Joan Camprubí Montal: "Crec que s'aconseguirà la unió del barcelonisme contra Laporta"

BarcelonaNet i besnet de presidents del Barça, Joan Camprubí Montal (Barcelona, 1987) va sonar amb força com a presidenciable del conjunt blaugrana amb la irrupció de Som un Clam, moviment que ell va impulsar i que demanava un canvi en el model de gestió del club per garantir que sempre seria viable econòmicament sense deixar d’estar en mans dels socis. Però aquest empresari i inversor, enginyer industrial i exjugador amateur de futbol, decidia fer un pas al costat i apostava per demanar unitat als altres aspirants, convençut que un front comú contra Joan Laporta és l'única manera de derrotar-lo a les urnes.

Com és que al final no es presenta? Molts ho donaven per fet.

— Som un Clam mai hem volgut ser una candidatura, només un moviment. Fa dos anys que fem actes pel territori i hem portat diferents portaveus. És evident que el meu segon cognom em delata i acostuma a caure la pregunta de si hi haurà un tercer Montal president. Però avui en dia no va del cap de llista sinó de revertir la situació i fer el que el club es mereix. Per això vam fer el pas al costat renunciant a recollir les butlletes per afavorir aquest canvi.

Creu que finalment Marc Ciria, Víctor Font i Xavier Vilajoana s’uniran?

— Segueixo optimista, com he anat dient aquests dies. El cop d’efecte més gran que poden tenir aquestes eleccions és la unitat del barcelonisme per un canvi que tots creiem que és necessari. No es va aconseguir abans de recollir les butlletes, que era l’objectiu i que hauria estat un impacte encara més potent. Però segueixo optimista a quatre dies i crec que tots els actors que han decidit presentar-se també tenen la voluntat d’aconseguir el canvi. Així que sí, crec que s’aconseguirà.

Han parlat amb tots els precandidats?

— Hi ha converses contínues, sí.

Junts? Per separat?

— Prefereixo no donar més detalls perquè no vull trencar la bona sintonia que existeix. Si soc optimista és perquè hi ha hagut apropaments. Ara bé, no puc dir ni quants, ni quins ni com. Això no faria un favor a la unió que persegueixo.

Però algú s’ha de posar al capdavant.

— Això no va de qui més o qui menys. La unitat ha d’estar per sobre de tots i és el bé comú que necessita el soci.

D’acord, però insisteixo: els socis voten un president i cal algú al cap de la llista. I de moment, ningú ha fet cap pas al costat.

— És possible que abans d’arribar a aquest acord, les diferents precandidatures vulguin calibrar el volum de suports que tenen [amb les signatures]. I potser arriba després. Però immediatament després, no el dia abans de votar.

Diu que seria un cop d’efecte gran. Més fins i tot que una hipotètica admissió a tràmit de la denúncia contra Laporta?

— Les denúncies han estat el modus operandi des del 2003. Hem de girar full de tot això i mirar com ens fem grans cap a fora, no com ens fem petits entre nosaltres.

Vol dir que no se la creu o que ara no convé?

— No entro en la denúncia en si perquè ni tan sols s’ha admès a tràmit. Ni de si ha de ser ara o no, ni dels fets que es denuncien. Ara bé, penso que s’han fet coses de dubtosa reputació, com l’acord amb el Congo, per exemple.

Corre el rumor que la recollida de signatures va més lenta del que els precandidats pensaven. I que en general, hi ha poc clima electoral. Vostè també ho comparteix?

— Hi ha una oportunitat real per al canvi unitari, perquè el soci pugui jugar el partit. El que passa és que, ara mateix, no s’està veient aquest partit. A banda que les condicions són dolentes: la data, una convocatòria amb poc temps per preparar les candidatures, que no es pot votar per correu… Així que, insisteixo, el cop d’efecte que faria moure les enquestes i mobilitzar la massa social seria el treball en equip. No només per als indecisos, també per gent que ara té clar el seu vot i podria pensar en donar una oportunitat al canvi.

A Som un Clam tenen 5.000 associats. Quines directrius els han donat?

— Que donessin suport a qualsevol de les candidatures que volen el canvi. Que es visualitzés aquesta força amb un bon volum de signatures que, juntes, poden ser superiors a les de la junta actual.

Ara ha renunciat a ser president. I més endavant, el 2031?

— Quan m’ho pregunten sempre responc que a molta gent li faria il·lusió ser president del Barça, però ha de tenir en compte la gran responsabilitat que suposa. Ho he viscut a casa: també es nota en la vida familiar. La responsabilitat té a veure amb la gestió del club, amb rodejar-se de gent que permeti una gestió a l’altura del que volen els socis.

Què diria el seu avi, del Barça actual?

— Diria que és un Barça que trempa. Però sobretot, pels joves, per la seva empenta i un entrenador que genera il·lusió. Tot i que també diria que no li recorda el seu Barça, que la part ètica i moral s’allunyen del més que un club. Estem deixant de ser poliesportius i, en algunes coses, com no deixar votar per correu, també limitem la democràcia. I el risc evident de la Societat Anònima.

Però el futbol ha canviat molt. S’ha globalitzat i els diners són molt importants. I el soci ho vol tot: ser propietat del club però, a la vegada, gaudir de preus populars. Realment això és possible?

— Penso que mai podem renunciar a la nostra essència, la de ser propietaris. I jo, que viatjo molt, sé que és una cosa que les grans marques valoren. És una manera de fer icònica i modèlica. Per tant, l’equilibri pot existir.