Un suborn, lleis soviètiques i xarrups de vodka: així va fitxar Hristo Stòitxkov pel Barça

BarcelonaAgost del 1989, Estadi Lluís Sitjar, Palma. Aquest va ser el lloc i el moment exactes on els directius del Barça es van adonar que havien de fitxar Hristo Stòitxkov. Fa uns quants anys, per pretemporada, sempre s’organitzava el Torneig Ciutat de Palma, el típic campionat d’estiu que serveix per començar a agafar rodatge per l’inici de temporada, per deixar veure als aficionats els nous fitxatges i, en aquest cas, per descobrir-ne de nous. “Abans organitzàvem un torneig a Mallorca que hi anaven el Barça o el Madrid, el Mallorca i dos equips de fora”, relata Josep Maria Minguella, el descobridor de Hristo Stòitxkov i en aquells anys agent de futbolistes. En aquella edició els convidats van ser el Fortuna Düsseldorf i el CSKA de Sofia, equip del cèlebre davanter búlgar. Barça i CSKA van enfrontar-se en la primera “semifinal”.

El Hristo va ser l’estrella d’aquell partit. Va marcar un gol, però també el van expulsar, a causa del seu fort caràcter. Aquí va quedar marcat el seu futur. “Recordo una imatge molt icònica. Quan el van expulsar va passar per davant de la banqueta del Johan i el va assenyalar. Això a Cruyff li va encantar. Va dir: aquest és el tipus de futbolista que jo necessito”, diu Xavier Torres, periodista esportiu i amic de Stòitxkov, en el documental Hristo l’indomable, que 3Cat s'acaba d’estrenar.

Minguella va voler que el jugador conegués immediatament el Johan, però aquesta reunió la van haver de fer en el més pur secretisme. Ni la directiva del Barça ni la del CSKA es podien assabentar de la trobada. Stòitxkov va haver de fer anar l'enginy per escapar-se d’un hotel a un altre. Va aprofitar que després de sopar l’equip búlgar anava a passejar, ell es va excusar dient que tenia mal de panxa i que es quedaria a l’habitació. Posteriorment, va subornar el metge perquè no el visités i no li espatllés així l’enganyifa. Mitja hora, tenia en total, i la va aprofitar per pujar al cotxe del Minguella, anar a l’hotel del Barça i tornar a la seva habitació. Tot sense que ningú se n’adonés. “La primera imatge que em va quedar gravada va ser el que el míster (Cruyff) tenia una cicatriu gran d’una operació. Només em podia fixar en allò”, explica Stòitxkov sobre la seva primera trobada amb Cruyff. “Em va dir que em volia a l’equip, però que ningú pot saber res, només Minguella, ell i jo. Això em va canviar totalment la mentalitat del que havia de fer. Va ser l’any que millors partits vaig fer a Bulgària”, recorda Hristo. Aquesta gran temporada li va servir per guanyar la Bota d’Or, repartida amb Hugo Sánchez, havent marcat 38 gols.

400 milions de pessetes ben amortitzats

El novembre del 1989 cau el mur de Berlín i amb ell moltes de les lleis i normes comunistes que estaven imposades sobre diversos països europeus. Una d’aquestes moltes lleis va ser la que imposava que els jugadors búlgars menors de 28 anys no podien ser traspassats fora del seu país. Aquesta va ser la clau que va desbloquejar les negociacions de Stòitxkov pel Barça. “La primera reunió que tinc amb el president del CSKA es fa a les vuit del matí a les oficines de l’Estadi Nacional de Sofia. A la porta hi havia un soldat a qui li vaig haver d’ensenyar el passaport per poder pujar a les oficines”, relata Minguella en el documental. “Entrem en una sala i hi ha cinc o sis dirigents del CSKA esmorzant iogurt i vodka”, recorda l’exagent de futbolistes sobre la primera trobada que va tenir perquè Stòitxkov arribés al club blaugrana.

Uns quants xarrups de vodka més tard, Hristo va aterrar a Catalunya a canvi de 400 milions de pessetes, poc menys de dos milions i mig d’euros. Desconegut, però il·lusionant a parts iguals el jugador búlgar es va convertir en un dels futbolistes més importants en tota la història del FC Barcelona. “Jo conec gent, companys i amics meus, que encara porten una foto de Stòitxkov a la seva cartera per tot el que va suposar per al Barça”, explica Carles Viñas, historiador, en el documental. Aquesta és només una minúscula mostra que la figura de Stòitxkov segueix molt viva a Barcelona, malgrat que el seu pas per la ciutat va finalitzar fa gairebé trenta anys.