou després d’un munt de temps. Després de setmanes de vacances, desplaçaments, una Supercopa guanyada i una convocatòria d'eleccions. Un retorn estrany, amb un horari que convidava a la migdiada i un sol agradable que no amagava que el fred arribaria, cruel, cap al final del partit. Dies freds, com el partit. La major part de barcelonistes esperaven un partit de tràmit contra el darrer classificat, però la gràcia del futbol és precisament aquesta: sempre ens acaba sorprenent. A vegades les sorpreses t’alegren la cara i altres cops, et deixen amb cara de babau. I els asturians, un equip amb la pólvora mullada que normalment acaba escaldat els partits, ha trobat la manera de convertir el partit en un espectacle fluixot, on passaven poques coses, més enllà de les faltes ben calculades de l’Oviedo amb certa permissivitat arbitral.

Havia de ser una tarda de futbol còmoda per recuperar la primera posició i els minuts passaven de forma desesperant. Al descans, de manera frustrant, el Madrid d’Arbeloa seguia en la primera posició. El Barça jugava tan incòmode com si haguessin posat pedres dins de les botes d’uns jugadors, lents, emprenyats i sense punteria. Faltava la llum de Pedri, a qui sempre se l'enyora. El canari s’ho mirava des d’una graderia que ni animava. Res de càntics d’independència o enyorant Messi. De tant en tant algú reclamava la graderia d’animació, perquè fessin precisament allò que la resta del camp no feia: animar. Ni animava el públic ni ho feia un equip sorprenentment imprecís i poc coordinat. No era la millor versió de l’equip de Flick, que havia situat Gerard Martin de central i el retornat Joao Cancelo a la banda dreta. El portuguès, poca cosa. Un retorn fluix. Al mig del camp, Marc Casadó anava amunt i avall, tot cor, conscient que necessita aprofitar les oportunitats que té, però el context no li jugava a favor. Tampoc la companyia, amb un De Jong ben gris. Cap futbolista del Barça semblava tenir el dia. Tots semblaven la marca blanca d’aquells jugadors que solen enamorar.

Moment màgic de Lamine

El resultat ha sigut un partit per oblidar, amb un Oviedo molt disciplinat que ha aconseguit mantenir-se viu per mèrits propis. Tenien un pla. Poc espectacular, però un pla que ha aconseguit desesperar un Barça on Lamine Yamal, de tant en tant, en feia alguna. Flick, que feia cara de pocs amics, ha mogut la banqueta al descans i ha fet entrar Kounde. I l’equip, sense millorar gaire, com a mínim ha traslladat l’epicentre del joc més a prop de l’àrea asturiana. Per veure si l’Oviedo, que juga amb foc perquè el fantasma del descens el persegueix, aguantaria la pressió. I no, no l’aguanta. Dues errades defensives han permès al Barça recuperar la pilota a l’àrea rival. Primer Olmo ha fet el primer amb un xut creuat i després, un Raphinha que no tenia el dia ha pogut encarar tot sol Escandell i l'ha superat amb una preciosa vaselina. Feina feta. El partit ja feia baixada.

Amb el segon gol, l’Oviedo s'ha rendit. Tot el seu esforç no havia servit per a res i Lamine Yamal ho ha aprofitat per inventar-se una volea preciosa. Un partit incòmode com tenir mal de queixals s’anava convertint de mica en mica en una festa, amb espais en què Lamine Yamal ha aprofitat per fer un bonic gol quan la pluja ja era protagonista i ha buidat una llotja encara descoberta. Un partit més guanyat per un Barça que torna al capdamunt de la classificació, ferm, i que ha aconseguit que els darrers minuts fossin ben tranquils, mentre Cancelo era substituït, fet que ha provocat certa indiferència. La visita de l'Oviedo hauria pogut ser una trampa d'aquelles en què et fas mal, contra el cuer i quan tothom donava per fet que es guanyaria. Calia guanyar. I s'ha guanyat.