Viatge a les ciutats de la fi del món

BarcelonaEls cartògrafs medievals, quan arribaven al límit d’un mapa i ja no sabien què dibuixar, escrivien: Hic sunt dracones. “Aquí hi ha dracs”. En aquella època, el món no era una esfera perfecta, sinó un taulell finit on, si t’allunyaves massa de la costa, t’arriscaves a caure pel precipici. S’havia acabat el camí, més enllà només hi havia el buit, la boira i les bèsties marines.

Han passat segles, hem après que la Terra és rodona i allà on els antics cartògrafs dibuixaven dracs per la por al buit, nosaltres hi hem anat i hi hem plantat un fanal, una taverna i unes ganes boges de quedar-nos-hi. Per això, avui, els nostres “dracs” són el gel, el vent gèlid o una selva tan espessa que sembla que vulgui devorar el ciment. Ciutats com Longyearbyen o Nuuk no són només punts en un mapa àrtic, són el triomf de la tossuderia humana contra el buit blanc. Al sud, Ushuaia, Invercargill, Hobart o Ciutat del Cap funcionen com els últims balcons abans del silenci absolut de l'Antàrtida. I després hi ha el misteri d’Iquitos, una ciutat que ha decidit viure aïllada del món rere una muralla impenetrable de lianes. Viatgem a les ciutats del “no n'hi ha més enllà”. Allà on la brúixola es torna boja i el mapa s’acaba, però on la vida s’obstina a bategar amb una força que fa que qualsevol por medieval sembli, avui, un simple conte per anar a dormir.

A l’arxipèlag noruec de les illes Svalbard, a 78 graus nord, s’alça Longyearbyen: una ciutat que no s’explica, es viu. És una metròpoli diminuta de 2.400 veïns on conviuen 53 nacionalitats, units per la tossuderia de voler habitar el lloc on la natura no convida ningú. Aquí surts de casa amb un rifle a l’espatlla –els óssos polars no entenen de fronteres– i és probable que vegis rens pasturant mentre vas al supermercat. Longyearbyen es reinventa en bars on s'entra en mitjons per respectar la tradició minera de no tacar-ho tot de carbó i fins i tot la mort té les seves pròpies regles: no està permès morir-s’hi perquè el permafrost es nega a descompondre els cossos. Molts hi arriben per un any i se n’hi queden deu, atrapats per l'Arctic bug i els brindis sota les aurores boreals. Aquí, el final del mapa no és un mur, sinó una invitació a viure en braços de la natura més salvatge.

Si Longyearbyen és la frontera salvatge, Nuuk és la sofisticació inesperada. La capital de Groenlàndia —l’illa més gran del món— s’ha guanyat el títol de la metròpoli més petita del planeta, i ho porta amb una elegància insolent. Imagineu un trencaclosques de cases de colors que semblen peces de Lego escampades davant d’un fiord colossal, on el disseny nòrdic més punter conviu amb la cultura inuit més arrelada. Aquí, els icebergs passen per davant de la finestra mentre feu un cafè, aneu al cinema o gaudiu d'un concert. És una ciutat amb consciència, ja que s’ha convertit en la primera capital del món amb el certificat de sostenibilitat EarthCheck, que recorda que viure en un entorn tan vulnerable exigeix un pacte de respecte absolut amb la natura. A Nuuk, la modernitat no ha matat el silenci de l’Àrtic; només li ha donat una banda sonora cosmopolita. Viure-hi és acceptar que es pot ser el centre de l’univers en un racó on la natura encara té l’última paraula.

Diuen d'Ushuaia –a l’extrem sud de l’Argentina, allà on la serralada dels Andes s’enfonsa definitivament a l’oceà– que és la ciutat de la fi del món, però els fueguins prefereixen dir que és on tot comença. Els antics navegants europeus la van batejar com a Terra del Foc en veure les columnes de fum dels pobles yàmana que l’habitaven, sense saber que aquell "final del món" acabaria sent, per a molts, el principi de tot. És una ciutat que ha passat de ser una colònia penal temible a un refugi magnètic on la natura desborda: pots estar comprant records al carrer San Martín i, en deu minuts, trobar-te als peus de la glacera Martial i sentir cruixir el gel mil·lenari. Ushuaia és un trencaclosques de valls glacials i boscos que semblen trets d'un conte de fades, un lloc on el passat presidiari conviu amb el luxe de tastar una cranca o un xai patagònics amb vistes al canal de Beagle a un costat i els pics nevats a l’altre. Aquí, el mapa no s'acaba; simplement agafa impuls per mirar cap a l'Antàrtida.

