Per què algunes persones sempre arriben tard?

Nova YorkAl principi de la seva relació, abans de casar-se, Anne Kelsh treballava des de casa i gaudia de fer-li el sopar a la seva parella. Ell li va dir que li agradaria sopar quan arribés a casa a les sis de la tarda. Era una mica massa d’hora per a ella, però estava disposada a ajustar-s’hi. Fins que es va adonar que “quan ell deia sis de la tarda volia dir les sis en punt”. Per a Kelsh, el temps s’assembla més a un suggeriment. “En un espectacle, el teló s’obre a les vuit, i has de ser-hi abans de les vuit –diu–. Però el sopar… és el sopar. I és un sopar a casa nostra. Jo no entenia aquest punt de rigidesa”.

La puntualitat es va convertir en un motiu constant de friccions. Kelsh, que havia tingut problemes per entregar les coses a temps tota la seva vida, solia dir-li: “Em vaig casar amb tu, no em vaig allistar a l’exèrcit”. Al mateix temps, el seu marit patia sovint per la seva incapacitat d’arribar a l’hora a cites i reunions, un hàbit que ell trobava de mala educació.

Les discussions sobre puntualitat són comunes, però els experts asseguren que, en realitat, es tracta d’una altra qüestió: les diverses maneres en què ens relacionem amb el temps. Els científics socials s’han dedicat durant gairebé un segle a intentar entendre les múltiples aproximacions al rellotge. Als anys cinquanta, l’antropòleg Edward T. Hall va encunyar els termes “monocrònic” i “policrònic” per descriure les diferents actituds culturals envers la gestió del temps.

A l’Europa del nord i els Estats Units, zones que Hall va catalogar com a societats “monocròniques”, les persones tenen tendència a destacar els terminis i a treballar seqüencialment, és a dir, acabant una tasca abans d’encetar la següent. Llatinoamèrica, l'Àfrica i l’Orient Mitjà, en canvi, serien societats “policròniques”, segons Hall, on es pot observar que la gent se sent més còmoda deixant les coses a mitges i és menys rígida a l’hora de seguir els horaris.

Les observacions de Hall han inspirat generacions de teòrics de l’organització i experts en gestió. Tot i que Hall, originalment, va fer les observacions sobre les societats, ell i altres estudiosos s’han adonat que els estils d’ús del temps també varien considerablement a escala individual.

Els estudis suggereixen que les persones són més creatives i productives i estan més motivades quan poden treballar seguint el seu estil, sigui entrant i sortint de diverses tasques o bé centrant-se com un raig làser en una de sola. Adonar-te de la teva manera de relacionar-te amb el temps pot fer la teva vida més fàcil, i també ajudar-te a gestionar els conflictes amb la gent que t’envolta.

D'un en un o tot alhora?

Una bona manera d’identificar com és la teva gestió del temps és com respons a les interrupcions. Si estàs preparant una presentació i el teu company de feina et truca per parlar d’un altre tema, ¿agafes el telèfon per dir-li que estàs ocupat o fas temps per al que podria ser una conversa de vint minuts?

Si la teva resposta és que enviaries la trucada a la bústia de veu, és probable que siguis “monocrònic”, diu Dawna Ballard, una experta en cronèmica de la Universitat de Texas a Austin. La gent que gestiona el temps com una sèrie de tasques a treure d’una llista de “coses a fer” sol viure lligada al rellotge i està predisposada, almenys durant les hores de feina, a prioritzar les obligacions per sobre de la vida privada.

Per a una persona així, “una interrupció és, gairebé per definició, irritant”, diu Allen C. Bluedorn, professor emèrit de gestió de la Universitat de Missouri i autor de The human organization of time [L'organització humana del temps].

