Els mòbils estan hackejant el nostre cervell?

BarcelonaCriatures de tres anys endollades a una pantalla de mòbil perquè es distreguin (i no molestin), infants de vuit anys que ja porten a la butxaca un dispositiu intel·ligent al qual dediquen hores, adolescents que han fet de l’smartphone un apèndix més del seu cos, adults abduïts per un scroll infinit mirant durant hores vídeos curts que, per dir-ho de manera elegant, ofereixen un contingut d’una intel·lectualitat dubtosa. La majoria de nosaltres ens podem sentir identificats amb algun d’aquests perfils, imatges que han contribuït a demonitzar els telèfons intel·ligents. Però, realment són tan perjudicials com diuen? El problema són les pantalles o el contingut? Està preparat el nostre cervell per respondre a tots els estímuls que surten de la pantalla? Ha estudiat a fons aquesta qüestió Aarón Fernández del Olmo, neuropsicòleg clínic, doctor en psicologia i graduat en filosofia. En el seu llibre El cerebro hackeado (Editorial Kailas) es proposa trencar alguns mites sobre les conseqüències de l’ús de telèfons intel·ligents i oferir algunes eines per fer-ne un ús més saludable.

El primer que planteja és que la plasticitat del cervell té límits, per la qual cosa la immediatesa i els canvis ràpids que acompanyen l’ús d’aquesta tecnologia mòbil és probable que no donin temps al cervell per adaptar-s’hi. Recorda que "el cervell té un munt de racons i punts ocults que el fan imperfecte, tot i que és perfecte per al món natural on som i on ens hem construït. Ara bé, el món artificial construït amb mòbils ja no és exactament tan manejable. I què passa? Que arriben moments en què et trobes que la sobreestimulació pot ser contraproduent". Però també reconeix que encara no podem saber fins a quin punt són perjudicials, perquè encara no porten prou temps entre nosaltres i no hi ha prou perspectiva per analitzar-ho rigorosament. Assegura que moltes de les afirmacions que es fan sobre l’impacte de l’ús dels mòbils en el cervell no tenen una base científica. Potser el que hi ha, diu, com ja ha passat amb anteriors avenços tecnològics, és por a allò que és nou. Segons explica, "l'objectiu del llibre, precisament, era analitzar el fenomen de les noves tecnologies, les pantalles, el seu impacte sobre el cervell i centrar una mica el tret sobre allò que sabem, que de vegades és molt diferent del que temem. De vegades tenim por de certes coses que no estan del tot demostrades, perquè poden ser lògiques, poden semblar coherents, però cal investigació per demostrar-les".

Tot i això, reconeix que hi ha alguns senyals d’alerta i reptes a tenir presents, començant pel fet que el cervell no funciona igual en els infants, els adolescents, els adults o les persones grans. "Si volem avaluar bé allò que els mòbils fan amb els nostres cervells, cal entendre que el nostre cervell no és el mateix al llarg de tota la nostra vida", recorda. En aquest sentit, el neuropsicòleg afirma que "cal que la ciència vagi avançant per certificar algunes coses que poden ser plausibles però que no estan demostrades del tot. Un exemple pot ser, del que ja sabem, com poden afectar al neurodesenvolupament. En l'etapa infantil, l'exposició a mòbils d'una manera no controlada, no cooperativa amb els pares, se sap que afecta el desenvolupament cognitiu. Per tant, la pregunta que cal demostrar és per què. Si és perquè l'exposició a les pantalles és dolenta de per si o si és perquè estem desplaçant altres tasques que són necessàries per a l'adequat neurodesenvolupament. O si realment hi ha alguns factors de vulnerabilitat que predisposin determinades criatures". I com ens preguntàvem al principi, el problema són les pantalles o el contingut? "Justament aquesta és una de les claus –diu–. Quan es parla de l'estudi científic de les pantalles, es fan servir mesures molt gruixudes, poc fines. Per exemple, el temps d’ús. No tant com s'utilitza, amb qui s'utilitza, quins continguts... I això el que provoca és que es difuminin els resultats. Per què? Perquè hi ha persones que poden estar un temps llarg en pantalla fent coses que siguin cognitivament útils, i aquestes persones no experimentaran cap problema cognitiu ni d'atenció, ni tampoc pel que fa a la sociabilitat. Per això és important que ens plantegem mesures sobre com es fa servir, el tipus d'ús, la cooperació amb la família... Molts detalls que de vegades s'obvien en la investigació".

