El Barça coneix el secret per convertir el futbol en un art

BarcelonaEl Barça encomana alegria. Un cop roda la pilota, les coses es veuen des d'un prisma diferent. L’equip de Hansi Flick juga de memòria i ho fa girar tot al voltant de Pedri, un menut migcampista convertit en el centre de gravetat d’un equip especial. Els gols, però, els va posar un Ferran Torres elèctric. Contra el Getafe, la feina ja estava enllestida al descans. I pensar que més d’un es mossegava les ungles pensant que tocaria jugar uns partits sense Lamine Yamal, el geni que aquest dilluns aspira a guanyar la Pilota d’Or amb tot just 18 anys. I calia viure sense ell jugant de local a un estadi petit com el Johan Cruyff. Però aquest equip no perd el temps queixant-se. Crea els seus discursos a través del futbol. I com juga, aquest Barça.

Si el València va ser escombrat del terreny de joc de l’estadi Johan Cruyff després d’una segona part explosiva, el Getafe ja havia perdut els papers a la primera al convertir-se en una joguina en mans del Barça. En lloc de sentir-se incòmode per haver de jugar en un estadi on poc més de 5.000 afortunats poden veure de prop l’espectacle, el Barça sembla haver-se encomanat de l’esperit alegre del futbol base. De la ciutat esportiva Joan Gamper. De l’estadi Johan Cruyff. Els noms del passat que expliquen el present. Els futbolistes s’ho passen bé, tal com ho feien quan eren adolescents i tenien un munt de somnis. Per moments, el partit va ser sorprenentment fàcil, ja que normalment el Getafe és més incòmode que una pedra a la sabata. Però el temible equip de Bordalás es va esquerdar pel mig, incapaç d’aturar el joc col·lectiu d’un Barça que va anar fent rotacions, pensant en un calendari que fa pujada, ja que toca jugar dos partits per setmana. Flick havia donat descans a Araujo i Cubarsí, i aposatava per una defensa central amb Christensen i Eric Garcia. Poca feina van tenir, tots dos, quan tocava defensar. Però sí que van saber entendre el partit amb el cap alçat, mirant cap a davant. Movent la pilota amb encert. El ball blaugrana començava amb ells. Després, Pedri s’encarregava de posar música de violins.

En atac, Flick va voler mullar-se en el debat sobre si hauria de jugar Lewandowski o Ferran. Com ho va fer? Fent-los jugar plegats, al costat de Raphinha i un Dani Olmo que necessita fer un pas endavant. I el va fer, amb una assistència d’esperó preciosa al gran protagonista del partit, Ferran Torres. El tauró en va fer dos abans del descans, el primer després d’una gran jugada coral blaugrana i el segon en una greu errada visitant. I encara n'hauria pogut fer un tercer, Torres. El Getafe patia tant que no li va quedar més remei que fer allò que tant domina: convertir-se en el dolent de la pel·lícula, fent un munt de faltes. Donant empentes, discutint, queixant-se. Bordalás ha convertit l’equip del sud de Madrid en els bad boys de la Lliga. Raphinha va caure en el seu parany, i es va encarar amb rivals quan ja tenia una targeta groga. Flick, doncs, el va substituir al descans per si de cas, i va fer entrar el gran heroi de Newcastle, Marcus Rashford, que es va inventar una gran jugada per regalar a Dani Olmo el 3-0. Li feia falta un partit així, amb assistència i gol, al jugador terrassenc.

Lesió de Fermín

El Getafe volia aturar l’allau de joc blaugrana, però no podia. El Barça sap construir i el Getafe semblava una empresa d’enderrocs d’edificis. Dues filosofies de joc oposades cara a cara. Sobre una gespa que havia aguantat a la perfecció el fort xàfec d’abans del partit, el Barça va ser molt superior. Tot eren bones notícies per a Flick, com el bon paper de Gerard Martín o veure Olmo somrient quan va sentenciar el 3-0 als 62 minuts. L’estirada d’orelles del dia del Rayo, quan va alertar que cal aparcar l’ego i jugar com un equip, va funcionar. El Barça coneix el secret per convertir el futbol en un art. La recepta és feina, solidaritat, entrenar fort, qualitat i una mica d’ego. Només una mica no fa mal, massa, és un problema. Va ser una jornada rodona amb una sola taca: la lesió de Fermín en gairebé la darrera jugada del partit. Caldrà veure que li passa a l'andalús.

Sense Lamine, els seus companys han fet un pas endavant amb els gols de Fermín, Lewandowski, Raphinha, Rashford i Ferran en els tres darrers partits. No deixa de ser estrany que només menys de sis mil persones poguessin veure en acció un equip que enamora milions de persones. Coses del Barça: sobre la gespa enamora i als despatxos es lluita per tornar com més aviat millor a casa, a la terra promesa del Camp Nou. Aquest equip s’ho mereix. Més persones haurien de poder gaudir d’aquest ballet blaugrana.