El porter del futur evita que el Barça caigui en un camp del passat

BarcelonaUna lliga no es guanya només amb talent. Per acabar fent festa grossa calen més coses. I Hansi Flick ho sap prou bé, com havia anat dient els últims dies. En un partit frustrant, el Barça va patir la primera ensopegada de la temporada, un empat merescut, ja que el Rayo va jugar un partit majestuós. De fet, si algú mereixia guanyar era l'equip local. El Rayo té una idea clara de joc i va saber treure de polleguera un rival que no va adaptar-se mai a un escenari del partit impropi d’un partit professional. "Ens ha mancat intensitat", deia Lamine. I era una de les causes de l'empat.

L'estadi, una altra causa. A Vallecas fan bé de treure pit de ser de barri. Com fan bé de protestar per la gestió del seu president, el polèmic Martín Presa, que té deixat un estadi que no sembla de Primera Divisió. Però una cosa és defensar la teva identitat i una de ben diferent és que entrar al teu camp sembli un viatge en el temps que et porta fins als anys 70. Un lloc amb la gespa feta pols i on ni funcionava la connexió amb el VAR. En una lliga en què volen jugar als Estats Units, primer haurien de mirar amb cura que els cables funcionin a un barri de Madrid.

El partit, igualat i bonic, es va decidir en part perquè no hi havia connexió amb la sala VOR i, per tant, no es podia analitzar qualsevol jugada. I el gol del Barça a la primera part va ser un penal polèmic, en una acció en la qual Lamine Yamal va rebre un cop clarament, però després d’arribar tard ell a una pilota. Una d’aquelles accions que si la xiulen contra el Barça els barcelonistes estarien indignats. Dubtosa, l’acció, ho era. Però com que no es podia revisar, Lamine Yamal va encarregar-se de xutar el penal i transformar-lo. Aquesta temporada és la del pas endavant del jugador de Mataró, com es veu en detalls com que demani xutar els penals. O que porti el dorsal 10 a la samarreta. O que celebri els gols posant-se una corona fictícia, o un barret de mag. O ves a saber què fa, quan celebra els gols. Que faci el que vulgui.

Tothom sabia que jugar al camp del Rayo seria complicat, no només per l’estat de la gespa. Si bé l’estadi de Vallecas cau a trossos, l’equip entrenat per Iñigo Pérez és una meravella. Amb pocs recursos econòmics, són un equip que sempre busca guanyar, corrent amunt i avall, amb un munt de jugadors compromesos amb una idea. Si vols guanyar al camp del Rayo has de posar la cama i treballar fort, perquè si es tracta d’intensitat no podràs córrer més que ells. Flick ho sabia i va remoure l’equip, retocant coses, buscant solucions, ja que segueix amb la mosca darrere l’orella. Tot i haver guanyat els primers partits de Lliga, el tècnic alemany veu coses que no li acaben d’agradar. Perfeccionista i competitiu, no vol veure cap senyal que impliqui relaxació.

Una nova defensa

En defensa, per cuidar la sortida de pilota contra un rival que mossega a dalt, va deixar Araujo i Pau Cubarsí a la banqueta i va jugar amb una parella de centrals nova, Christensen i Eric Garcia. Tots dos, molt encertats a la primera part, van tenir prou feina contra un Rayo que hauria pogut marcar primer però va topar amb un Joan Garcia imperial i valent a la porteria. El porter català va fer una intervenció salvadora a la primera part, just abans de la jugada que va encendre els ànims de la parròquia local, amb el penal sobre Lamine Yamal. En un camp de barri, Lamine Yamal recordava a tothom que ell sempre juga com jugava a Rocafonda. Juga igual a San Siro o a Vallecas. El dorsal número 10 blaugrana no es va amagar i va jugar molt millor que no pas un Dani Olmo que era per fi titular, però sense encert ni punteria, com quan va perdonar el 0-2 en una jugada claríssima. Ocasions que es recorden.

Al Barça, Kounde no tenia el dia. El seu partit va ser horrible. I De Jong feia el que podia, veient com, a mesura que passava el temps, era el Rayo qui imposava el seu ritme. A la segona part, Fran Pérez aconseguiria el gol de l’empat dels madrilenys. No era una sorpresa, llavors. El Barça s’havia anat fent petit i havia anat perdent presència en atac, tot i que Rashford i Fermín eren damunt la gespa. Fermín, protagonista d’aquest tancament de mercat, tampoc podria fer gaire cosa en un equip que en transició defensiva s’ofegava. I encara sort de Joan Garcia, que va evitar el segon gol dels locals amb algunes intervencions que serveixen per donar la raó a Deco, que el va voler fitxar. Les aturades de porter de Sallent van evitar una trencadissa més gran. En un camp del passat, el Barça va encaixar un resultat que el fa dubtar del futur. Flick ja veia que per seguir enamorant calia elevar el nivell de joc. Hi ha feina per fer.