"Cada any dic que ho deixaré, que això és un desastre, però acabo continuant"

Torelló"Va ser com guanyar la Champions, gairebé. Per a un equip qualsevol hauria sigut una victòria més, però per a nosaltres és la primera i podria ser l'última. El que aguantem és complicat, bastant dur, però ha valgut la pena", explica Sergi Pont (1998). El Ribera d'Ondara, el club d'un municipi de la Segarra que no arriba als 500 habitants, va trencar fa uns dies una ratxa de 31 derrotes i de 412 dies sense puntuar amb una patida victòria per 4-3 contra el Santa Coloma de Queralt B, amb un doblet de Pont. L'última alegria era de l'11 de gener del 2025. Aquest curs duien disset derrotes en disset jornades a quarta catalana, la més baixa, amb vuit gols a favor i 98 gols en contra i alguns resultats molt dolorosos: 13-0, 10-9, 2-10, 7-0. "Quan l'àrbitre va xiular no ens ho crèiem. Estàvem tots rient, tots cridant com bojos, tots flipant. Les cares eren d'alegria i de felicitat", afirma.

"Les cares eren d'alleujament", admet David Pont (1971), el seu pare, el tresorer, el delegat i l'home orquestra de l'entitat. Eren un dels cinc equips de quarta catalana, de 506 en total, que havien perdut tots els partits jugats aquesta temporada. "Un moment, que paro el tractor", diu quan despenja el telèfon. L'amarga realitat de la Segarra i de tants altres punts del territori és la despoblació. La tendència a anar perdent coses "a marxes forçades", vida en definitiva. "Aquí no hi ha res de res. S'han anat perdent totes les botigues. Primer es va perdre el forn de pa perquè es va jubilar el forner. Després els ultramarins, la carnisseria... Aguanta la farmàcia perquè hi ha molts pensionistes. Hi havia hagut un club federat de tenis taula, però quan es van anar fent grans també ho van deixar", assegura. "És un poblet tan petit que no hi ha res més que pugui portar el seu nom cap a fora. Molts ens diuen: «Hòstia, encara aguanteu? Encara seguiu?». Perquè sent un poble tant petit costa molt", remarca Dídac Pont (1992), jugador i a la vegada secretari. La persona que tenia el càrrec ja era massa gran i el seu pare va haver de buscar un relleu i va tirar de casa "per comoditat": treballen junts a pagès, conreant cereals de secà. El Sergi, el germà petit, és electricista a la brigada municipal de Cervera.

És un club humil que sobreviu amb un únic equip i un pressupost de menys de 6.000 euros: cada any hi han de posar diners de la seva butxaca. Abans dels partits, el David marca les línies del camp. Una estona abans enganxa una espècie de rasclet de grans dimensions a la seva Citröen Berlingo i va conduint amunt i avall, aplanant la superfície. "Com aquells nens de Roland Garros", diu. Després posa els banderins dels córners. Renten els pitrals a la rentadora de casa, juntament amb algunes samarretes de partit. Un any es van quedar sense entrenador a mig fer. "No trobàvem ni podíem pagar cap substitut. Em van dir que al Nadal feien un curs intensiu d'entrenador i el vaig fer per poder acabar la temporada", explica. Tant ell com l'entrenador actual han de participar en l'entrenament perquè sempre falten jugadors. "Són moltes hores, però ho gaudeixo molt. Et dona la desconnexió necessària. De la feina i de tot. Aquestes dues hores que ets al futbol, la resta desapareix".

Tres ampolles de cava probablement caducat per celebrar el triomf

A més dels dos germans Pont també hi ha els tres germans Martínez. "Ens dona un entreteniment. Aquí no hi ha tantes coses com a Barcelona", destaca l'Alexis (2002), treballador de manteniment a BonÀrea. És el porter. Aquest 2026 havia rebut 42 gols en cinc partits. "És dur a nivell esportiu i a vegades durant els partits et desanimes i et frustres. Fa dos anys només vam guanyar tres partits, l'any passat dos i aquest un, però perdre tant és", recalca. Reivindica el vessant més humà i social del futbol: "Tinc uns amics que sempre em deien: «Hòstia, per què segueixes jugant allà si l'únic que feu és perdre?» I dos han passat del «per què no plegues?» a venir a entrenar cada divendres". "A mi m'ho diuen els de la feina, els amics, tothom: «Però què fas allà? No et canses de perdre?» Cada any dic que ho deixaré, que això és un desastre, però acabo continuant", admet el Sergi. Diu que no sabria dir què és, però que hi ha alguna cosa que l'omple.

"No sé exactament per què, però compensa", destaca Dídac Pont en el mateix sentit. Té cinc fills i el gran li deia sovint que s'havien d'espavilar: "A veure si guanyeu ja, que sempre perdeu". Durant els partits mira a la grada i els saluda, feliç. Al descans ells corren pel camp i es pelen els genolls. "No es pot perdre mai l'esperit de lluita. La il·lusió. S'ha de lluitar fins al final", recalca. Així va arribar la primera victòria, més d'un any després.

La tradició diu que quan guanyen es fan una foto al vestidor amb els números del marcador, manual, i acaben xops de cava. Les tres ampolles que s'havien guardat a la nevera van volar. Riuen dient que ja devien estar caducades. "Ho perdem tot, però cada any som allà. Donant la cara", accentua en David, el pare. "N'hi ha alguns que saben remenar més bé la pilota amb la cullera, al plat, que al camp, però ens és igual. El més important és continuar un any rere un altre", subratlla, després de moltes hores sembrant al tros. L'èxit més gran és començar i acabar les temporades. Sobreviure. "Aguantar".