El Barça perd la màgia i surt escaldat de Sevilla

BarcelonaEl futbol és un joc estrany. En tot just una setmana, el Barça ha passat de celebrar el retorn de Lamine Yamal conquerint la primera posició a perdre-la amb una derrota ben merescuda a Sevilla. Una setmana tràgica en què l'equip de Flick s'ha deixat bona part del crèdit amb dues derrotes que fan mal. La de Sevilla més que la del PSG, pel rival i pel joc. Bàsicament, l'equip de Flick va merèixer perdre en un partit on ni les males decisions arbitrals serveixen per explicar el desastre. El primer temps va ser dels que fan mal als ulls. Al segon, Lewandowski va fallar el penal que hauria pogut significar l'empat. Poc després, Carmona i Adams van fer el 4-1 deixant el Barça KO en un estadi on el Sevilla només havia guanyat un partit en sis mesos.

Hansi Flick sabia que calia guanyar. Per als equips com el Barça, una derrota provoca debats exagerats. En pocs dies pots passar de ser l’enveja de tothom a ser el Titanic dirigint-se cap al desastre. L'alemany ho sap i tenia clar que per oblidar tots els dubtes que va provocar el PSG calia tornar amb tot l’or de Sevilla a la butxaca. I així ser líder durant tota l’aturada de seleccions, de manera balsàmica. Per això va sortir amb tots els titulars disponibles, res de rotacions. L’alineació era una declaració d’intencions, el Barça havia de fer-se escoltar. Tocava allunyar fantasmes i demostrar que la derrota europea, contra el campió i amb baixes, no era prou greu per estirar-se dels cabells.

Però l’equip va sortir endormiscat. Era impossible reconèixer el campió de Lliga en un equip que arribava tard, tenia poca intensitat i perdia les pilotes. Semblava com un esborrany dibuixat per algú amb poca traça. El Sevilla, que després d’anys perdut sembla que va recuperant una identitat futbolística amb Almeyda a la banqueta, es va cruspir un equip que més que enyorar Lamine Yamal, enyora jugar bé. Res li va sortir bé a un equip on Kounde tenia una autopista a la seva esquena, De Jong prenia decisions incorrectes, Dani Olmo estava desaparegut i Pedri, com el dia del PSG, arrossegava els peus cansats. Els locals van anar rondant l’àrea catalana, com un llop esperant el moment d’emportar-se una ovella del ramat. El que no esperaven és que ho aconseguirien gràcies a un penal d’Araujo sobre Isaac Romero molt dubtós. Massa dubtós, ja que les cames dels dos jugadors es van creuar, sense res més. El més sorprenent de tot és que el penal fos xiulat cridant Alejandro Muñiz, al VAR, per desesperació de Flick.

Res li va sortir bé al Barça. I el barcelonisme es preguntava en quin any vivia, en veure com qui va transformar el penal va ser el xilè Alexis Sánchez, el veterà xilè que molts potser donaven per retirat després d’anys per Anglaterra i Itàlia. En lloc d’una marxa triomfal, sonava un rèquiem, a Sevilla. Música tètrica per acompanyar onze jugadors que arrossegaven els peus com ànimes en pena, mentre Flick veia com la seva defensa avançada era superada amb massa facilitat pels locals, ja que els defenses fallaven i els migcampistes no collaven a qui enviava la pilota a l’esquena de la línia Maginot blaugrana. Coses de la vida, el millor jugador del Barça va ser Szczesny, que va fer dues aturades de mèrit, però ja no va poder evitar el segon gol del Sevilla en una jugada on Jules Kounde es va deixar pispar la cartera. Amb tres passades, l’equip d’Almeyda va creuar mig terreny de joc i Isaac Romero va fer el 2-0. El Barça va protestar una possible falta sobre el francès, però el problema no va ser aquest. Si el penal havia estat injust, el resultat no ho era. Semblava un viatge en el passat, com si fos el Sevilla que guanyava títols europeus i el Barça fos el de Quique Setién.

En el primer temps, només Marcus Rashford va semblar intentar-ho per la banda. Primer va rebre una bona passada llarga de Cubarsí per plantar-se cara a cara amb Vlachodimos, i va fallar. Però en la darrera jugada de la primera part va donar vida a l’equip en rematar de forma espectacular una centrada de Pedri. Hi havia vida. L’equip s’enfonsava i Rashford havia trobat un bot salvavides.

Flick, amb cara de pocs amics, va enviar al racó de pensar Gerard Martín i un Araujo horrible al descans. Amb Eric de central i Balde a la banda, el Barça va millorar. Però malauradament, no era un domini clar. Simplement, havia equilibrat un partit obert amb ocasions a les dues porteries. El Sevilla va cedir una mica, però va buscar el tercer amb atacs puntuals que van mortificar un Barça cansat i desanimat. En pocs dies s’havia trencat la màgia d’un equip que fa poc se situava en la primera posició i ara està estabornit, com si no hagués encaixat bé el cop del PSG. Era un dia per oblidar. I ni Lewadonwski, fiable com un campió olímpic de tir normalment, va empatar quan Balde va forçar un penal a quinze minuts pel final. El polonès el va xutar fora, com si es volgués solidaritzar amb el mal partit dels seus companys. Tot i els bons minuts de Roony Bardghji, dels pocs que se salva, va tocar perdre. I Carmona i Adams ho van confirmar fent dos gols més a la contra en els darrers minuts. Un final dolorós en un partit trist.

Més enllà de les baixes de Lamine Yamal i Raphinha, el Barça va veure com es feien grans les seves esquerdes, superat per joc i actitud pel rival. Flick haurà de capgirar la situació perquè no és una crisi, ni de bon tros. Però podria esdevenir-ho amb el temps, si actuacions com les de Sevilla es repeteixen. Les alarmes s'han encès.