8 espectaculars salts d'aigua que reviscolen amb les pluges

GironaLes pluges obstinades de les darreres setmanes han reviscolat magnífics salts d’aigua que no rajaven des de feia anys i també han reomplert i posat al màxim de capacitat embassaments, com Sau i Susqueda i, molt especialment, el de Darnius, a l’Alt Empordà, fins fa poc el més assedegat de tots. L’aigua caiguda amb generositat ha tornat a dibuixar rius i rieres plens amb una vitalitat que encara perdura. Fem un repàs a alguns salts d’aigua, la majoria efímers, que encara es podran visitar durant alguns dies. Aquests fenòmens naturals es produeixen per rius o rieres que topen amb un desnivell, amb una ferida antiga del terreny on la roca dura resisteix i la tova cedeix. Quan el cabal creix, com és el cas dels darrers dies, el salt es revela amb tota la seva força i bellesa.

A la petita i paradisíaca platja de sa Sabolla, situada al sud de la badia de Cadaqués, a prop del Far de Cala Nans, hi desemboca, amb una força espectacular en èpoques de pluges abundants, el rec Fondo. El rierol descendeix des del capdamunt del rocam de pissarra de desnivell pronunciat que envolta la platgeta i, quan va ple, deixa anar la seva aigua dolça al mar. És un espectacle insòlit que val la pena contemplar en les ocasions en què es produeix gràcies a l’abundància de pluges.

Però sa Sabolla té un encant especial encara que el rec Fondo estigui sec. El seu accés no és fàcil. A peu s’hi arriba després d’una llarga caminada des del nucli de Cadaqués en direcció sud. Des de sa Conca cal enfilar un camí costerut que transcorre entre antigues vinyes i murs de pedra seca i que regala vistes imponents sobre la badia de Cadaqués. Abans d’arribar al far de Cala Nans, la cala sa Sabolla, d’aigües cristal·lines i sorra de còdols, convida a una visita malgrat que calgui descendir per un caminoi de mal transitar i de profund desnivell.

Des de la muntanya del Pení, al Cap de Creus, la riera de Romanyac baixa cap a Perafita i en un penya-segat situat entre Cadaqués i Port de la Selva deixa anar la seva aigua en un impressionant salt d’uns 260 metres. Es tracta del Salt de la Gorga, que queda amagat entre frondosa vegetació i que mostra la seva màxima espectacularitat en èpoques de pluges de primavera o tardor. Per poder veure de prop el Salt de la Gorga cal agafar la carretera que va a Port de la Selva des de Perafita i a l’altura del km 1, caminar uns pocs metres fins a arribar al vertiginós penya-segat. El soroll de l’aigua ajuda el visitant a trobar el salt d’aigua i gaudir d’un espectacle molt recomanable.

En plena vall d’en Xuncla, al muncipi de Sarrià de Ter, s’amaga dins el bosc el salt d’en Timbarro, una mena d’oasi a pocs quilòmetres de la ciutat de Girona. Es tracta d’un punt de la riera d’en Xuncla on el curs de l’aigua topa amb un fort desnivell de roques i s’hi precipita amb força alimentant una gorga envoltada de vegetació. Molts gironins van descobrir aquest salt quan el confinament per la pandèmia de covid tocava a la fi i permetia passejos en horaris restringits. Avui ja és un espai més conegut i visitat, però encara es pot gaudir sovint sense multituds de l’estrepitós so que fa l’aigua en caure.

El salt d’aigua de la Caula, a les Escaules (Alt Empordà), consagrat per la mirada de Marcel Duchamp i d’altres artistes, és aquests dies un degotall constant de visitants que s’hi acosten atrets per la remor poderosa i la blancor de l’aigua precipitant-se amb una força gairebé desbordada. L’avantatge d’aquest salt, situat al costat d’un antic bar-restaurant, és la seva facilitat d’accés. L’aigua prové de les muntanyes i cau a la Muga. A hores d’ara, el salt encara manté un cabal viu i generós. El paratge acollia fins fa poc La Muga Caula, una trobada de poesia d’acció i performance que transformava el salt en un escenari viu. Era una cita d’abast internacional que commemorava la visita que Marcel Duchamp va fer al salt de la Caula, immortalitzada en una fotografia que ha esdevingut gairebé fundacional. Sap greu la desaparició de La Muga Caula, que s’havia consolidat com un espai d’intercanvi artístic, on la paraula, el gest i el cos dialogaven amb l’aigua i la roca. Potser reviscolarà aviat com el salt d’aigua.

