Elisabet Coll-Vinent: "Vestir de pijo està esgotat"

"Sempre he vestit imitant els altres", diu Elisabet Coll-Vinent a l'inici de Vull vestir com tu (ara llibres), un assaig en què reflexiona sobre l'autenticitat i la còpia, l'individu i el col·lectiu i en el qual ens convida a tenir més cultura de la moda per entendre'ns a nosaltres i a la societat de la qual formem part.

Què et diu la roba que porto?

— L’americana projecta formalitat, però ho trenques amb uns texans, que donen un altre to. Quan et vesteixes estàs prenent una decisió de què vols comunicar. 

La frase em recorda una escena d'El diable vesteix de Prada.

— Anne Hathaway deia que passava de la roba i la Meryl Streep li canta les quaranta. Darrere del que portem hi ha tota una indústria. Quan algú em diu que no li interessa la moda sempre penso: perfecte, però no et pensis que passes de tot.

Per què vestim com vestim?

— Per dues coses: marcar la nostra personalitat –i, per tant, individualitat– i alhora per estar dins d’un col·lectiu, de manera que quan l’altre ens veu, entén determinades coses sobre tu.

No és contradictori voler marcar individualitat i voler estar dins d'un col·lectiu?

— Aquesta és la dicotomia. L'aparença té una cosa superindividual i de relació amb l’ego, però alhora hi ha la part col·lectiva, i crec que a aquesta no se li para prou atenció: la necessitat d’encaixar i alhora, diferenciar-se. 

Dius que busquem ser autèntics.

— És el que et ven la moda, però és impossible, perquè les tendències s’esgoten ràpidament i de seguida el que et fa sentir autèntic ho porta altra gent. 

Si no som autèntics... vestim imitant?

— Sí, a la gent que ens agrada, a qui aspirem a assemblar-nos…

Vestir-nos és dir de quina classe social som?

— La moda neix amb aquest objectiu: classificar. Des dels estrats de l’edat mitjana fins a la burgesia distingint-se dels treballadors. Però avui se li ha donat tantes voltes que fins i tot marques com Gucci s’apropien de l’estètica urbana. 

Poses un exemple extrem de Louis Vuitton.

— Es van inspirar en les bosses que els subsaharians porten per carretejar coses i les van convertir en un producte de luxe. Ho van fer quan hi havia Marc Jacobs, que va revolucionar la firma. 

Com?

— Es va anticipar a la idea d’anar a buscar coses de les classes treballadores o fins i tot marginals i apropiar-se’n. I va veure que la còpia és el que podia estar de moda en un moment en què s’hauria gastat l'autenticitat de les coses úniques. 

La còpia està de moda?

— La gent que no té poder adquisitiu reivindica la còpia. És una manera de dir: jo també puc vestir com la gent que està forrada sense gastar 2.500 euros per una bossa de mà. 

Però estar mal vist vestir de pijo?

— No diria mal vist, però sí una mica esgotat. 

Com vesteix un pijo avui?

— És diferent a cada lloc. A Barcelona ens fa por dir que ens interessa la moda perquè pensem que és frívol o superficial. Per això és un lloc on gairebé tothom està englobat en l’etiqueta de modern. 

I què vol dir això?

— Tothom fa veure que no li acaba d’importar la moda, i tots anem una mica igual amb diferenciadors: hi ha la moderna, la moderna una mica choni, la moderna hippie, una pija moderna…

Quina diferència tenen?

— El pantaló estret i vestit a sobre ho fan més les modernes. Les chonis i pijes comparteixen algunes coses, perquè ara et pots trobar que algunes porten estampat de lleopard per no semblar tan pijes. 

I les pijes autèntiques?

— Les de veritat no necessiten demostrar res. Poden anar amb texans i samarreta blanca. Però s’han gastat molts diners. 

És el luxe silenciós?

— És la tendència que vivim ara. Tot bastant beix, estàndard, sense pics de colors ni formes, i sense que hi hagi el logo de la marca al jersei.

Això respon a la crisi del luxe?

