Quin orgull veure'ls caure així: els apunts en calent del Madrid-Barça

BarcelonaEl Barça va guanyar el primer títol de la temporada després d'una formidable actuació davant del Reial Madrid. Tot i jugar mitja hora amb un home menys, els blaugranes van resistir per conservar una golejada, la segona del curs contra l'etern rival, sense cap pal·liatiu. A continuació, uns apunts en calent.

Un gran dia per ser culer. Es podria dir que el Barça de Flick per fi ha tornat, però seria una mica injust, perquè el dia de l'Atlètic ja va mostrar la versió dinàmica i dominant de principis de temporada. La diferència és que no va marcar les ocasions que va tenir. A l'Aràbia Saudita, on va jugar un clàssic en inferioritat ambiental, l'encert va aparèixer per enfonsar un Madrid previsible, desordenat i superb en el mal sentit. L'àlbum de cromos de Florentino ja ha fracassat dos cops aquesta campanya davant d'un Barça treballat, solidari i humil. Sí, que es cansin de comptar Champions i de tocar la corneta al Bernabéu per espantar Liverpools i Bayerns de torn. Contra els atrevits blaugranes, contra La Masia, necessitaran molt més que l'escut, la influència i la bitlletera. Quin orgull veure'ls caure així.

El món als seus peus. El Barça va apallissar el Madrid senzillament perquè és més bon equip. Però, a sobre, el conjunt blaugrana té la millor individualitat possible: Lamine Yamal. Podem dir sense embuts que el repertori del jugador de Rocafonda amb 17 anys és més ampli i madur que el que tenien altres prodigis com Messi o Neymar a la seva edat. Ja no és que faci ballar qualsevol marcador que tingui al davant –Mendy, especialista, va semblar un defensa de Segona– amb trucs apresos al carrer, sinó que és capaç de fer jugar els companys com si els joves inexperts amb tot per demostrar fossin ells. Quina pena que l'expulsió a Szczesny aturés l'espectacle abans d'hora. L'únic que el pot apartar de marcar una època és un mal assessorament fora del camp o un malson similar al d'Ansu Fati.

Els jugadors que guanyen (i perden) campionats. El primer títol de Flick serveix per celebrar la barra d'adolescents com Lamine Yamal i Cubarsí, però també per dimensionar el valor de futbolistes que estan a la flor de la vida. Raphinha encarna a la perfecció aquesta condició. Quin tros de temporada, la del brasiler. Només aprofitat per Xavi en el tram final del seu periple a la banqueta, s'ha convertit en un element decisiu en totes les grans cites i també en el referent d'un vestidor que lamentarà la pèrdua d'un altre líder natural com Araujo. Requerit en el clàssic per la lesió d'Iñigo Martínez, l'uruguaià té un peu a la Juventus. Farà pena que deixi ara aquest projecte per més calés, però també que el club no pugui pagar un capità com es mereix. Si tingués Mendes o Zahavi com a representant, hi hauria més marge? No ho sabrem mai.

Diners per posar una gespa nova. Tres cosetes més. La primera: el Barça va golejar tot i Gil Manzano, que va fer fora Szczesny i va perdonar la doble groga a Camavinga i Vinícius. La segona: Laporta abandonarà l'Aràbia Saudita amb el pit inflat gràcies al primer títol de la temporada i a la cautelar en el cas Olmo; ganes d'escoltar ara les seves explicacions sobre els 100 milions d'euros cobrats de no se sap on a canvi de no se sap què per compensar a correcuita dues negatives judicials abans de Cap d'Any per driblar el fair play financer. I la tercera: si els saudites volen comprar el futbol mundial, aniria bé que invertissin en seguretat privada a les graderies i sobretot en una cosa tan senzilla com una gespa en impecables condicions. L'estadi de Jidda ha sigut un autèntic camp de patates durant tota la competició. Que s'ho facin mirar.