El Salt de Martís és una de les cascades més espectaculars del Pla de l’Estany i una visita molt recomanable, sempre que es triï bé el moment adequat. La major part de l’any el saltant resta sec, però aquests dies l’aigua que brolla del clot o estany d’Espolla, un fenomen natural intermitent que només s’activa després d’episodis de pluges abundants, li ha tornat tota la seva força i vivesa. L’estany s’omple gràcies a l’aigua que circula de manera subterrània i superficial pel rec d’Espolla fins a precipitar-se, de sobte, al Salt de Martís. L’indret és ombrívol, fresc i cobert d’una vegetació exuberant, amb roques entapissades de molsa que li donen un aire gairebé de conte de fades. I això per no parlar dels triops, una de les espècies vivents més antigues del planeta. Són uns crustacis que ponen ous capaços de sobreviure a llargues sequeres i reviscolen amb l’aigua. El salt salva un desnivell de prop de 80 metres en poca distància. L’espai disposa de miradors, passeres de fusta, escales i panells informatius. En cas que brolli a la primavera o a l’estiu, el bany no és recomanable per la força de l’aigua i l’espai reduït, però abans del saltant hi ha racons tranquils on refrescar-se.

L’excursió al gorg embruixat de Malatosca, a la vall del Ter, és una passejada curta i accessible que permet submergir-se en un entorn de bosc frondós i un paisatge captivador. Aquest gorg, format per l’aigua de la Malatosca, afluent del riu Ter que neix a la Serra Cavallera, impressiona tant per la seva força com pel seu encant misteriós. Des de l’esplanada es pot veure el salt d’aigua i, més amunt, l’antic Molí de Malatosca, mentre una petita zona de pícnic convida a gaudir de la natura amb calma. El lloc també està envoltat de llegenda: se l’anomena gorg de les Bruixes, perquè segons la tradició local, antigament les bruixes s’hi reunien. Una llegenda popular explica que les bruixes van necessitar una llevadora i van recompensar els seus serveis amb llenties que, un cop llançades amb enuig per la dona, es van convertir en or l’endemà. El gorg embruixat de Malatosca combina una bellesa natural secreta però acollidora amb una aproximació a la cultura popular i es converteix en una bona escapada que estimula la imaginació de la mainada.

Amagat al cor de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, el salt de l’Olla és una de les joies naturals més espectaculars del nord de Catalunya, tot i que l’accés no és senzill. La seva caiguda, d’uns 30 metres, s’aboca en una gorga profunda envoltada de bosc, amb forma d’olla, d’on rep el nom. L’aigua que el nodreix prové del torrent del Puig, afluent del riu Fluvià, i després de dies de pluja el salt es transforma en un espectacle hipnòtic on el bosc i l’aigua dialoguen amb harmonia. L’excursió fins al salt exigeix estudiar els detalls de la ruta o anar acompanyat d’algú que conegui l’indret. Ara bé, la recompensa és immensa: des de la vora del salt, la verticalitat de l’aigua contrasta amb la quietud del bosc i crea un paisatge gairebé de conte o d’escenari de pel·lícula. Els roures, faigs i pins que envolten la vall aporten ombra i frescor. El salt de l’Olla és molt més que una cascada: és un lloc per deixar-se captivar per la natura salvatge, per escoltar el murmuri de l’aigua i perdre’s en la bellesa serena del bosc. Quan el cabal disminueix, el salt pot semblar més discret, però aquests dies rugeix amb tota la seva força. És una escapada que mostra tota la força del paisatge volcànic de la Garrotxa.

La singularitat d’aquest salt d’aigua d’Arbúcies ha alimentat llegendes al llarg del temps. Diuen que, entre els plecs de la natura, encara hi habiten dones d’aigua i altres éssers fantàstics nascuts entre els rierols i la boira. Amagat a la riera de la Pineda, el salt de la Dona d’Aigua es desplega en tres caigudes successives, encaixonades entre roques mil·lenàries que en ressalten la bellesa serena. No és un salt de gran altura, però captiva amb un encant subtil i persistent. Les dones d’aigua, nimfes alades de la tradició popular, habitaven suposadament els rierols i les rieres, i vetllaven silencioses pel curs de l’aigua. El llit sorrenc de la riera convida el caminant estiuenc a descalçar-se i avançar lentament fins al salt, on l’aigua s’arremansa en una petita gorga cristal·lina. Aquí, el temps sembla aturar-se, i els peus en remull esdevenen un gest íntim de comunió amb el paisatge. Diverses gorgues que es formen al llarg del seu recorregut s’alimenten de les aigües de la riera d’Arbúcies, un dels tresors més preuats del Parc Natural del Montseny, reconegut com a Reserva de la Biosfera.