Núria Esponellà: "He viscut el càncer amb els pits a l'aire, literalment i metafòricament"

"Amb els pits a l'aire", literalment i metafòricament, és com ha viscut l'escriptora Núria Esponellà el càncer de mama que li van diagnosticar l'octubre de 2023. Literalment perquè l'hi han exigit les mamografies, les exploracions tàctils, les sessions de radioteràpia, l'operació, els massatges, les cures... I metafòricament perquè, segons explica, amb la malaltia ha après a valorar les coses essencials i, com qui llença els sostenidors, a desprendre's de les cuirasses i dels pensaments limitants i inútils per sentir-se lliure i estimar-se a ella i al seu cos, inclosos els seus pits marcats per l'envelliment i les cicatrius de l'operació. Amb els pits a l'aire és també el títol del seu darrer llibre, on l'escriptora deixa testimoni del dolor patit, però també del coratge i la positivitat amb què ha encarat la malaltia.

L'escriptora ens rep a la seva casa de Ventalló envoltada de camps de fruiters, que sumen 50 hectàrees amb més de mig milió d'arbres conreats amb tècniques respectuoses amb el medi ambient i que abasteixen de "fruita madurada al sol de l'Empordà" l'agrobotiga que porta el seu nom, Fruites Núria, regentada pel seu marit, Pere Puigbert, conjuntament amb el seu germà Joan. El frondós jardí de casa seva li regala vistes magnífiques a la plana empordanesa, el paisatge que tant estima i que tant l'ha ajudat a transitar per la malaltia. "Les escapades al bosc i al mar formen part de la meva vida, però ara me les prenc com una teràpia complementària que m'aporta energia i em permet apaivagar la veu de la ment, parar i descansar", explica Esponellà. Molts matins surt de casa sense altre objectiu que "sentir el batec de la terra": estirar-se en un camp, deixar-se acaronar per la tramuntana, buscar algun pi on repenjar-hi l’esquena i imaginar que s’uneix a les seves arrels per rebre la força de la saba, observar les figueres i els ametllers que creixen als marges i s’omplen de fruits sense que ningú els conreï, amb una resiliència i una resistència vital que ella associa a la seva manera d’afrontar malaltia. 

La càmper i el tractoret

Filla de Celrà, l'any 1981 es va instal·lar a Ventalló, un poble que és per a ella un paradís per la seva proximitat al mar i el bosc, i perquè li permet "viure a prop dels pagesos". Ha visitat nombrosos països, entre ells l'Índia, on va viure dos mesos col·laborant amb la Fundació Vicenç Ferrer. Des de fa uns anys, però, gaudeix especialment dels viatges kilòmetre zero, que fa sovint amb el seu marit amb una furgoneta càmper o bé amb un minitractor John Deere que es van comprar per a les excursions en què cal enfilar camins de muntanya. "Solem agafar camins que transcorren entre camps i boscos, lluny de les carreteres principals, i descobrir pobles que crèiem conèixer però que no havíem trepitjat mai". També gaudeix de petites excursions sola, amb el tractoret o a peu. En els darrers dies, per exemple, ha anat fins a la font Pagesa, situada entre Vilopriu i Colomers, i al Pi dels Tres Troncs, entre Gaüses i Pins. "Tot això em fa molt feliç. Em genera sensació de llibertat, que és una necessitat perquè quan has viscut intensament dins les clíniques tens una sensació d'ofec, i necessites sentir-te lliure", diu. 

Arremangar-se davant del càncer

El llibre de Núria Esponellà arranca amb el relat del que havia de ser una mamografia de control però que va permetre detectar dos carcinomes al pit esquerre. "Quan m'ho van dir vaig pensar que no m'ho mereixia i que no tenia per què passar per una malaltia com aquesta, però sempre vaig tenir el sentiment que em curaria. Em vaig dir: jo em curo, no em moriré d'això, encara tinc molta feina per fer", explica. Dues setmanes després li van detectar el segon carcinoma a l'altre pit. "Llavors em vaig desmuntar i vaig plorar com mai". 

Esponellà assegura, però, que després del xoc inicial va decidir "arremangar-se" i, en lloc de lluitar contra la malaltia, encarar-la en sentit positiu. "L'actitud ha de ser proactiva, constructiva, amb el màxim d'implicació però sense preocupació, perquè si et preocupes no t'ajudes", reflexiona. 

Acampada prop del Trueta

El tractament de radioteràpia de la Núria va coincidir amb l’agreujament de les arrítmies malignes que patia el seu marit, amb anades i vingudes a l’Hospital Josep Trueta de Girona i diversos ingressos. "Com que jo havia de seguir el meu tractament, vaig decidir agafar la furgoneta càmper i aparcar-la a prop del Trueta: hi dormia, hi menjava, hi feia meditació... A les 12 del migdia anava a la unitat de crítics de l’hospital a veure el meu marit, a les 4 de la tarda començava el meu tractament de radioteràpia i més tard podia tornar a anar a veure el meu marit. Entre les anades a l'hospital caminava pels boscos propers, a la zona de Taialà. Me'ls conec tots. En un racó d'alzines, em descalçava, m'estirava i recuperava forces", recorda. 

"Tot aquell tràngol el vaig portar bé, però em va fer plantejar una qüestió de la qual es parla poc: qui cuida el cuidador que està malalt? Jo havia estat cuidant la meva sogra, la meva mare i després el meu marit, i resulta que jo em poso malalta i he de continuar fent de cuidadora, d'ell i de mi. Què fas en aquests moments? És molt dur, però vaig poder comptar amb el suport de les amistats que tinc, que són meravelloses", reflexiona. 

Teràpies complementàries

Tot i creure fermament en la medicina convencional i mostrar l'agraïment a l'equip mèdic que l'ha atès, Esponellà creu que "falla" la informació sobre els efectes secundaris que causaran la radioteràpia i la quimioteràpia o sobre com preparar-se per rebre aquests tractaments. "Va ser a còpia de preguntar a Oncolliga o a persones amb càncer de mama que vaig saber que cal aplicar cremes nutritives i massatges dos o tres mesos abans de la radioteràpia", assegura. Creu també que, a més de l'atenció hospitalària, en la seva recuperació ha estat clau l'ajut de teràpies complementàries com la meditació, l'acupuntura, les visualitzacions, el ioga i, molt especialment, el contacte amb la natura. 

L’escriptura

Autora d’una dotzena de novel·les, entre elles l’aclamada Ànima de tramuntana (Premi Prudenci Bertrana), i de llibres de poesia com Quadern d’Empúries, Núria Esponellà ha trobat en l’escriptura un ajut inestimable per fer front al càncer. Tot el que ha viscut des del diagnòstic ho va anar anotant en uns quadernets que han donat com a resultat el llibre Amb els pits a l’aire. "El llibre és un exercici de despullament total i em feia una mica d'angúnia fer-ho públic. Em preguntava: el guardo en un calaix? Però després d’haver ordenat els escrits per donar-hi forma de llibre els vaig passar a la meva editora, que ho va trobar preciós", explica l’escriptora. "Llavors vaig pensar que si aquella història li havia arribat a ella, també podria arribar a altres persones, no només a les que pateixen càncer, ja que hi parlo del que ens sosté quan tot cau", afegeix Esponellà.