A Hobart, el món s’acaba de manera elegant. És la darrera frontera habitable abans del silenci absolut de l’Antàrtida, el punt on la terra s'atura per deixar pas al mar obert. La capital de Tasmània ha estat esculpida per la força bruta de la muntanya Kunanyi (Mount Wellington) i el riu Derwent. És la segona ciutat més antiga d’Austràlia, però el seu esperit és rabiosament jove. Aquí la cultura vibra sota terra gràcies al Mona, el museu d’art contemporani que ha desafiat totes les regles i ha posat l’illa al mapa. És el lloc on pots fer un descens en bici per la muntanya al matí i, en pondre’s el sol, prendre un whisky al costat d’un fòssil de dinosaure o dins les parets d’un antic hospital del segle XIX. Hobart és la destinació ideal per a qui busca arribar a la fi del món sense renunciar a la sofisticació; un lloc on l'aïllament s'ha convertit en la millor excusa per crear un oasi de vida vibrant i autèntica.

Si busques el darrer respir de Nova Zelanda abans que l’oceà es torni antàrtic, arribaràs a Waihopai-Invercargill. És un racó on l’estiu es resisteix a marxar i l’aurora austral sovint pinta el cel de colors impossibles. Però no us deixeu enganyar pel seu nom maori, que significa “lloc de pau”. Sota aquesta calma d’edificis senyorials i parcs infinits com el Queens Park, batega una obsessió sorollosa pel motor. Aquí, la figura de Burt Munro —el mite que va batre rècords de velocitat amb la seva vella moto Indian— és gairebé sagrada. Invercargill és la meca mundial del motor clàssic, un lloc on us podeu perdre entre camions vintage de museu o conduir per la sorra de la platja d’Oreti. És la fi del món en la seva versió més amable: un quadrat perfecte de carrers amples on la vida corre sense pressa, però amb el motor sempre a punt.

A Ciutat del Cap, l’aïllament té una banda sonora: el rugit dels oceans Índic i Atlàntic que xoquen. És una ciutat de contrastos ferotges on pots passar del bullici cosmopolita del passeig marítim al silenci carregat d'història de la cel·la de Nelson Mandela a Robben Island. Però el seu magnetisme sempre empeny cap avall, cap a la península que s’estreny fins a convertir-se en un far solitari a Cape Point. Encara que la brúixola digui que el veritable extrem sud de l'Àfrica és el Cap Agulhas, el cor es queda aquí, entre pingüins i penya-segats que desafien la gravetat. És una ciutat que viu amb un peu a la terra fèrtil dels seus horts mil·lenaris i l'altre a l'abisme marí. Viure el seu estiu austral és entendre que el final d’un continent no és una paret, sinó una obertura immensa cap al desconegut, una última frontera banyada per una llum que no s’assembla a cap altra.

Si les ciutats del gel són la resistència, Iquitos és la festa de l'impossible. Situada al cor de l’Amazònia peruana, té el títol de ser la ciutat més gran del món sense accés per carretera: aquí s'hi arriba per aire, veient des de la finestreta com l’Amazones s'enrosca com una anaconda daurada, o navegant dies sencers per la selva. És un caos magnètic de cúmbia i mototaxis on la humitat t'abraça sense permís. Encara s’hi respira l’eco de la febre del cautxú a les mansions de rajoles italianes i a la famosa Casa de Fierro (dissenyada per Eiffel), que desafien l'oxidació i l'oblit des del segle XIX. Menjar suri (cucs del bosc), ballar amb els bores o veure pondre’s el sol sobre el riu més llarg del planeta des del malecón Tarapacá és entendre que l’aïllament pot ser una celebració exuberant. A Iquitos, la civilització no s’ha acabat; simplement ha decidit viure sota les seves pròpies regles, lluny del mapa convencional.