La gent “policrònica”, per contra, té tendència a prioritzar les experiències i relacions que no sempre encaixen perfectament en horaris preestablerts. L’altre dia, una cosina de Kelsh que viu fora de la ciutat va anar a visitar-la. Tot i que tenia una entrega de la feina, va decidir endarrerir-la un dia per poder anar d’excursió amb ella. “No tots els terminis són realment urgents –diu–. Quan hi ha interrupcions i crec que són importants, canvio les meves prioritats”.

Fomentar aquestes interaccions en comptes de rebutjar-les pot alterar els horaris d’una persona, una inconveniència que alguns estan disposats a tolerar. “Si tens tendència a fer tard perquè estàs intentant encaixar les necessitats de moltes persones al teu dia, ets policrònic”, diu Ballard.

Cada estil té beneficis i inconvenients

Mara Waller, investigadora sènior a l’Escola de Negocis de la Universitat Estatal de Colorado, celebra el seu monocronisme. Centrar-se intensament “ens dona l’oportunitat d’aprofundir en les nostres tasques, de ser realment reflexius”, diu.

Aquest estil temporal també permet veure com un sol projecte arriba al seu final: “Per a algunes tasques és molt eficient, perquè bloqueges tota la resta”, diu Ballard. La part dolenta, però, és que pots “tancar-te tant en el pla” que pots saltar-te les oportunitats que sorgeixen, confessa Bluedorn.

Waller, que estudia el treball d’equips amb molta pressió, sent una gran admiració per la gent que és capaç de gestionar moltes coses alhora. Fa anys, quan treballava en un projecte de recerca, va seure amb controladors aeris del que és avui l’aeroport intercontinental George Bush durant les exigents nits dels caps de setmana, i va dedicar-se a veure com gestionaven dades crítiques i donaven comandes sense perdre la temprança. “Quan veus algú policrònic en un context que demana fer moltes coses alhora, i ho domina bé, de vegades pot semblar una mena de ballet”, explica.

Les persones que poden canviar ràpidament entre tasques també tenen avantatges a l’hora de gestionar el desordre vital. “Un dels beneficis és que tens una visió realista de la vida, així que no t’angoixaràs quan les coses no encaixin en el teu temps”, diu Ballard.

També és menys probable que et cremis a conseqüència d’esforçar-te en una sola tasca, diu Bluedorn. Una investigació del 2023 sobre estudiants que compaginaven la universitat amb feines a jornada completa mostrava que aquells que eren millors gestionant múltiples tasques alhora eren més capaços de complir amb les seves obligacions sense esgotar-se emocionalment.

D’altra banda, però, les persones flexibles poden distreure’s fàcilment, i poden caure en el que Bluedorn anomena “vacil·lació improductiva” i tenir problemes per acabar el que comencen.

Com pots fer que el teu estil temporal et serveixi

“L’estil temporal és una preferència, no un tret”, diu Waller. Les persones poden adoptar un estil diferent, tot i que no se sentiran tan còmodes. “Canviar d’estil quan convingui, però, et farà més efectiu”, diu Ballard.

“El teu objectiu és millorar les relacions? Aleshores fes-te policrònic –diu–. Si el teu objectiu és acabar una tasca, aleshores necessites ser monocrònic durant un temps, i blocar totes les distraccions”.

Als que organitzen les seves vides en un horari estricte, Ballard els recomana crear “períodes d’esmorteïment” de fins a una hora entre compromisos, per tal que “si les coses s’allarguen, no s’estressin”. Alhora, els que tenen tendència a desviar-se dels horaris haurien de seguir l’estratègia inversa: apuntar-se els compromisos mitja hora abans del que són en realitat.

I a la gent compulsivament puntual que es frustra pels retards aliens, Ballard recomana portar un llibre o feina a sobre: pots ser productiu mentre esperes. Si no sents que has perdut el temps, no et molestarà tant.

“La clau és eliminar els prejudicis –diu Ballard–. A tots dos tipus de personalitat, el que els ajudarà és reconèixer que no tothom percep el temps de la mateixa manera que ells”.