Massa ràpid per al nostre cervell?

També cal tenir present que la digitalització és més ràpida que la nostra capacitat d’adaptació als canvis, i que hi ha alguns aspectes vinculats a l’ús del mòbil que poden impactar en els nostres cervells, com la sobreestimulació o els estímuls encadenats, simultanis i alternatius. Una realitat que provoca una paràlisi de l’acció, de manera que o ens enganxa ràpid o desistim. L’exemple més clar, intentar triar una pel·lícula per veure en una plataforma digital. L’oferta és tan gran, hi ha tants estímuls, que després de mitja hora navegant pel menú acabem desistint i ens quedem sense veure cap pel·lícula. Com apunta el Dr. Fernandez del Olmo, "els processos de memòria necessiten temps. Si jo estic bombardejat contínuament d'estimulació no deixo marge al cervell per organitzar la informació, per processar-la i per ser capaç de generar bons records. Això provoca la sensació que els nostres records són superficials, que no se'ns queden les coses com abans, que estem tenint més dificultats per entendre o per recordar".

Aarón Fernández del Olmo alerta d’altres qüestions que ens han de fer reflexionar, especialment en un món on domina la velocitat i la necessitat de no perdre’s res, fet que pot acabar generant addicció, odi a la lentitud i poca resistència a les esperes. I exposa una reflexió: "Si la tecnologia es converteix en un fi en ella mateixa per cada cop construir coses més potents, més ràpides, que ens permetin treballar més, fer més o estar més connectats, al final estem anant en contra de la naturalesa humana. En aquest cas, estem parlant d’una tecnologia que no respecta els nostres temps, i aquests impliquen temps per aturar-se, reflexionar, processar i descansar". En aquest sentit, alerta que la combinació de sobreestimulació i hipervelocitat acaba portant a la superficialitat, amb aquells scrolls infinits que dèiem, on no acabem de digerir els continguts. També posa el focus en els perills de la ultraconnexió, que pot provocar alteracions del son i afectar els processos de memòria. I existeix l’addicció al mòbil? Hi pot haver casos, esclar, però el neuropsicòleg apunta que cal distingir entre el que seria un ús addictiu i una addicció. "Malauradament, moltes vegades el que ens trobem és –exposa el neuropsicòleg– que aquest ús compulsiu del mòbil és una compensació d'altres mancances, sovint afectives, de relacions, que no només tenen a veure amb l'ús del mòbil, sinó que tenen a veure també amb l’entorn en què ens movem, d’hiperproductivitat, sobrecàrrega, manca d'espais d'oci... Situacions que fan que el mòbil acabi sent més una eina per compensar aquestes mancances que la causa".

L’important, conclou, és reduir l’alarmisme però tenir presents certs riscos. Això vol dir adaptar la tecnologia a nosaltres –i no a l’inrevés–, fer un ús conscient dels mòbils i entendre que el progrés tecnològic ha de tenir un objectiu. Entén, però, que els mòbils són un reflex de la nostra societat, la que mira d’optimitzar cada minut i premia allò de convertir temps en resultats fent fora el que no és rendible. Per tot plegat, conclou Aarón Fernández del Olmo, la solució no és tant apagar pantalles com canviar el model de productivitat i velocitat. L’important és saber com volem viure i entendre que "el problema ha estat que ens hem trobat a les mans uns dispositius carregats de trampes que no han estat regulats i que venien sense manual d'instruccions. I tots hem caigut en aquests paranys. La clau és entendre que una tecnologia serà bona o dolenta segons el que fem amb ella".