Avorriment i desídia a la catifa vermella dels Gaudí
BarcelonaEls premis Gaudí han celebrat aquest diumenge la seva divuitena edició i, fidels a la voluntat amb què van néixer –reivindicar la qualitat del cinema català–, cada any ho fan emulant el format de Hollywood en versió esquifida: lliurament de premis, discursos, actuacions i, per descomptat, la catifa vermella amb famosos que llueixen les seves millors gales. Però… de debò que aquestes són les millors gales que pot mostrar el cinema català?
En general, la fantasia en moda ha brillat per la seva absència a la gala, on moltes actrius van lluir models que podrien portar el dia de Nadal. De fet, és simptomàtic que els reporters de TV3 anessin més arreglats que els mateixos convidats. Pel que fa als homes, si bé hi ha hagut excepcions –com l'Enric Auquer, que sol vestir de manera impecable a totes les gales–, la resta presentava un aire d'“estar per casa” generalitzat. Des d’Ivan Morales, amb un polo Fred Perry més propi d’una trobada informal amb amics, fins a vestits sastre sense corbata i camises per fora, una estètica similar a la dels homes a altes hores d’un casament.
La mateixa Elisenda Carod ha dit des del foyer del Liceu que “dominava el negre… des de la serenor catalana”, però el que no podem confondre mai és la serenor amb l’avorriment. Des dels meus articles he defensat en diverses ocasions la injusta pressió estètica que pateixen les actrius a les catifes vermelles. Tanmateix, també és cert que no podem caure en una desídia estètica que destil·la, més que no pas una rebel·lió contra aquesta pressió, una manca de voler prendre’s seriosament el certamen al qual s’assisteix.
Si la qüestió és no voler jugar a les dinàmiques dels Oscars de Hollywood, fem-ho de debò i reinventem de soca-rel el concepte dels premis. Però si el que es fa és un “copiar i enganxar” del que passa a Amèrica en versió descafeïnada, la comparació resulta inevitable i transmet la sensació d’allò que demanes per AliExpress i el que t’arriba. Una sensació que té una repercussió directa en la importància que acabem donant al cinema català.