Quin és realment el llegat de Giorgio Armani?

BarcelonaArmani ja és història. Amb la mort de Giorgio Armani, el món de la moda s’acomiada d’un dels grans noms del segle XX. Casa seva feia anys que no era al centre de l'huracà creatiu, però seria impensable explicar la moda contemporània sense la seva empremta. Armani forma part d’una generació irrepetible de creadors italians –Gianni Versace, Franco Moschino, Gianfranco Ferré i Dolce & Gabbana– que van aconseguir que, per primer cop, Itàlia esdevingués un pol de referència mundial. Avui resulta natural mirar cap a Milà per detectar-ne les tendències, però és gràcies a aquesta fornada de dissenyadors que aquesta revolució es va produir. Dins d’aquest grup, Armani va optar per una via pròpia i diametralment oposada a la de Versace: mentre aquest sublimava el barroquisme kitsch, l’ornament ostentós i la sexualitat explícita, ell encetava un camí d’essencialitat, línies netes i sofisticació continguda que escriuria el primer capítol del minimalisme que dominaria les dècades següents.

Per entendre realment l’impacte d’Armani, cal mirar la seva aportació a la moda masculina. Ell va tenir un mestre de luxe, Nino Cerruti, que va revolucionar el vestuari televisiu amb la sèrie Corrupció a Miami. D’aquells vestuaris van sorgir looks icònics com els de Don Johnson en el paper de Sonny Crockett: vestits de tall relaxat combinats amb samarretes i mocassins sense mitjons, una fórmula que va redefinir la idea de l’home urbà dels vuitanta.

Armani, hereu d’aquest esperit, va fer un pas més: va reinventar el vestit sastre per fer-lo còmode i sensual. Va eliminar entreteles i farcits, va prescindir de les armilles, va afegir pantalons amples amb pinces i va alliberar les camises de la corbata. El resultat era una sastreria que respirava moviment i despreocupació. El seu moment consagrador va ser el vestuari d’American Gigolo (Paul Schrader, 1980): Richard Gere apareixia lluny del mascle rude i també de l’home de negocis avorrit, fent del vestit un instrument de seducció. La roba d’Armani convertia el cos masculí en objecte de desig i anticipava el fenomen del metrosexual que esclataria anys més tard. Poc després, el vincle amb Hollywood s’acabaria de consolidar quan va dissenyar el vestuari d’Els intocables d’Eliot Ness (1980), de Brian De Palma.

Pel que fa a la moda femenina, Armani va entendre el moment històric que vivien les dones: gràcies a les conquestes feministes dels seixanta i setanta, començaven a ocupar càrrecs de decisió en el competitiu món laboral dels yuppies. Amb Calvin Klein, va abraçar el corrent del dress for success, creant vestits que manllevaven els codis de la indumentària masculina per dotar les dones d’autoritat i presència. Muscleres marcades, línies sòbries, luxe silenciós, colors nude i un punt d’androgínia servien per transmetre professionalitat. Amb la mirada d’avui podríem qüestionar aquesta masculinització, però en aquell moment va ser una poderosa eina d’apoderament que va escampar-se tant a Hollywood com als despatxos de Wall Street. A més d’executives anònimes, va crear peces icòniques per a actrius com Diane Keaton, que va lluir una americana d’Armani per assistir als Oscars, i va reforçar la seva imatge com a pionera de la roba agènere, iniciada anys abans amb el look masculinitzat de Ralph Lauren a Annie Hall (1977). I, poc després, Julia Roberts recollia un Globus d’Or per Magnòlies d’acer (1990) amb un desestructurat vestit sastre oversize que marcaria el gust d’una època.

Amb Armani marxa un dissenyador que no només va fer roba, sinó que va definir maneres de ser, de mirar-nos i de desitjar-nos. Una manera de viure la moda coherent fins al final: a diferència de molts, mai va vendre la seva marca als grans conglomerats del luxe, per poder seguir sent Armani fins al final. El seu llegat és un recordatori que la moda pot ser molt més que tendències: pot ser una eina de transformació cultural. I ara que el món sembla obsessionat amb el logotip i l’hiperconsum, potser ens caldria tornar a aquell Armani que sabia que, a vegades, la millor manera de cridar l’atenció és el silenci d’una línia pura.