D'escriure una carta de suïcidi a tornar a somriure: "El futbol és la clau"

Torelló"Quan explico la meva vida la majoria de persones no saben què dir-me. Es queden com callats", explica Ricardo Torres (Madrid, 1987), jugador de la selecció espanyola de persones sense llar. Acaba de tornar d'Oslo (Noruega), seu de la vintena edició de la Homeless World Cup. El torneig es juga de manera anual amb el repte de canviar vides i oferir esperança i segones oportunitats a través del futbol. De treballar a favor de la inclusió social i la visibilitat i en contra dels estigmes i els prejudicis.

De petit somiava ser futbolista, com tants altres. Admirava Ronaldo Nazário. Tant, que fins i tot es feia els seus pentinats. "Era un somni molt bonic, però als vuit o nou anys vaig haver de deixar de banda tots els meus somnis", escup amb cruesa, fill d'una família desestructurada. Diu que no va tenir infància. Mirar enrere fa mal, però està acostumat al dolor, company de camí des de fa molt: "Els nens diuen que volen ser advocats, doctors, futbolistes, veterinaris. És el normal de la infància. Això és el que jo no he pogut viure: una vida normal i corrent". Quan li picaven el timbre per anar a jugar a futbol o a fer una volta en bicicleta havia de dir que no. Li tocava cuidar els seus dos nebots: canviar-los els bolquers, cuinar. També li va caure a sobre el diagnòstic de la discapacitat intel·lectual, "per un trauma infantil", i el divorci dels pares. La mare estava malalta. Sovint tornava de l'escola i se la trobava amb la mirada perduda al portal de casa: el familiar que li havia de posar la insulina li pegava i robava. Explica que tot això s’arrossega, que es paga. "Es paga molt", admet.

"El que a mi em va matar va ser no poder fer aquelles coses que tant m'hauria agradat fer. El meu problema és que no m'han deixat fer mai el que jo volia fer –lamenta–. Si hagués tingut unes altres condicions…", sospira. Diu que en l'edat d'estudiar i jugar i de fer que la família estigués orgullosa ell ja tenia les responsabilitats d'un adult. I que amb dotze o tretze anys li va tocar arremangar-se per frenar dos desnonaments. "Amb dotze o tretze anys tu ets un xaval que està per menjar-se el món". A ell ja se l'havia menjat. Parla amb una duresa que intimida.

Fa sis anys ell es va separar i la seva mare va morir: "No tenia ningú en qui resguardar-me i em vaig resguardar en la maleïda droga". Fins que va tenir un atac nerviós. De cop es va trobar al carrer. No ha oblidat accions tan quotidianes com banyar-se en fonts públiques sota mirades escrutadores ni sobretot la primera nit. "La primera nit que em vaig trobar en la situació que em vaig trobar", diu sense voler dir, va ser un dia plujós. "Estava xop i no tenia roba de recanvi. Anava passant d'un lloc a un altre refugiant-me com podia fins que vaig trobar un parc amb una mica de sostre. Allà vaig passar els dos o tres primers dies". Continua: "No dorms mai del tot, al carrer. Sempre has d'estar amb un ull obert. Dorms amb por per si et faran alguna cosa". Va passar moltes nits a la porta d'una església. Va viure al carrer fins que va tocar fons.

La carta de suïcidi

La situació era insuportable. "Ja no podia més. Vaig escriure una carta de suïcidi. La idea era fer-ne fotocòpies en un locutori i penjar-la pels fanals i per les parets perquè la gent entengués el que patim", assegura. Primer la va escriure al mòbil i després la va passar a mà en un quadern per fer-ne fotocòpies. "La idea era fer les còpies, penjar-les i anar-me'n per sempre". Té una ferida al braç esquerre. Es va intentar suïcidar el 5 d’agost del 2023, el dia del seu aniversari. "Estava solíssim. Ja no tenia forces per viure ni per seguir endavant. Només volia anar-me'n, descansar en pau, no patir i que ningú es recordés de mi". Encara té la carta guardada. En el text lamentava que les persones sense llar siguin tan "invisibles" per a la societat. A l'estat espanyol hi ha més de 28.500 persones sense llar, segons l'INE (Institut Nacional d'Estadística).

Un dia, voltant pel barri de Vallecas, va descobrir els Dragones de Lavapiés, un club únic pel seu caràcter social i comunitari que reuneix més de 600 jugadors de més de cinquanta nacionalitats. Allà va trobar l'"impuls" per alçar el cap. Tenia por d'ajuntar-se amb gent, acostumat a la soledat. De si el rebutjaven, acostumat a les males mirades i a veure que la gent canviava de vorera per evitar-lo. Però els temors aviat van deixar pas a les llàgrimes d'alegria: "Vaig sentir que tornava a tenir vuit o nou anys i vaig tornar a ser una miqueta més feliç". "El futbol m’ha fet créixer l'autoestima. No al 100%, però si abans la tenia al 2%, avui la tinc al 25 o al 30%. He pogut resoldre una mica la meva vida i creure que es pot sortir d'aquesta situació –diu–. El futbol és la clau per a tot", reivindica. Li ha descobert la paraula pertinença.

De no tenir res a jugar un Mundial

Sempre recordarà Oslo. Els títols de campions de la Homeless World Cup han volat cap a Egipte i Uganda, però el torneig té tants guanyadors com participants. "He passat de no tenir res a jugar un Mundial. Em semblava que estava somiant, però no em despertava mai. I al final veus que no és un somni, que és real. Aquesta felicitat ja me l'emportaré fins a l'últim dia de la meva vida. És una felicitat que no sé com descriure-la. Són moments que no oblidaré mai", assegura. Ara dorm en una pensió i treballa de conserge en una urbanització. Torna a somiar: "Tant de bo d'aquí un o dos anys ja pugui tenir el meu pis i es resolgui tota la meva situació i ja pugui dir "per fi he sortit, per fi tinc una casa, per fi tinc una feina i per fi puc tornar a ser feliç".