“Les icones artístiques del segle XX han quedat retratades amb aquesta peça de roba carismàtica”, explica Charo Mora per recordar com la samarreta de ratlles ha unit estilísticament a artistes com Pablo Picasso o Andy Warhol, moviments contraculturals dels anys 60 com els beatniks i també classes burgeses. Sigui com sigui, “la marinière formava part de la indumentària del carrer i inspirava cada generació”, conclou. Els impulsors de la Nouvelle Vague Jean-Luc Godard i François Truffaut la van immortalitzar en films de capçalera a través d’actrius de gran volada com Brigitte Bardot, Anna Katrina, Jeanne Moreau i Jean Seberg. La música rock la va pujar als escenaris dels Rolling Stones o Patti Smith, que feia activisme polític entre cançons amb aquesta samarreta. Als anys 80, Madonna va explorar el cantó sexi de la peça en mostrar el melic –llavors era transgressor– o, fins i tot, a Kurt Cobain, líder del moviment grunge dels 90, també se’l recorda amb la característica samarreta ratllada. Qui ho hauria dit, dos segles més tard, que els jerseis dels pescadors es convertirien en una indumentària de culte (i de masses).
La samarreta marinera: del mar a la passarel·la (i més)
Aquesta peça d’origen humil, vinculada amb els pescadors bretons, no ha deixat de reinventar-se i ha seduït el món de la moda, la música i el cinema, fins a l’actualitat
BarcelonaQui no té una samarreta marinera a l’armari? Aquesta peça de roba tan bàsica i universal amaga una història de moviment constant, lligada originalment amb les mans i el mar, i reconvertida gràcies a la visió de grans mestres de la moda en un disseny perenne, que representa diversos corrents estètics i uneix artistes que la defensen a la seva manera. De Gabrielle Chanel a Jean Paul Gaultier, la samarreta marinera és una icona que va més enllà del chic francès.
La primera representació neix a la Bretanya francesa a principis del segle XIX. Les famílies humils de la zona confeccionaven jerseis espessos de llana bretona que els pescadors utilitzaven per abrigar-se quan sortien al mar. Les peces exhibien ratlles horitzontals perquè aquest disseny permetia distingir millor les persones dins l’aigua, si tenien la mala sort de caure per la borda. Veient-ne la utilitat, la marina francesa va decretar l’any 1858 com havia de ser l’uniforme dels mariners: pantaló de camal ample, camisa blanca, abric curt de llana i jersei de ratlles, o samarreta per a l’estiu. La samarreta havia de lluir oficialment 21 ratlles, una per cada victòria de Napoleó Bonaparte. La legislació era estricta i dictava també el gruix de cada franja: les blanques havien de mesurar 2 centímetres, i les blaves, la meitat. L’uniforme francès ràpidament es va fer extensible a altres flotes europees que van adaptar la roba reglamentària. A finals del segle XIX, el poble bretó de Sant James va centralitzar la producció d’aquests jerseis i samarretes, les marineres franceses amb un disseny modificat: oferien una obertura lateral per facilitar als mariners la tasca d’abillar-se quan es passava revista.
Chanel allibera la dona amb una versió esportiva però elegant
Potser la història de la samarreta de ratlles s’hauria quedat aquí si no hagués captat l’atenció de Gabrielle Coco Chanel, visionària i alliberadora de les restriccions indumentàries de l’encotillada moda femenina de la Belle Époque. Llavors, la jove dissenyadora, que s’havia llaurat bona fama entre les elits amb la seva boutique de barrets a París, volia obrir un nou espai a Deauville, ciutat situada a la costa normanda on estiuejava. En aquest ambient marítim, Coco Chanel es va fixar en la peça en qüestió que unia pescadors i mariners: “Chanel va saber codificar molt bé aquest uniforme de treball i li va donar una altra pàtina amb un discurs de moda vinculat amb la roba sportwear”, detalla Charo Mora, especialista en cultura de moda. L’any 1913 va inaugurar la botiga de Deauville amb peces sofisticades més còmodes i relaxades que revolucionaven l’armari femení de l’època i reflectien un canvi de mentalitat.
Naixia així l’estil casual i chic francès que la mateixa dissenyadora abanderava: “Ella mateixa vestia així en els seus moments de lleure amb pantalons amples i la samarreta de ratlles que adornava amb collarets de perles”, diu Mora. Cinc anys més tard, la interpretació de Chanel de la marinera formava part de la col·lecció d’estiu i el seu èxit va ser rotund als anys 20 entre les classes adinerades que estiuejaven a la Costa Blava. La peça en qüestió era el reflex de la vida ociosa a l'aire lliure.
Gaultier en fa un gir transgressor
Dècades després, la samarreta marinera també va seduir les estrelles del Hollywood daurat amb actrius com Marilyn Monroe o Audrey Hepburn, que donaven un contrapunt glamurós a una peça relativament assequible que als anys 60 i 70 ja es produïa a gran escala gràcies al triomf del prêt-à-porter i la democratització de la moda. Altres dissenyadors emblemàtics de l’època com Yves Saint Laurent també van fer la seva pròpia adaptació. Qui va tornar a capgirar la marinière per dotar-la d’un nou significat va ser Jean Paul Gaultier, que va fer d’aquesta peça un emblema personal. L’enfant terrible de la moda conegut per desafiar les convencions del disseny francès va trobar en la samarreta marinera un símbol per canalitzar els valors de la diversitat i la llibertat que defensava.
Entre les reminiscències de la seva infància, quan la seva mare el vestia amb una samarreta de ratlles, i la imatge del mariner que apareix a la pel·lícula Querelle (1982) de Rainer Werner Fassbinder, Jean Paul Gaultier va construir una nova masculinitat ambigua i plena d’erotisme: “Representa la meva visió de l’home com a objecte de desig, un home que juga amb la seva sensualitat i es fa banal”, afirmava el mateix dissenyador durant la inauguració de l’exposició Cine i moda a Barcelona. De fet, el perfum Le Male encara exhibeix la figura sexi del mariner al flascó. El creador francès va partir de l’emblemàtica samarreta per extreure’n nous dissenys espectaculars. “Gaultier ha fet un exercici de desconstrucció i interpretació molt ben fet”, declara Charo Mora. Destaquen, per exemple, un vestit de ratlles marineres rematat amb plomes de la seva col·lecció d’alta costura de la primavera de l’any 2000 que la princesa Carolina de Mònaco va lluir en un acte social, i un vestit nupcial que presenta un joc de ratlles de tul de la col·lecció 2011, enfundat per la model trans Andreja Pejic.
La peça de les mil cares
Avui en dia, la samarreta de ratlles té infinites adaptacions i és una peça perpetuada en icones d’estil actuals com Sienna Miller o Alexa Chung. Hi és present a les col·leccions de les grans distribuïdores de moda i els dissenyadors també se l'apropien amb un enèsim rentat de cara. Sense anar més lluny, a casa nostra, Yerse aposta cada temporada per la marinière. “El mar forma part de la nostra essència i aquest ratllat sempre hi és present perquè ens identifica”, explica la portaveu de la marca, Íngrid Tarragó.
Independentment de qui la fa i com la fa, aquesta peça de roba ha sabut conservar el seu esperit còmode i funcional, lligat amb els seus orígens humils, amb aquest je ne sais quoi francès que s’associa a l’estil elegant, però despreocupat.