El cas únic de l’Espanyol que el converteix en un exemple per a la FIFA

Barcelona“No hi ha prou entrenadores. Cal redoblar els esforços per potenciar un canvi, ampliar les oportunitats i incrementar la visibilitat de les dones a les banquetes”. D’aquesta manera argumentava la directora general de futbol de la FIFA, Jill Ellis, la nova reglamentació aprovada fa uns dies per l’òrgan rector del futbol mundial: tots els clubs i seleccions femenines juvenils i absolutes que participin en una competició FIFA hauran de tenir una dona com a entrenadora principal i/o almenys una altra d’assistent.

Al Mundial femení del 2023, només 12 dels 32 països tenien seleccionadora. I si bé a Espanya actualment la dirigeix Sonia Bermúdez, succeint en el càrrec Montse Tomé i Jorge Vilda, al futbol nacional de clubs la representativitat femenina és encara més baixa. Dels 16 equips que competeixen a la Lliga F, només dos estan entrenats per dones: el Granada i l’Espanyol.

L’Espanyol trenca el sostre de vidre

“De fet, amb la Sara Monforte i la Marta Cubí, l’Espanyol és l’únic equip que té entrenadora i segona entrenadora. També disposem de metgessa, delegada, encarregada de material i nutricionista”, proclama Dolors Ribalta, directora del futbol femení blanc-i-blau. “Però això no vol dir que hi siguin perquè són dones, eh?, sinó perquè estan sobradament qualificades. Tenen el talent per ser-hi”, afegeix. Un dels dos propòsits de Ribalta a l'accedir al seu càrrec era precisament apostar pel “talent femení”, raó per la qual per norma hi ha dones en tots els staffs del futbol base i el primer equip.

L’altre objectiu era potenciar la “identitat blanc-i-blava”, preservar el sentiment de pertinença, a les banquetes i als despatxos: “La Paula Garrido, la delegada, és perica de naixement. I Sara Monforte, Marta Cubí, Carol Miranda –la directora esportiva– i jo mateixa hem estat futbolistes de l’Espanyol. La secretària tècnica és la Lara Rabal, una de les jugadores que ha guanyat més títols en la història del club”, enumera Ribalta, que va disputar la Champions femenina com a blanc-i-blava fa dues dècades, quan l'Espanyol dominava el panorama nacional.

Mentre jugava, als matins feia de mestra d’educació física i a les tardes, els dies que no entrenava, estudiava la carrera de CAFE. “Jo ja m’havia tret els dos primers nivells d’entrenadora i havia de decidir si fer l’últim o començar CAFE. Em vaig preguntar: «Quantes dones amb 20 anys hi ha entrenant a Primera Divisió?» Cap. I vaig triar CAFE”, recorda Ribalta, que sovint es qüestiona quina decisió hauria pres en un context com l’actual.

Una pionera a les banquetes

“Per molt que hagis estat jugadora és molt difícil entrenar a l’elit. Molt més que en el futbol masculí. I si vols intentar viure d’això, has de sacrificar moltes coses. L’altre dia la Sara Monforte va explicar que amb 38 anys va tornar a viure a casa els pares, imagina”, exposa Titi Camúñez, llegenda periquita amb quasi 50 anys al servei del club i primera entrenadora de la història amb títol a Espanya. Es va treure el carnet l’any 1981, mentre marcava gols de blanc-i-blava, entrenava el filial femení i, de dia, treballava en una fàbrica de televisors.

“A les classes mai em posava davant de tot perquè em feia una mica de vergonya. Però els professors van acabar ubicant-me a primera fila perquè era l’única dona”, diu amb un somriure. “Em sembla que el Lobo Carrasco també feia el curs, però no venia gaire a classe”, afegeix Camúñez, que recorda perfectament el dia que es va estalviar un examen: “Era de preparació física i ens havíem de vestir amb roba d’esport, però resulta que només hi havia un vestuari, per als homes. Li vaig dir a l’examinador que jo no em podia canviar amb ells i, com que jugava a l’Espanyol i estava en forma, em va aprovar”.

“Vam haver de tombar portes, sobretot com a jugadores. Jo tenia companyes d’equip que venien d’amagat perquè els seus pares no els permetien jugar a futbol”, revela Camúñez, que amb 19 anys va ser una de les pioneres que van formar part del naixement de l’equip femení de l’Espanyol, campió de la Copa Pernod, considerada la gènesi del futbol femení a Catalunya. La van guanyar contra el Barça al Camp Nou, enfront de 40.000 espectadors un 28 de març del 1971.

És per això que a la polifacètica Dolors Ribalta, docent i investigadora sobre la història del femení blanc-i-blau, se li va acudir commemorar l’efemèride aquest dissabte coincidint amb el partit de Lliga F que disputarà l’Espanyol contra el Llevant convidant a la llotja totes aquelles dones que van posar la primera pedra per convertir el club en un referent del futbol femení, ara exemple per a la FIFA.