El Barça evita caure a la trampa de l'Oviedo i recupera el liderat

BarcelonaJugar al Barça no és fàcil. Sempre s’espera que guanyi i enlluerni. Sempre s’ha de guanyar i mai es pot fallar. Tens un mal dia, com ens passa a tots, i en poques hores mig planeta et critica. No és fàcil defensar el Barça quan el teu rival és un Madrid que en teoria viu una crisi però dissabte a la nit era líder. A Madrid sempre han tingut set vides. I així posaven pressió a un Barça que va solucionar el retorn d’un vell conegut, l’Oviedo, al Camp Nou amb un bon segon temps. Tres gols, tres punts i primera posició al sac. Un partit que a estones va ser difícil de mastegar va acabar amb ovació a Lamine Yamal, autor d’un gol dels seus, amb una rematada estèticament perfecte.

A vegades el Barça genera moltes ocasions en atac i perd, com va passar a Sant Sebastià, i d’altres s’emporta els tres punts tot i oferir un espectacle fluixot. La primera part va ser especialment terrible, però a la segona dues errades asturianes ho van canviar tot. Quan Dani Olmo va fer el primer, la defensa rival es va esquerdar i el Barça va acostar-se una mica a la seva millor versió. No gaire, però va millorar per evitar patir fins al final. El gol d’Olmo va ser una alliberació. Una d’aquelles jugades en què, un cop la pilota besa la xarxa, tothom es treu un pes de sobre. Va ser el moment del canvi d’un partit que va acabar amb golejada.

Però abans va tocar picar pedra. El Barça tornava al Camp Nou després d’un munt de temps. Després de setmanes de vacances, desplaçaments, una Supercopa guanyada i una convocatòria d’eleccions. Un retorn estrany, amb un horari que convidava a la migdiada i un sol agradable que no amagava que el fred arribaria, cruel, cap al final del partit en forma de pluja. Dies freds, com el partit. La major part de barcelonistes esperaven un partit de tràmit contra l’últim classificat, però la gràcia del futbol és precisament aquesta: sempre ens acaba sorprenent. A vegades les sorpreses t’alegren la cara i altres cops et deixen amb cara de babau. I els asturians, un equip amb la pólvora mullada que normalment acaba els partits escaldat, va trobar la manera de convertir el partit en un espectacle fluixot, en què passaven poques coses, més enllà de les faltes ben calculades de l’Oviedo amb certa permissivitat arbitral.

Havia de ser una tarda de futbol còmoda per recuperar la primera posició i els minuts passaven de forma desesperant. Al descans, de manera frustrant, el Madrid d’Arbeloa seguia en la primera posició. El Barça jugava incòmode com si haguessin posat pedres dins de les botes d’alguns jugadors, lents, emprenyats i sense punteria. Faltava la llum de Pedri, a qui sempre s’enyora. El canari s’ho mirava des d’una graderia que ni animava. Res de càntics d’independència o enyorant Messi. De tant en tant algú reclamava la graderia d’animació, perquè fessin precisament el que la resta del camp no feia: animar. Ni animava el públic ni animava un equip sorprenentment imprecís i poc coordinat. No era la millor versió de l’equip de Flick, que havia situat Gerard Martín de central i el retornat João Cancelo a la banda dreta. El portuguès, poca cosa. Un retorn fluix. Al mig del camp, Marc Casadó anava amunt i avall, tot cor, conscient que necessita aprofitar les oportunitats que té, però el context no li jugava a favor. Tampoc la companyia, amb un De Jong ben gris. Cap futbolista del Barça semblava tenir el dia. Tots semblaven la marca blanca dels jugadors que solen enamorar.

Moment màgic de Lamine

El resultat va ser un partit per oblidar, amb un Oviedo molt disciplinat que va aconseguir mantenir-se viu per mèrits propis. Tenien un pla. Poc espectacular, però un pla que va desesperar un Barça en què Lamine Yamal, de tant en tant, en feia alguna. Flick, que feia cara de pocs amics, va moure la banqueta al descans i va fer entrar Kounde. I l’equip, sense millorar gaire, com a mínim va traslladar l’epicentre del joc més a prop de l’àrea asturiana. Per veure si l’Oviedo, que juga amb foc perquè el fantasma del descens el persegueix, aguantava la pressió. I no, no la va aguantar. Dues errades defensives van permetre al Barça recuperar la pilota a l’àrea rival. Primer Olmo va fer el primer amb un xut creuat i, després, un Raphinha que no tenia el dia va poder encarar tot sol Escandell i el va superar amb una preciosa vaselina. Feina feta. El partit ja feia baixada.

Amb el segon gol, l’Oviedo va rendir-se. Tot el seu esforç no havia servit per a res i Lamine Yamal ho va aprofitar per inventar-se una volea preciosa. Un partit incòmode com un mal de queixal s’anava convertint de mica en mica en una festa, amb espais que Lamine Yamal va aprofitar per fer un bonic gol quan la pluja ja era protagonista i havia buidat una llotja encara descoberta. Un partit guanyat més per a un Barça que torna al capdamunt de la classificació, ferm, i que va aconseguir, de pas, que els últims minuts fossin ben tranquils mentre Cancelo era substituït, fet que va provocar certa indiferència. La visita de l’Oviedo hauria pogut ser una trampa d’aquelles en què et fas mal, contra el cuer i quan tothom donava per fet que es guanyaria. Calia guanyar. I es va guanyar, amb un últim gol que serà recordat. Més que el partit, de fet.