— Sí, el sector del luxe es va trobar en un moment donat dient: si volem continuar venent hem de fer coses que siguin molt portables. Si ja no paguen per coses extravagants o escandaloses, els hem de dir que el jersei de coll alt que val diners, és una inversió de futur perquè se’l podran posar vint anys. 

Això és normcore?

— El normcore és la tendència que es va posar de moda cap al 2013 o el 2014, i que també negava la idea d’haver de vestir diferent. Reivindicava peces molt “normals” i bàsiques. Què passa? Que la moda aleshores és molt avorrida. 

Té relació amb el sistema econòmic?

— Quan estàs en un moment de recessió, tot tendeix al conservadorisme. Als anys vint del segle passat hi havia lluentons i serrells, i després del crac del 29 es torna a les faldilles rectes, als vestits entallats, a una cosa més estable. És com dir: que ningú s’atreveixi a expressar moltes personalitats o idees. 

Què ha de fer ara la moda per ser trencadora?

— Uniformes. 

Uniformes?

— Sempre sembla que la moda ho hagi esgotat tot, però sempre té un as sota la màniga, i crec que ara mateix aquest as són els uniformes. El que és trencador ara no és vendre la individualitat d’una peça única, sinó agafar l’uniforme i fer que la repetició sigui la moda. 

I tu i jo aniríem vestides igual?

— No ho dic en el sentit literal, però a la passarel·la de Prada hem vist com obrien amb uniformes. No cal anar per la vida vestit de lampista o infermer, però sí que llancen la pregunta: què necessitem per sentir-nos part d’un col·lectiu? Per què hem de tenir trets identitaris amb aquells amb qui comparteixes espai o amistat?

Com vestirem en el futur?

— Les que prediuen tendència estan anticipant que el que passarà amb la moda els pròxims cinc o deu anys és que hi haurà un gir total cap a la funcionalitat en l'àmbit climàtic. Jaquetes impermeables, barrets que protegeixen del sol, bosses amb bastantes butxaques. O sigui, peces per sobreviure, per exemple, als cinquanta graus que pot fer a Barcelona.

Qui t’agrada vestint?

— Mira, una influencer catalana, la Juliana Canet, perquè entenc que utilitza la moda per divertir-se i fins i tot fer declaracions polítiques.

Per què?

— Sempre combina peces que sembla que no tinguin sentit, fins i tot que es contradiuen. I és com si ens digués: "No vull vestir com se suposa que ho he de fer, com ens diu la indústria, m’ho vull passar bé". I pot anar de sobte amb un short de color blau a l'hivern, o unes botes com de pluja (plogui o no). 

I una icona tan important ara mateix com Bad Bunny, què et sembla?

— Les seves decisions estilístiques tenen un impacte importantíssim. Va anar vestit de Zara a la Superbowl. Què vol dir? Que Zara s’està reposicionant, i d’alguna manera està intentant que des de Llatinoamèrica s’entengui que el fast fashion europeu és una cosa a la qual ells també poden aspirar. Potser hauria d’haver vestit d’un dissenyador porto-riqueny… No ho sé. Però ell genera aquest debat, que no té a veure amb la roba, sinó amb l’impacte cultural que genera amb les decisions estilístiques que pren. 

Rosalía.

— Fa cinc anys estàvem a l'era Motomami, amb ungles llargues, el clean look, les jaquetes de cuir i l’estètica motorista. I ara porta un rollo místic que està vinculat amb l’estètica planera, fluida, pròpia de l’esperit cultural d’ara mateix. M’interessa molt el que fa i crec que està molt ben assessorada. L’altre dia als Premis Brit de Chanel hi pensava: clar que sí. 

Per què?

— És la marca que està disparada ara mateix. Va estar una mica estancada, i ara des del fitxatge de Matthieu Blazy torna a estar molt de moda. I és una bona decisió vestir una marca trendy. 

El gust per l’estètica és narcisisme?

— No ho crec. És clar que ens importa com ens projectem al món, també per la pressió estètica que rebem des de fora. Si enalteixes el teu ego i estàs només pendent d’això, doncs és pur narcisisme. Però la moda no només és això.