Richy: “Ha sigut el pitjor any de la meva vida”

GironaMaltractat de forma cruel i inexplicable pel destí, Ricardo Álvarez Puig, Richy (Vigo, Pontevedra, 1984), ha viscut un any allunyat dels focus a causa d’un desgast de cartílag del qual encara no s’ha recuperat del tot. Operat el passat 23 d’agost, la recuperació no havia de passar dels sis mesos. “He patit moltíssim perquè veia que no me’n sortiria, ha sigut molt dur”.

Aquesta era la tercera intervenció en les sis temporades que fa que va arribar a Girona. També la pitjor de totes, amb una recuperació eterna, ja que els cartílags no es regeneraven i el genoll esquerre s’inflamava a causa de la fricció entre la ròtula i el fèmur. “Et marques uns terminis i intentes no atabalar-te perquè el temps diu que ho has de superar, però la millora no arribava”, explica el futbolista.

Després d’una trajectòria que el va dur a formar part del Celta -a cavall entre el filial i el primer equip-, va jugar dues temporades a Còrdova, en el que va ser l’última parada abans de concretar el seu fitxatge pel club gironí l’estiu del 2011. “Raül Agné em va convèncer per venir i no podia desaprofitar aquesta oportunitat”. A Girona hi ha viscut situacions de tot tipus: “Quan vaig arribar no sabia la situació institucional del club: l’amo estava en cerca i captura. També vam estar tres mesos sense cobrar, durant el 2015… Sis anys donen per molt; si no he plorat per permanències ha sigut per no pujar”.

Endinsat en una lluita constant contra el temps, només els seus familiars i amics saben l’autèntic calvari al qual s’ha hagut d’enfrontar. “Ho he passat molt malament i, sens dubte, ha sigut el pitjor any de la meva vida. És molt difícil assumir que l’any en què el club que t’ho ha donat tot aconsegueix l’ascens, tu no pots contribuir-hi”. Fins i tot ha costat veure el seu característic sentit de l’humor. “Demano perdó per haver discutit per estupideses i saltar a la mínima, però no he pogut somriure”, recorda el 7 del Girona.

“Arribava al gimnàs a fer exercicis, sempre amb molèsties i dolor. Només coincidia amb els companys al vestuari; sort d’en Lluís Sala, el recuperador”. Ell ha sigut qui, de primera mà, ha acompanyat Richy en tots i cadascun dels moments viscuts durant l’inacabable procés de recuperació. El futbolista gallec s’emociona només de recorda-ho. “Sempre ha estat amb mi; si no fos per ell jo no hauria debutat aquest any. Li he agafat molta estima, l’hi agraeixo molt. És un deu com a persona i es mereix el millor”.

Sense cap tipus de termini per al retorn, i capficat per les males sensacions, va pensar en el pitjor. “Evidentment que m’ha passat pel cap deixar-ho córrer. Vaig estar a punt de rendir-me en moltes ocasions, però la gent em deia que tirés endavant. Gràcies a ells no ho vaig fer i segueixo lluitant. Ara veig una mica més de llum”.

“Vaig entrar plorant al camp”

Finalment, Richy va poder tornar als terrenys de joc en un dia assenyalat com el de l’històric ascens a Primera Divisió -“encara no ho he assimilat”-, gairebé un any després de la seva última participació. “Si no jugava no em podia sentir partícip d’aquest ascens. Almenys he pogut viure això. Vaig entrar plorant al camp i em vaig tornar a sentir futbolista”. No van ser les úniques llàgrimes que va vessar. L’afecte dels aficionats durant els actes de celebració és un record que mai ningú esborrarà. “Això ja va ser… Què haig de dir? Em sento molt estimat. L’afició s’ho mereix tot i em tindrà sempre”. I el futur? “És complicat que em quedi, però per il·lusions... Tinc esperança”.

A dia d’avui, però, ningú no li ha comunicat res sobre això. “M’agradaria que el meu últim club fos el Girona i retirar-me aquí”, conclou.