BarcelonaNi tan sols si el Barça rebés el premi d'una vida extra, una que li permetés seguir jugant contra l'Atlètic de Madrid, seria capaç de desfer la teranyina de l'Atlètic de Madrid i superar l'eliminatòria. Aquesta és la sensació amb què s'ha acabat el partit al Vicente Calderón. La sensació amb què el Barça s'acomiada de la Champions, després de 90 minuts de bloqueig, de frustració, d'inferioritat. S'ha imposat el pla de Simeone i, a més, amb claredat (2-0). S'ha imposat el seu orgull, la seva marxa (o marxes) de més, el seu anar a totes. El seu anar-hi sense por. Perquè potser ha sigut això el que ha fet vertigen al Barça, la por de veure's fora, de veure's superat, de veure's derrotat.
La majoria d'incògnites en la prèvia del partit les havia concentrat l'Atlètic de Madrid. L'absència de Fernando Torres per sanció, més la de Giménez per lesió, afegien dubtes sobre el possible onze de Diego Pablo Simeone. I, també, sobre el plantejament del tècnic. L'argentí tenia diverses opcions i, finalment, s'ha decantat per un 4-4-2 amb Yannick Carrasco acompanyant Griezmann a la punta d'atac. La idea era clara: trobar una bona estructura defensiva (tancada per fora pels poderosos Koke i Saúl Ñíguez) sense perdre la capacitat d'amenaçar al contraatac amb el belga i el francès.
Però l'Atlètic no ha sortit només a veure-les venir. Fa dies que olora la sang blaugrana. La dinàmica recent de l'equip de Luis Enrique animava Simeone a anar-lo a buscar més amunt que altres dies, i el tècnic matalasser, a més, tenia al seu favor les últimes bones sensacions en els enfrontaments directes. Per això, quan el Barça ha hagut d'iniciar el joc, ja fos des de Ter Stegen o des dels centrals, ha pressionat a dalt.
Però no esbojarradament. L'Atlètic ha gestionat el ritme de joc en tot moment, dosificant les energies. La seva no sempre ha sigut una pressió desbocada a dalt, era més aviat un mecanisme d'intimidació. Mecanisme que, en determinades accions, s'ha executat amb una agressivitat i convicció asfixiant. Més intimidació.
La prioritat, això sí, era no ser superats, i a mesura que el Barça anés progressant, anar-li assecant la seva principal font d'alimentació: Sergio Busquets. I aquesta missió l'ha assumit Yannick Carrasco, sempre a sobre, bloquejant la línia de passada més directa sobre el migcentre. A Andrés Iniesta, gairebé en cada acció se l'ha forçat a anar endavant, limitant-li el retorn segur enrere.
Se l'intentava abocar al parany, dins la gàbia. Allà s'esperava l'Atlètic amb un 4-4-2 ordenadíssim, espès, infranquejable. Era el pla de l'Atlètic, segur que el pas dels minuts, fins i tot amb un 0-0 que l'eliminava, li anava a favor. Cada moviment del rellotge, cada dígit de mes del cronòmetre, era un cop anímic que, d'una banda, alimentava la seva autoestima defensiva i, de l'altra, minvava la confiança ofensiva d'un Barça massa a prop de la frustració des del principi.
Durant molts minuts, s'ha vist un Barça excessivament prudent, gairebé poruc. Un Barça que ha prioritzat amagar la pilota abans que intentar ferir amb la possessió. Com si fos una traïció de les essències d'aquest Barça de Luis Enrique, sempre més punyent que pacient, sempre més vertical que horitzontal. Però avui el Barça, insegur i tremolós, ha estat un equip que ha anat de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta sense interessar-se per on s'ubicava la porteria d'Oblak. S'ha jugat al joc del vaixell, a anar movent però sense remoure, perquè el ritme de circulació era lent, era massa poc atrevit, massa respectuós.
Una de les millors accions del Barça ha vingut en una de les poques ocasions en què la circulació blaugrana ha permès a Iniesta rebre per darrere de la pressió amb avantatge. D'una conducció del manxec ha arribat l'oportunitat d'atacar contra només una línia defensiva. Però l'equip no ho ha sabut aprofitar. Massa lent, altre cop.
És cert que defensivament el Barça no estava sent tan castigat com en la primera mitja hora al Camp Nou, tot i que el conjunt blaugrana mai ha acabat de sentir-se segur ni en els serveis de banda. Per moltes instruccions que aportés Luis Enrique, l'equip insinuava desajustos. Problemes de marcatges. No és casual que el gol arribés d'una acció de banda, que s'allarga i enganxa Mascherano i Piqué lluny de l'eix, massa decantats a la banda esquerra. Un mal refús de Jordi Alba (al centre, on diuen tots els manuals que està prohibit refusar la pilota), Saúl i Griezmann s'inventen l'1-0 que complica l'escenari.
I és que el marcador a favor no ha fet altra cosa que exagerar la situació: l'Atlètic de Madrid s'ha recollit en el seu 4-4-2, cada cop menys avançat i més a prop de l'àrea, tapant-li totes les possibilitats d'atac al Barça. Costava connectar amb el trident. Costava tocar l'àrea. De fet, al primer temps pràcticament ni s'ha trepitjat. Era el joc del vaixell.
La dinàmica del Barça ha sigut lleugerament millor a la represa. Amb més ritme, amb més presència al camp rival. Amb menys por. Luis Enrique, a més, no ha trigat a moure fitxes i ha donat entrada a Sergi Roberto i Arda Turan per Alves i Rakitic. El partit necessitava un migcampista de més capacitat desequilibradora, i amb el turc l'equip guanyava una peça ofensiva de més precisió en espais curts. I per fora, el rol del lateral dret ja era més per a un constructor a l'altura dels migcampistes (per això, l'entrada del reusenc) que per a un especialista de banda.
Però el Barça jugava contra el rellotge i contra l'angoixa de veure's eliminat. Altre cop, per l'Atlètic de Madrid. Altre cop, sense poder-lo ferir. Altre cop, frustrat contra una muralla defensiva. I, depèn de com, contra el discurs que, contra onze, no poden trobar l'esquerda per marcar un gol. El que calia. Un de sol.