Estils11/05/2022

De Mary Quant a una favela de Rio: comença el festival de cinema de moda

Els documentals del Moritz Feed Dog són un passaport per explorar les mil cares de la moda des de la butaca d’una sala de Barcelona

BarcelonaPer a algunes adolescents dels anys 40 entrar a l’edat adulta era un horror: davant seu s’obria el món inexorable dels vestits decorosos, dels talons alts, de les lligacames... Com digeria això una nena de 13 anys a qui li encantava la faldilla del seu uniforme escolar perquè li permetia córrer per agafar l’autobús? Mary Quant va plorar en el seu particular ritual de pas, però no va quedar-se de braços plegats. Va estudiar art al Goldsmiths College de Londres –on va conèixer l'Alexander Plunket, el seu futur marit– i va aconseguir la seva primera feina personalitzant barrets per a senyores riques. Fins que un dia va dir prou: el que volia era dissenyar roba per a dones joves i reals, com ella. Roba sexi, simple i divertida, com ella. Roba amb la qual poguessis moure’t bé a la feina i també quan sorties a ballar, com feia ella. El 1955, juntament amb Plunket i el fotògraf Archie McNair, va obrir la botiga Bazaar a King’s Road, que va acabar convertint-se en un dels gèrmens del trepidant Swinging London.

La moda es converteix en moda quan sap llegir allò que passa al carrer. I, durant els primers anys 60, les noies del barri de Chelsea estaven més emancipades que les de París. Segons Mary Quant, fins i tot tenien les cames més boniques. Potser per això el crit de "shorter, shorter, shorter!" va fer furor i l’alliberació femenina va accelerar-se a mesura que es retallaven els centímetres de tela que tapaven les cuixes. A cop de minifaldilles i pantis de colors, Mary Quant va canviar l’arquetip de dona jove, insuflant-li estil, autoestima i autonomia. De retruc, també va bastir un imperi comercial i, gràcies a les llicències, va estampar el logo de la margarida en una llista interminable de productes. Deixant de banda la mitomania japonesa, que encara dura... Què se’n va fer de Mary Quant? Se li ha reconegut prou el seu paper cabdal?

Cargando
No hay anuncios

Aquestes preguntes –entre altres– són les que vol respondre Quant (2021), el documental de moda que inaugura aquesta nit la sisena edició del festival Moritz Feed Dog de Barcelona, que torna a la palestra després de dos anys d’aturada pandèmica. I ho fa per la porta gran: amb una programació internacional que arriba a 17 títols que podran gaudir-se als Cines Aribau fins a aquest diumenge.

“L’elecció de Quant és una decisió meditada: és una estrena i també és el debut de l’actriu britànica Sadie Frost en la direcció. Però, sobretot, és la nostra manera de reivindicar una de les grans dames de la moda dels anys 60 al costat de Courrèges, Cardin i Rabanne, a més de posar en relleu el paper que va jugar en l’alliberació femenina”, assegura la comissària del festival Charo Mora.  

Cargando
No hay anuncios

Més enllà de la creadora britànica, en aquesta edició destaquen diversos noms propis. Per exemple Martin Margiela, un dels dissenyadors més fugissers i trencadors de les últimes dècades. Retirat des de fa anys, la seva misteriosa personalitat i el seu llegat segueixen despertant curiositat. I així es copsa a Martin Margiela: in his own words (2019), en què no es veu el rostre del belga però almenys se li sent la veu.

El reconegut cineasta Luca Guadagnino signa Salvatore: shoemaker of dreams (2020), una història ben calçada en què s’enalteix la vídua de Ferragamo, conegut com el sabater de les estrelles. També brilla Helmut Newton: the bad and the beautiful (2020), un apassionant viatge de la mà d’aquest reconegut fotògraf de moda alemany, creador d’un llenguatge provocador i eròtic.

Cargando
No hay anuncios

Tampoc falten els homenatges pòstums: a House of Cardin (2019) es repassa la vida i els miracles del primer dissenyador a apostar pel prêt-à-porter i que va traspassar fa un any i escaig, mentre que a Karl Lagerfeld se dessine (2015), el prolífic Loïc Prigent dissecciona al kàiser de Chanel –mort fa tres anys– a través d’un dels seus grans talents: el dibuix.

Cargando
No hay anuncios

 Una de les novetats d’aquesta edició és la presència d’un documental de moda de factura 100% catalana: ens referim a Oso. Historia de un icono (2021), dirigit per Amanda Sans Pantling i que busseja en l’univers de la multinacional joiera Tous –amb seu central a Manresa– i, en especial, en la figura de Rosa Oriol, creadora de l’emblemàtic osset. “Quan vam visionar el documental ens va encantar”, confessa la comissària. “En el futur esperem tenir més estrenes d’aquí perquè s'està demostrat que la moda interessa al gran públic. De fet, em consta que ja s’està treballant en diversos projectes impulsats per les plataformes de streaming, que són les que tenen diners.” Alguna pista? Silenci i somriure còmplice. 

La programació del Moritz Feed Dog continua sent calidoscòpica i amb voluntat d’interpel·lar l’espectador. “No es tracta d’una simple llista de pel·lícules, sinó de les que responen a diferents preguntes que li fem a la moda, buscant sempre una mirada crítica”, afegeix Mora. Per això hi ha documentals que tracten sobre la construcció de la identitat, com Subject of desire (2021) i Let me be me (2021), altres amb un rerefons vintage com l’hilarant Mode in France (1985) de William Klein, o més pedagògics i reflexius com Riveted. The history of jeans (2022), a banda de petites grans històries plenes de nostàlgia com la de la parella de dandis amb un passat gloriós dins de la moda italiana que es narra a Io sono il sole (2019).

Cargando
No hay anuncios

 “Ara bé, la part terrible de la moda també s’ha d’explicar perquè aquest sector no deixar de ser un mirall de la realitat”, insisteix Mora. D’aquí sorgeixen apostes com Discount workers (2020), sobre el drama del fast-fashion que es fabrica al Pakistan i que contrasta amb el bri d’esperança que s’intueix a A fashion uprising (2018), en què s’explora una altra manera de fer i consumir moda. La mirada inclusiva del festival es consolida amb una càpsula dedicada al Brasil i la seva idiosincràsia, amb dos documentals i un curt que versen sobre una peculiar agència de models que opera des d’una favela de Rio de Janeiro, la indústria del denim de la regió de Pernambuco i, finalment, el pas del temps en cinc sastreries de Belo Horizonte. I és que, vingui d’on vingui, la moda sempre és cultura.