El manifest que refuta la cantarella històrica sobre l'Espanyol
David González i Javier Robles investiguen l’origen del relat anticatalanista sobre el club blanc-i-blau
BarcelonaD’on ve la imatge de l’Espanyol com a club anticatalanista? En quin moment s’acosta a l’espanyolisme polític? Aquesta narrativa tan arrelada té base històrica? O només és un estereotip? Aquestes són algunes de les preguntes que es van fer fa uns mesos David González i Javier Robles, historiadors i aficionats blanc-i-blaus, abans d’iniciar el seu darrer estudi acadèmic –Fútbol e identidades nacionales en Cataluña: el papel del RCD Espanyol ante la campaña autonomista de 1918-1919–, recentment publicat a la revista Materiales para la Historia del Deporte.
Si posen el focus en l’Estatut d’Autonomia del 1918-1919, un dels primers moviments catalanistes per a l’assoliment de l’autogovern, és perquè aquell fet “és un dels eixos fundacionals” del relat sobre la vinculació històrica entre l’Espanyol i l’anticatalanisme. “La campanya va transcendir l’àmbit polític i va rebre suports socials, culturals i esportius; entre ells, el del FC Barcelona, que va ser l’únic club de futbol que de manera explícita i documentada s’hi va adherir”, exposa González. I què va fer l’Espanyol? “No mullar-se. El mateix que la resta d'equips a excepció del Barça. Va mantenir una postura equidistant amb majúscules, però en cap cas anticatalanista”, afegeix Robles.
De tota manera, en una època en la qual el futbol es va convertir en un generador d’identitats polítiques i socials en tant que havia esdevingut un fenomen de masses, “alguns sectors periodístics catalanistes afins al FC Barcelona” van presentar l’Espanyol com a contrari al moviment autonomista. Se’l va identificar com “l’antítesi del Barça” i estereotipar “d’anticatalanista” perquè llavors ja existia una forta rivalitat esportiva entre ambdós clubs que va acabar derivant en un “conflicte d’identitats polítiques”.
L’estudi científic de González i Robles posa de manifest que el principal instigador d’aquesta campanya mediàtica va ser el polèmic i radicalitzat –el club blanc-i-blau el va arribar a portar davant de la justícia– periodista de la Veu de Catalunya Daniel Carbó, conegut amb el pseudònim de Correcuita, fervent catalanista i soci del Barça, que “va caricaturitzar de forma tendenciosa l’Espanyol”: va acusar-lo de vetar el debat polític, d’oposar-se al català, de defensar l’unitarisme, d’embolcallar-se amb la bandera espanyola i, fins i tot, de ser favorable a l’actuació policial repressiva.
El manifest dels socis catalanistes
A principis del 1919, un grup de 125 socis de l’Espanyol va fer un manifest –publicat en dos diaris– per defensar la compatibilitat entre el seu catalanisme i la pertinença a l’Espanyol, tot reivindicant la neutralitat política i la pluralitat del seu club –també hi havia sectors més pròxims a l'espanyolisme–. Un dels signants va ser Josep M. Tallada Paulí, vicepresident de l’entitat i dirigent de les joventuts de la Lliga Regionalista. “És una reacció a la premsa propera al Barça que posicionava l’Espanyol com a contrari al catalanisme i un acte molt significatiu perquè demostra com era d'agressiu el context de l’època. Van sortir públicament a dir «escolteu, el que es diu de l’Espanyol no és cert; aquí hi cabem tots i se’ns respecta»”, declara David González, historiador de la Universitat de Barcelona.
La resposta dels socis periquitos no va canviar la imatge preconcebuda sobre l’Espanyol, que segons Robles, del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa, “encara arrossega el club avui en dia”. “Hi ha una mancança molt gran sobre historiografia vinculada a l’Espanyol perquè tots els estudis que s’han fet sobre esport i política a Catalunya tenen com a subjecte el Barça. Mai l’Espanyol. I la font primària d’aquests estudis és la de Carbó, que s’ha agafat com a referència tot i tractar-se d’una narrativa radical i subjectiva”, apunta.
N’és un exemple l’obra Barça, Barça, Barça (1972), de Joan Josep Artells, que presenta l’Espanyol com a club oposat a l’autonomisme, i que és referència i inspiració per a bona part dels estudis posteriors. “Tot i ser una lectura qüestionable, ningú l’ha revisat amb rigor científic i metodològic, perpetuant una visió esbiaixada que ha transcendit fins al dia d’avui”, conclou González, que a través de RCDE History Lab, un grup de recerca en blanc-i-blau on també hi participa Robles, investiga elements de la història social i política de l’Espanyol per donar resposta a qüestions com el del relat de la vinculació entre el club i l’anticatalanisme.