Rashford reneix en un triomf sofert del Barça a la Champions

Enviat especial a Newcastle (Anglaterra)Tornar a començar. És bonic tenir noves oportunitats i abraçar-les amb força. Marcus Rashford va escollir el millor escenari i el millor moment per renéixer i sentir-se jugar a la Champions de nou. Feia tres anys que no feia dos gols en un partit i gairebé cinc que no marcava a la Lliga de Campions, el jugador anglès. I en pocs minuts, en va fer dos de preciosos per deixar amb un pam de nas un Newcastle molt lluitador. El jugador de Manchester va marcar el camí a seguir a Europa al Barça. Saber colpejar quan toca i saber patir. L’estrena a la Lliga de Campions no va ser gens fàcil, com era d’esperar. I, de fet, el teloner de Rashford va ser Joan Garcia, molt segur sota els pals quan va tocar, també en uns últims minuts en què el Newcastle va aconseguir marcar, fent bullir l'olla de St. James's Park fins al final.

Si tothom desitja la Champions és precisament perquè costa atrapar-la. Se t’esmuny entre els dits quan t’hi costes, com va passar fa uns mesos a Milà. Es recorden els últims partits de cada edició, les finals i els gols èpics, però abans ha tocat passar per carreteres secundàries per visitar llocs on només et porta el futbol. Llocs com Newcastle upon Tyne.

Una ciutat on feia setmanes que esperaven aquest partit per veure l’equip de Hansi Flick jugant a casa seva. I per derrotar-lo, esclar. El Barça s’ha convertit en un trofeu de caça major i li toca sortir endollat cada dia si no vol beure oli. A St. James’s Park es va veure contra les cordes durant els primers minuts, amb una gran aturada de Joan Garcia quan ja es cantava el primer gol local. El porter de Sallent s’estrenava a la competició dels somnis, però semblava l’única persona tranquil·la en una olla de grills. No se sentia còmode, el Barça, mossegat per un rival que corria com si els jugadors estiguessin posseïts per un esperit maligne.

Flick havia apostat per un equip de nivell. Amb Araujo i Cubarsí de centrals, Fermín titular i Lewandowski passant per davant de Ferran Torres. A les bandes, Raphinha i un Marcus Rashford que no es deixava impressionar pel magnífic ambient, perquè ja el coneixia. L’anglès va ser el primer a donar vida al Barça. Anava avisant del que vindria a la segona part. El Newcastle no podia jugar al mateix ritme tota l’estona i, quan va relaxar-se, el Barça va prendre la ploma per escriure el guió del partit, que girava al voltant de Pedri. El tècnic alemany parlava molt amb un Fermín López molt actiu.

El Barça ja s’havia ensumat que guanyar a Newcastle costaria. Un estadi amb un ambient com els d’abans, d’aquells que cada cop costen més de trobar. Una graderia on tothom té un familiar que va ser miner o obrer, on s’han patit vagues, contaminació i atur. Una ciutat dura de gent treballadora que trobava en el seu equip un motiu d’orgull. De gent com Dan Burn, el central que li treia un cap a tot el Barça, repartint estopa. Calia madurar el partit, esperar. Tenir paciència i jugar amb el cap fred. I així va ser. A la segona part l’equip d’Eddie Howe va sortir del vestidor de nou amb agressivitat, topant sempre amb Joan Garcia. Però en la primera jugada que Raphinha va poder córrer, va deixar-se l’ànima per no perdre la pilota. La centrada la remataria Rashford amb un cop de cap imperial, molt estàtic. Aixecant el gol i girant el cap. Si aquest gol va ser bonic, el segon va ser-ho més, amb un xut violent de lluny que va entrar tocant el travesser. Va ser com un exorcisme, com si colpejant amb tanta violència volgués fer foc nou, oblidar els anys en què el Manchester United semblava el Titanic i els dies a la banqueta de l’Aston Villa.

Rashford va marcar el camí. Va aconseguir que, a diferència de la primera part, l’absència de Lamine Yamal no fos preocupant. Va ser una declaració d’intencions d’un equip molt seriós, especialment en defensa, tot i que en l'últim minut va cometre una errada que va tacar l'expedient de Joan Garcia, que no va evitar el gol de Gordon. Però el Barça no es va trencar. Va amagar la pilota i va endur-se un triomf més seriós que espectacular. Els partits que cal guanyar, si vols arribar lluny a la Champions.